La nau avançava en silenci, com si la foscor l’engolís. A fora, només hi havia estrelles immòbils i un buit que semblava observar-los. A dins, però, l’aire era dens, carregat d’una tensió que ningú gosava trencar.



En Daniel no apartava els ulls de la lectura d’energia. Aquella marca… no era natural. No era un error. Era un missatge.



—Podria ser tecnologia antiga? —va dir en Liwen, intentant buscar una explicació que no fes por.



—No —va respondre en Daniel, massa ràpid. Massa segur.



Aisha el va mirar de reüll.



—Com ho saps?

Ell va dubtar. No volia dir-ho. No volia recordar-ho. Però ja era massa tard per callar.



—Perquè… ja l’he vist abans.



La doctora Mara va aixecar el cap, sorpresa.



—On?

En Daniel va respirar profundament. La seva veu va sortir baixa, com si confessés un pecat.



—A la mina on va morir el meu pare.



El silenci es va fer encara més pesat. Fins i tot els motors semblaven contenir la respiració.



—Daniel —va dir Aisha, amb un to que barrejava autoritat i preocupació—, això no ho vas posar a l’informe.



—Perquè ningú m’hauria cregut —va respondre ell—. I perquè em van fer signar que no ho explicaria mai.



Tots van girar el cap cap al doctor Havel. Ell continuava assegut, tranquil, amb les mans plegades sobre la falda. Com si tot allò fos una conversa banal.



—Interessant —va murmurar—. Molt interessant.



Aisha va arrufar el front.



—Què saps tu d’aquesta marca?

Havel va somriure, però aquell somriure no tenia res d’humà.



—Només que no és la primera vegada que apareix. Ni serà l’última.



En Daniel va sentir un calfred. Aquell home sabia massa coses. Massa.



—Què vols dir? —va preguntar ell, amb la mandíbula tensa.



—Que no sou els únics que busquen el que busqueu —va dir Havel, amb una calma inquietant—. I que alguns estan disposats a matar per arribar-hi abans.



Aisha es va girar cap al pilot.



—Liwen, trajectòria?

—Encara estable… però hi ha una variació mínima en el camp magnètic. Com si alguna cosa ens seguís.



La doctora Mara va obrir els ulls, alarmada.



—Ens segueixen?

—No exactament —va dir en Liwen—. És com si… ens estiguessin escanejant.



En Daniel va notar com el cor li picava fort. Va mirar la pantalla principal. Una nova lectura apareixia, molt feble, però clara: una ona d’energia desconeguda, avançant cap a ells.



—Aisha… —va dir, amb la veu trencada—. Això no és humà.



La comandant va prémer els llavis.



—Havel. Explica-t’ho ara.



El científic va aixecar finalment la mirada. Els seus ulls, foscos i profunds, no mostraven por. Només una mena d’expectació.



—El Consell no us ho va dir tot —va començar—. El que busquem no és només un objecte. És un senyal. Un senyal que no prové de cap civilització humana.



La doctora Mara va fer un pas enrere, com si la cabina s’hagués encongit.



—Vols dir… extraterrestre?

—Antic —va corregir Havel—. Molt antic. I molt més avançat del que podem imaginar.



La nau va tremolar lleument. Una vibració profunda, com un murmuri.



En Daniel va mirar els sensors. La lectura d’energia augmentava.



—Ens estan marcant —va dir ell—. Igual que a la mina.



Aisha va agafar el comandament manual.



—Liwen, prepara maniobra evasiva.



—Ja ho intento, però… —va empassar saliva—. És com si sabessin cada moviment abans que el fem.



Havel va tancar els ulls, com si escoltés una música que només ell podia sentir.



—És clar que ho saben —va dir, amb una veu massa tranquil·la—. Ens han estat observant des de fa dècades.



En Daniel va sentir com la sang li gelava.



—Com ho saps?

Havel va obrir els ulls. I per primer cop, semblaven vius. Brillants. Massa brillants.



—Perquè jo… vaig ser el primer a trobar-los.



La nau va tremolar de nou, més fort. Les llums d’alerta es van encendre. La lectura d’energia va pujar de cop.



A fora, en la foscor, alguna cosa es movia.



Alguna cosa que no era humana.



I que els havia trobat.