El passadís és estret i massa blanc. Cada pas ressona més del que voldria, com si el
soroll pogués delatar-lo. Camina darrere la dona sense saber gaire bé què espera trobar
a l’altra banda de la porta. No hi ha cap imatge clara, només una sensació espessa al
pit, una barreja de por i alleujament que no sap com ordenar.
—Quan vulguis —li diu ella, obrint la porta amb un gest tranquil.
L’habitació és petita. Una taula, dues cadires, una finestra per on entra una llum suau.
Tot sembla pensat perquè res no molesti. Es seu i nota com el cos se li enfonsa una
mica, com si finalment pogués deixar anar part del pes que arrossega. Però el silenci
torna. Ara és diferent. Ara és un silenci que espera.
Mira les mans. No sap per on començar. Les paraules s’amunteguen, però cap no
s’atreveix a sortir. Durant uns segons pensa que potser s’ha equivocat, que ha vingut
massa aviat o massa tard. Que no té res prou important per dir.
—Pren-te el temps que necessitis —diu la veu del davant, sense pressa, sense
impaciència.
I és justament això el que el descol·loca. No hi ha urgència. Ningú li demana explicacions
clares ni raons ordenades. Només temps. I el temps, de cop, pesa.
Comença parlant de coses petites. Del cansament que no marxa mai del tot. De les
nits en què dorm però no descansa. De la sensació constant d’estar fent teatre, de ser
sempre “el que està bé”
. Mentre parla, s’adona que no sap exactament quan va començar
tot. Potser no hi ha un moment concret. Potser ha estat lent, gairebé invisible.
A mesura que avança, la veu li tremola. Hi ha frases que es trenquen a mig camí.
D’altres surten de cop, massa ràpid, com si haguessin estat esperant una escletxa.
No plora, però els ulls li cremen. És estrany dir en veu alta coses que sempre ha pensat
que no mereixien ser dites.—Em sento buit —admet finalment, amb un fil de veu—
. I em fa vergonya sentir-me així
quan, en teoria, tot hauria d’anar bé.
Dir-ho fa mal. Però també alleuja. Com treure una peça que feia temps que pressionava
massa fort. No hi ha cap resposta immediata, cap solució màgica. Només algú que
escolta, que assenteix, que no minimitza el que diu.
Per primer cop en molt temps, no es compara amb ningú. No pensa si hi ha algú pitjor
o amb més dret a sentir-se malament. Només és ell, assegut en una cadira, explicant-se
com pot.
Quan la sessió s’acaba, no se sent diferent del tot. Els dubtes continuen allà, i el
camí que té al davant encara és incert. Però hi ha alguna cosa que ha canviat. Ja no
tot està tancat a dins. Alguna cosa s’ha mogut, encara que sigui lleugerament.
S’aixeca amb calma. Les cames ja no li tremolen tant. Abans de sortir, es gira un
moment, com si volgués assegurar-se que aquell espai existeix de veritat, que no ha
estat una il·lusió.
Obre la porta i torna al carrer. El soroll, la gent, la vida de sempre. Tot continua
igual. Però ell no exactament. Ara sap que el pas endavant no era només entrar,
sinó atrevir-se a quedar-se i començar a parlar.
Camina uns metres sense rumb fix, deixant que l’aire li ompli els pulmons amb una normalitat nova. No és felicitat, pensa, però tampoc és aquell nus constant. Recorda alguna frase dita a mitja veu, alguna pausa llarga que no ha fet por. Sap que tornarà, que haurà de repetir-se, que hi haurà dies més feixucs que aquest. Però també sap que ja no està sol dins del seu cap. Cada passa és petita, gairebé imperceptible, però real. I per avui, això és suficient.Mira el cel un instant abans de seguir caminant. No busca res concret, només comprova que encara hi és. Sent el mòbil vibrar a la butxaca, però no el mira. No cal córrer. Avui ha fet prou. Demà, potser, les paraules tornaran a pesar. Però ara sap que poden sortir.
