L’ENLAIRAMENT



Quedaven menys de tres minuts. Un segon podia canviar-ho tot, fins i tot la vida o la mort.

En Daniel mirava la nau des d'abaix. Semblava un animal dormint, a punt per despertar-se. Era molt alta, uns cinquanta metres. Les plaques de metall brillaven amb la llum de la base lunar. Els braços que la subjectaven semblaven braços de robot, aguantant-la amb força.

La pols de la Lluna, molt fina, s'enlairava quan els motors es preparaven. L'aire de la base tenia gust de metall, però en Daniel l'aspirava com si fos l'últim aire net en molt de temps.

00:02:59

El seu cor anava al mateix ritme que el compte enrere. No tenia por. O sí, però era una por que ja coneixia. Era una por que sentia des de petit, quan va veure la Terra des de la Lluna per primer cop. Era un punt blau llunyà, bonic i trist.

—Daniel, al teu lloc —va dir la comandant Aisha per l'intercomunicador.

Ell va pitjar un botó al canell.

—Cap allà.

Va començar a pujar per l'escala. Cada graó tremolava, com si la nau respirés. Mentre pujava, recordava coses: el seu pare, que va morir a la mina; la seva mare, que va fer tot per ell; les nits que es despertava suant, somiant amb un planeta on mai havia estat.

Quan va entrar a la cabina, la porta es va tancar amb un so d’aire. Dins, els altres ja seien als seus llocs. La comandant Aisha, amb ulls fixos i cabells ben lligats. En Liwen, el pilot, mirava les pantalles amb molta cura. I la doctora Mara, comprovant els aparells de suport vital amb calma, cosa que ell admirava.

Però hi havia un altre individu. Un home que no hi pintava res.

—Daniel —va dir Aisha—, et presento el doctor Havel.

En Daniel va obrir els ulls. Havel era un científic conegut a la colònia, però també un home del qual es deien coses rares: proves no permeses, gent perduda, treballs secrets.

—En Daniel va dir: «No era a la llista de la nau».

Aisha va contestar, amb to sec: «Són ordres del Consell».

Havel va fer un petit somriure, però no reia amb els ulls.

Amb una veu suau que no anava amb la seva aura estranya, va dir: «Només observo».

En Daniel no va dir res. Es va cordar al seient.

00:02:00

Els motors van rugir i tota la nau va vibrar. Les llums d'alerta es van encendre, però tot anava bé.

En Liwen va dir: «Tot correcte».

00:01:00

Els injectors van injectar el combustible. La nau va tremolar, com un animal despertant-se.

En Daniel va mirar la pantalla del costat. Hi havia petits canvis en el motor secundari. No era greu. O volia pensar això.

00:00:30

La doctora Mara va tancar els ulls un moment, com si resés. En Daniel la va mirar. Sempre era forta, però allò el va preocupar.

00:00:10

El silenci abans del desastre.

En Daniel va tancar els ulls. Va pensar en la Terra. En els mars que només havia vist en vídeos. En els boscos que eren com llegendes. En allò que volia: tornar algun dia.

00:00:00

Els motors van explotar amb força. La nau va pujar, creuant la pols de la lluna com una fletxa. Per uns segons, no hi va haver gravetat, i en Daniel va sentir com s'enfonsava al seient.

Aisha va cridar: «Pujem bé! ».

Però, de sobte, un cop sec. Un xoc. Com un cop de metall.

La doctora Mara va preguntar: «Què ha sigut això? ».

En Daniel va mirar els sensors. La seva cara es va posar seriosa.

—Sembla que alguna cosa ha xocat amb el mòdul petit de propulsió.

—Podem seguir endavant així? —va preguntar l'Aisha.

En Daniel no ho tenia clar. Va dubtar una mica. Però aquell petit moment podia ser clau per viure o morir.

—Sí… però ara no som tan estables. Ho hauré de mirar bé quan siguem a l'òrbita.

L'Aisha va dir que sí amb el cap.

—Doncs seguim.

La nau continuava pujant, però en Daniel no es podia treure del cap aquella idea. Aquest xoc no havia estat per casualitat. No en aquella àrea. No just en aquell instant.

Quan van creuar la part alta de l’aire de la lluna, la nau es va quedar quieta. La lluna es va allunyar, semblant petita i callada. Just davant, hi havia la negror sense fi.

Però en Daniel no podia parar de mirar el sensor. El xoc havia deixat una marca d’energia rara. No era un petit meteorit. No eren deixalles de l’espai.

Era… fet per algú.

—Daniel —va dir la doctora Mara, suaument—, et trobes bé?

Ell va tardar una mica a contestar.

—Crec que algú ens ha disparat.

A la cabina tothom va callar. Un silenci ple, que es notava.

Aisha es va girar a poc a poc.

—Explica’t millor.

En Daniel va posar les dades a la pantalla del mig. La marca d’energia era evident: un objecte llançat molt ràpid, fet per travessar coses de metall.

—Això no ha estat sense voler —va dir ell.

En Liwen va passar saliva amb dificultat.

—Qui voldria evitar que marxem?

Aisha va mirar la Terra, lluny, amb molta llum.

—Algú que sap què anem a buscar.

El doctor Havel va fer un mig somriure. Un somriure massa calm.

—O algú que no vol que ho descobrim.

En Daniel va notar un fred que li corria per l’esquena. La missió era secreta. Només quatre persones a la Lluna sabien què buscaven de veritat.

I si un d’ells ho havia dit?

O encara pitjor…

Si algun membre de la tripulació no explicava tota la veritat?

La nau seguia endavant sense fer soroll, però dins d’en Daniel, començava una gran confusió.

Una confusió que tot just començava.