La Millie va passar tot el matí fent feines per la casa pero no podía sacarse del cap la frase de la Nina: “No et podré protegir.”
Protegir? de què?o de qui?
Cada vegada que pujava o baixava les escales sentia com si algú la mires des del pis de dalt, no era una mirada normal, era una mirada pesada.
A la hora de dinar la Nina li va donar un plat de sopa, la Millie va agafar la cullara però no tenia gana,la Nina la mirava amb una mala cara,com sempre ponia ella….
—Has de menjar
va dir la nina amb veu enfadada pero tambe preocupada.
La Millie va fer un parell de cullerades,la sopa estava bona però tenia un gust estrany com si hi hagués alguna cosa que ella no coneixia.
—Aquesta tarda vull que netegis el passadís de dalt —va dir la Nina mentre recollia els plats.
—El passadís de dalt?
—Sí, Tot el passadís però no toquis la porta.
La Millie va assentir, tot i que el cor li bategava tan fort que li semblava que la Nina el podia sentir.
Quan va pujar les escales,el passadís estava més fosc que al matí,com si la llum hagués decidit no entrar.
La Millie va encendre el llum però la bombeta va parpellejar tres vegades abans de apagarse.
—Genial —va murmurar.
Va començar a passar el trap per les parets pero cada vegada que s’acostava a la porta tancada el seu braç tremolava,era com si l’aire fos més fred allà,com si la porta respirés.
Quan va arribar just davant d’ella va sentir un soroll molt fluix,com un suspir.
La Millie es va quedar congelada
—Hola? —va dir amb veu tan baixa que ni ella mateixa la va escoltar.
I llavors, va passar…
La porta es va moure!!
Nomes una mica.un milimetre, però suficient perquè la Millie fes un pas enrere de cop.
—Millie…
La veu,aquella veu,la mateixa de la nit anterior.
Però aquesta vegada era més clara.
—Millie… pots obrir
La Millie va negar amb el cap, espantada.
—No, no puc…
—sius plau… —va dir la veu com si estigués plorant.
La Millie va notar com els ulls se li omplien de llàgrimes no sabia per què, no coneixia aquella veu pero sonava tan trista…
Va allargar la mà nomes una mica nomes per tocar el pom.
Però just quan els seus dits el van tocar…
—Millie!
La Nina va cridar des de baix,amb una veu tan forta que va fer tremolar la casa.
La Millie va apartar la mà de cop,la porta va deixar de moverse,la veu va callar.
La Nina va pujar les escales corrents. Tenia els ulls oberts com si hagués vist un fantasma.
—Què estaves fent?! —va cridar.
—Jo… jo només… —va començar la Millie, però la Nina la va agafar pels braços.
—Aquesta porta no s’obre! No ho entens?!
La Millie va sentir com els ulls se li omplien de llàgrimes.
—Però… hi ha algú dins…
La Nina va deixar anar un riure curt, però no era un riure divertit. Era un riure nerviós.
—No hi ha ningú —va dir, però la seva veu tremolava una mica.
La Millie ho va notar.
La Nina mentia.
Aquella nit, la Millie va decidir que no podia seguir així. Si volia saber la veritat, havia de vigilar la porta. Havia de veure què passava quan la Nina no hi era.
Així que, quan la Nina va anar a dormir, la Millie va sortir de la seva habitació i es va asseure al passadís, amb l’esquena contra la paret. Tenia una manta i una llanterna petita.
La casa estava tan silenciosa que podia sentir el seu propi cor.
Passaven els minuts. Després les hores. La Millie començava a dormir quan…
La porta.
La porta s’havia obert una mica Una esquerda la mateixa esquerda de la nit anterior
La Millie va aguantar la respiració.
—Millie —va xiuxiuejar la veu.
La Millie va encendre la llanterna i la va apuntar cap a la porta. La llum va il·luminar l’esquerda… i va veure una cosa que li va glaçar la sang.
Un ull.
Un ull mirandola des de dins.
Un ull humà.
La Millie va deixar anar un crit i va caure enrere. La porta es va tancar de cop, com si algú l’hagués estirada des de dins.
La Nina va sortir de la seva habitació corrents.
—Què passa?! —va cridar.
La Millie assenyalava la porta, tremolant.
—Hi ha algú! Hi ha algú dins!
La Nina va mirar la porta. Després la Millie. I llavors va fer una cosa que la Millie no esperava.
Va somriure.
Un somriure lent. Perillós.
—Ja t’ho vaig dir, Millie… —va murmurar—. No ho entendries.
La Millie va sentir un calfred tan fort que gairebé no podia respirar.
—Qui… qui hi ha dins? —va preguntar, amb la veu trencada.
La Nina es va acostar a ella i es va ajupir perquè quedessin cara a cara.
—No és qui—va dir, amb un xiuxiueig—. És què.
La Millie va obrir molt els ulls.
—Que és?
La Nina va somriure encara més.
—Alguna cosa que no hauries d’haver despertat.
I en aquell moment, la porta va fer un cop tan fort que les dues van saltar.
La Nina va agafar la Millie pel braç.
—Vine ara.
La va arrossegar cap a les escales, però abans de baixar, la Millie va mirar enrere.
L’esquerda de la porta s’havia tornat a obrir.
I l’ull… encara hi era.
Mirant-la
Esperant-la.
