La Millie estava molt nerviosa quan va entrar a la casa de la Nina Winchester. La porta es va tancar darrere seu amb un soroll fort, com un clac que li va fer saltar el cor.



La casa era enorme molt més gran que qualsevol lloc on ella hagués estat abans tot brillava, tot estava net i feia olor d’alguna cosa dolça, com sabó car.



La Nina la mirava des del sofà. Portava una faldilla blanca i una brusa de color crema que semblava molt cara la seva mirada era estranya, com si volgués llegir-li els pensaments.



La Nina va fer un somriure petit i va dir:



—Seu, si vols.



La Millie es va asseure a poc a poc, amb les mans sobre les cames perquè no li tremolessin no volia semblar espantada, tot i que ho estava una mica, Bé, va admetre, estava molt espantada.



—Explica’m coses de tu —va dir la Nina, inclinant-se una mica endavant.



La Millie va respirar ondo.



Em buscaré una feina perquè m'agrada molt netejar i també ordenar les coses. La veritat és que soc molt bona fent això.



La Nina va assentir, però no va dir res.



Només la mirava fixament i allò feia que la Millie es posés molt nerviosa, el silenci entre elles era molt incòmode la Millie no sabia què fer ni què dir la Nina la mirava amb uns ulls que semblaven veure-ho tot.



La Millie es sentia cada cop més ansiosa.



No podia suportar aquell silenci, però no sabia com trencar-lo, la Nina continuava mirant-la, sense dir res la Millie estava a punt de dir alguna cosa, qualsevol cosa, només per trencar aquell silenci incòmode.



De sobte, es va sentir un soroll a dalt. Com un pas, o com si algú hagués mogut una caixa. La Millie va mirar cap al sostre espantada.



La Nina va somriure, però no semblava preocupada.



—La casa és antiga. Fa sorolls.



La Millie no estava segura, aquell soroll no havia sonat com un soroll normal, semblava… com si algú hi fos.



—Hi viu algú més? —va preguntar amb veu fluixa.



La Nina va somriure, però el somriure no li arribava als ulls quan va dir:



—Només nosaltres dues, si et contracto.



La Millie va empassar saliva, aquella resposta no la tranquil·litzava gens.



La Nina es va aixecar.



—Vols veure la casa?



La Millie va dir que sí, tot i que no estava segura de voler veure-la, però si volia la feina, havia de semblar valenta.



Van caminar pel passadís i les parets estaven plenes de quadres de persones que les miraven fixament, a la Millie no li agradava la sensació d'ésser observada així que va apartar la mirada perquè li feien una mica de por.



Quan van arribar a la cuina la Millie va quedar impressionada per la seva grandària.



La cuina era enorme, amb moltes coses brillants i ordenades de manera impecable. Tot semblava perfecte fins al punt que era una mica inquietant, massa perfecte.



Quan van arribar a les escales, la Nina es va aturar.



—A dalt hi ha les habitacions —va dir—. La teva seria la petita del fons.



La Millie va pujar darrere d’ella.



Cada graó feia un soroll com crac, com si la casa es queixés. Quan van arribar al passadís de dalt, la Millie la va veure: la porta tancada.



La porta era molt fosca fins i tot més fosca que totes les altres, no hi havia cap finestra ni cap decoració, semblava una porta com qualsevol altra, però al mateix temps no semblava normal.



Emanava una sensació molt estranya, com si fos realment important, era com si amagués alguna cosa darrere d'ella, alguna cosa que no volia que ningú descobrís la porta feia que la persona que la mirava se sentís curiosa i volgués saber què hi havia al altre costat.



Era una porta que despertava la curiositat i feia que la gent es preguntés què podia ser el que amagava.



—Què hi ha darrere d’aquella porta? —va preguntar la Millie sense pensar-s’ho.



La Nina es va girar molt a poc a poc.



—Això no és per tu —va dir amb un to fred.



