Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira a fons i comença a caminar.

Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Té la mirada a la porta de vidre del davant.Una porta qualsevol, com tantes altres Avui sembla una mena de barrera una línea fina que separa el que coneix del que fa temps que intenta no mirar de cara. Com si travessar-la fos admetre, sense excuses, que hi ha alguna cosa que no l’acaba de convèncer.Va pensar més d’un cop en marxar. Girar cua,tornar a casa i fer veure que no ha passat res. Ningú el coneix, ningú li demanaria explicacions sempre pot ser "un altre dia". Ja ho ha fet altres vegades: ajornar, minimitzar... El problema és que el que deixa per més endavant no desapareix,es queda,arriba un moment que ja no saps si sempre ha estat allà o si simplement t’hi has acostumat.



Nota que batega el cor una mica més aviat del compte és més bé una inquietud. Aquella sensació que no et paralitza,però que tampoc et deixa descansar.. Sempre hi ha algú que està pitjor. Algú amb motius més clars, més greus. Ell només està cansat o això és el que sempre diu.Respira i comença a caminar abans que li torni a fallar el valor. Travessa el carrer gairebé sense adonar-se’n, amb aquella sensació estranya de fer una cosa una mica prohibida. Quan arriba a l’altra costat les cames li tremolen lleugerament s’atura davant la porta. Un segon més,allarga la mà,l’obre i ja està.



A dins tot és sorprenentment normal. No hi ha cap ambient carregat.Algú li parla amb una veu calmada, sense presses i li diu que s’assegui,que en un moment el cridaran.S'asseu al sofà.És incòmode. Té el cap lluny. Mira al voltant sense acabar de fixar-se en res i pensa gairebé sense voler, que potser no tot ha de tenir una explicació immediata que potser està bé que algunes coses simplement siguin.



El silenci hi és però no es,com a casa. Aquest és diferent És un silenci que no exigeix res,on sembla que és pot respirar una mica millor.Li venen al cap totes les vegades que ha volgut explicar com se sentia i s’ha quedat en blanc.Totes les frases que no ha acabat mai. Tots els "ja ho diré un altre dia"que ha après a dissimular. A somriure quan toca ser discret.



Una dona travessa el passadís i li dedica un somriure i això el desconcerta més del que voldria.Durant un instant breu,té la sensació estranya que algú el mira. Baixa la mirada una mica incòmode, però aquella sensació no marxa del tot.S’adona que no ha vingut buscant solucions.No espera sortir d’aquí amb la vida arreglada.Ha vingut perquè ja no vol continuar fent veure que no passa res. Potser avui no sabrà què dir assegut, en silenci,però ha entrat. I això encara que sembli poca cosa,per a ell,és molt.Quan sent el seu nom, s’aixeca a poc a poc.Les cames encara li tremolen una mica,té por però també hi ha alguna cosa nova.No és alegria.



Potser és només això: sentir que almenys aquí no és invisible.