La Millie va passar tot el matí fent feines per la casa pero no podía sacarse del cap la frase de la Nina: “No et podré protegir.”
Protegir? de què?o de qui?
Cada vegada que pujava o baixava les escales sentia com si algú la mires des del pis de dalt, no era una mirada normal, era una mirada pesada.
A la hora de dinar la Nina li va donar un plat de sopa, la Millie va agafar la cullara però no tenia gana,la Nina la mirava amb una mala cara,com sempre ponia ella….
—Has de menjar
va dir la nina amb veu enfadada pero tambe preocupada.
La Millie va fer un parell de cullerades,la sopa estava bona però tenia un gust estrany com si hi hagués alguna cosa que ella no coneixia.
—Aquesta tarda vull que netegis el passadís de dalt —va dir la Nina mentre recollia els plats.
—El passadís de dalt?
—Sí, Tot el passadís però no toquis la porta.
La Millie va assentir, tot i que el cor li bategava tan fort que li semblava que la Nina el podia sentir.
Quan va pujar les escales,el passadís estava més fosc que al matí,com si la llum hagués decidit no entrar.
La Millie va encendre el llum però la bombeta va parpellejar tres vegades abans de apagarse.
—Genial —va murmurar.
Va començar a passar el trap per les parets pero cada vegada que s’acostava a la porta tancada el seu braç tremolava,era com si l’aire fos més fred allà,com si la porta respirés.
Quan va arribar just davant d’ella va sentir un soroll molt fluix,com un suspir.
La Millie es va quedar congelada
—Hola? —va dir amb veu tan baixa que ni ella mateixa la va escoltar.
I llavors, va passar…
La porta es va moure!!
Nomes una mica.un milimetre, però suficient perquè la Millie fes un pas enrere de cop.
—Millie…
La veu,aquella veu,la mateixa de la nit anterior.
Però aquesta vegada era més clara.
—Millie… pots obrir
La Millie va negar amb el cap, espantada.
—No, no puc…
—sius plau… —va dir la veu com si estigués plorant.
La Millie va notar com els ulls se li omplien de llàgrimes no sabia per què, no coneixia aquella veu pero sonava tan trista…
Va allargar la mà nomes una mica nomes per tocar el pom.
Però just quan els seus dits el van tocar…
—Millie!
La Nina va cridar des de baix,amb una veu tan forta que va fer tremolar la casa.
La Millie va apartar la mà de cop,la porta va deixar de moverse,la veu va callar.
La Nina va pujar les escales corrents. Tenia els ulls oberts com si hagués vist un fantasma.
—Què estaves fent?! —va cridar.
—Jo… jo només… —va començar la Millie, però la Nina la va agafar pels braços.
—Aquesta porta no s’obre! No ho entens?!
La Millie va sentir com els ulls se li omplien de llàgrimes.
—Però… hi ha algú dins…
La Nina va deixar anar un riure curt, però no era un riure divertit. Era un riure nerviós.
—No hi ha ningú —va dir, però la seva veu tremolava una mica.
La Millie ho va notar.
La Nina mentia.
Aquella nit, la Millie va decidir que no podia seguir així. Si volia saber la veritat, havia de vigilar la porta. Havia de veure què passava quan la Nina no hi era.
Així que, quan la Nina va anar a dormir, la Millie va sortir de la seva habitació i es va asseure al passadís, amb l’esquena contra la paret. Tenia una manta i una llanterna petita.
La casa estava tan silenciosa que podia sentir el seu propi cor.
Passaven els minuts. Després les hores. La Millie començava a dormir quan…
La porta.
La porta s’havia obert una mica Una esquerda la mateixa esquerda de la nit anterior
La Millie va aguantar la respiració.
—Millie —va xiuxiuejar la veu.
La Millie va encendre la llanterna i la va apuntar cap a la porta. La llum va il·luminar l’esquerda… i va veure una cosa que li va glaçar la sang.
Un ull.
Un ull mirandola des de dins.
Un ull humà.
La Millie va deixar anar un crit i va caure enrere. La porta es va tancar de cop, com si algú l’hagués estirada des de dins.
La Nina va sortir de la seva habitació corrents.
—Què passa?! —va cridar.
La Millie assenyalava la porta, tremolant.
—Hi ha algú! Hi ha algú dins!
La Nina va mirar la porta. Després la Millie. I llavors va fer una cosa que la Millie no esperava.
Va somriure.
Un somriure lent. Perillós.
—Ja t’ho vaig dir, Millie… —va murmurar—. No ho entendries.
La Millie va sentir un calfred tan fort que gairebé no podia respirar.
—Qui… qui hi ha dins? —va preguntar, amb la veu trencada.
La Nina es va acostar a ella i es va ajupir perquè quedessin cara a cara.
—No és qui—va dir, amb un xiuxiueig—. És què.
La Millie va obrir molt els ulls.
—Que és?
La Nina va somriure encara més.
—Alguna cosa que no hauries d’haver despertat.
I en aquell moment, la porta va fer un cop tan fort que les dues van saltar.
La Nina va agafar la Millie pel braç.
—Vine ara.
La va arrossegar cap a les escales, però abans de baixar, la Millie va mirar enrere.
L’esquerda de la porta s’havia tornat a obrir.
I l’ull… encara hi era.
Mirant-la
Esperant-la.
|