La Millie va sentir una precencia, però no podia deixar de mirar la porta, tenia la sensació que hi havia algú darrere, o alguna cosa, i que aquella cosa estava escoltant.



La Nina va mostrar a la Millie la seva habitació, la habitació era petita, però era molt bonica. Hi havia un llit, un armari i una finestra que era bastant petita. La Millie va dir que li agradava molt la habitació, però la seva mirada anava constantment cap al passadis, i sempre tornava a mirar la porta que estava tancada.



Quan van baixar al saló, la Nina va fer una pregunta a la persona que era amb ella.



Va voler saber una cosa i esperava que li donessin una resposta clara ,la Nina va mirar la persona amb curiositat i va esperar que parlés la persona va mirar la Nina i després va començar a parlar.



La Nina va escoltar atentament el que li deien, Estava molt interessada en saber la resposta a la seva pregunta, La Nina va sentir que estava a punt de descobrir alguna cosa nova i emocionant.



—Vols la feina?



La Millie va dubtar però ella necessitava trobar feina , la Millie necessitava un lloc on poder viure. I potser la porta no era tan important com ella pensava potser la porta només era una porta.



—Sí —va dir.



La Nina va somriure molt.



—Perfecte, Comences demà.



La Millie va sortir de la casa i va respirar aire fresc però quan va mirar enrere, va veure les finestres fosques semblaven ulls ,i al pis de dalt...li va semblar veure una ombra darrere d’una cortina.



Va parpellejar l’ombra ja no hi era.



Aquella nit la Millie era a la seva habitació, que era petita i feia molt soroll i laMillie no podia dormir cada vegada que la Millie tancava els ulls, la Millie veia la porta que estava tancada la Millie sentia el soroll que venia del pis de dalt i la Millie sentia la veu de la Nina que deia: “Això no és per a la Millie”.



L'endemà quan va tornar a casa, la Nina l'havia rebut amb un somriure que era massa gran.



—Benvinguda Millie.



La porta es va tancar darrere seu amb un clac molt fort massa fort.



La Millie va començar a netejar la cuina,tot estava molt ben organitzat, de manera que no havia gaire feina a fer.



La Nina li havia demanat que revisés els armaris de tota manera, La Millie va obrir el primer armari i va veure que tot estava en ordre després va obrir el segon armari i va trobar que també estava perfecte però quan va obrir el tercer armari la Millie va notar una olor molt estranya ,era com l'olor de la humitat o com la roba que ha estat tancada durant molt de temps sense airejar.



Va tancar l’armari rapidament.



Més tard mentre netejava el passadís de dalt va tornar a mirar la porta tancada, La porta semblava encara més fosca que abans.



Era com si la porta hagués absorbit tota la llum del passadís.



Va fer un pas cap a ella ,el terra va cruixir sota els seus peus.



I llavors...va sentir un soroll darrere de la porta.



Un soroll molt suau, com un cop petit o potser és com si algú hagués tocat la porta des de dins, això és el que sento un so molt fluix però que em fa parar esment, potser és només la casa que cruix, però també podria ser alguna altra cosa.



No puc deixar de pensar que potser hi ha algú a l'altre costat de la porta esperant que algú obri. El soroll és tan suau que gairebé no se sent, però jo l'he notat,

Em pregunto què podria ser.



La Millie es va quedar quieta ,no podia moure’s ,ni podia respirar.



—Millie! —va cridar la Nina des de baix.



La Millie va fer un salt de sorpresa i es va allunyar de la porta, va baixar les escales molt de pressa sense gosar mirar enrere.



La Nina la mirava amb un somriure una mica curios.



—Tot bé?



La Millie va assentir però no era veritat no estava bé, Alguna cosa no anava bé en aquella casa ,Alguna cosa no anava bé darrere d’aquella porta.



I la Millie ho sabia



Ho sentia.





I la porta també la sentia a ella