El Toni va tornar cap a la cuina on eren els altres amb una sensació molts estranya al seu cos. Una barreja de por, confusió i preocupació. Va necessitar agafar-se al marc de la porta abans d’entrar-hi i, un cop a dins, ningú va aixecar el cap durant uns segons. El Salva continuava assegut a la taula remenant sense massa convicció els cereals al bol. El Perruca, dret davant la finestra oberta, estava fumant amb el cos lleugerament inclinat cap enfora mirant fixament la riera. L’Uri era també dempeus, mig recolzat al marbre de la cuina, amb una mà sostenint la seva tassa de cafè i l’altre a l’interior de la butxaca esquerra del pantaló.

—No es desperta —va dir el Toni, amb un to de veu preocupat.

—Va, home… —va començar el Salva, amb un somriure nerviós—. No fotis.

—És mort.

La paraula va caure amb un pes inesperat. Ningú no va reaccionar immediatament. El Perruca va deixar caure la cigarreta al cendrer, sense adonar-se que encara era encesa. El Salva va empassar saliva. L’Uri va girar-se lentament, amb una expressió de sorpresa i curiositat.

—N’estàs segur? —va preguntar l’Uri.

—Sí. Del tot. Ho he vist amb els meus propis ulls.

No van trigar gaire a comprovar-ho per ells mateixos. Van travessar el pati amb presses, però en silenci, intentant evitar trepitjar els tolls i el fang que la pluja de la nit anterior havia causat. La porta de l’habitació va grinyolar en obrir-se. A dins, l’aire era dens i fred. El Serra jeia al llit de panxa en l’aire amb una quietud absoluta i terrorífica que no admetia cap interpretació. Tenia els llavis lleugerament entreoberts i els ulls totalment tancats, més enllà de la manifesta pal·lidesa de la pell.

—Hòstia… —va murmurar el Salva, portant-se la mà a la boca.

—No hi ha sang —va dir el Perruca—. Ni cops visibles.

—Això no descarta res —va replicar l’Uri—. El més probable és que hagi estat una mort sobtada.

—Després del que va dir ahir? —va etzibar el Perruca.

El Toni va apartar la mirada. Li tornava al cap el to del Serra, aquella calma estranya, el “demà” que els havia promès. Va sentir una punxada a l’estómac.

Van provar de trucar amb els mòbils, però era impossible. Cap cobertura. Ni dades, ni trucades. Van sortir a fora, on van poder observar com el cotxe del Salva estava bloquejat per la riera, la qual continuava baixant desbordada, marronosa i arrossegant al seu pas branques i altres elements naturals. El camí era totalment impracticable.

De nou a dins, la masia sencera ja no semblava la mateixa que la nit anterior. Els sorolls, com el cruixir de la fusta o el del vent contra els vidres es feien més evidents.

—Hem de trucar als Mossos tan aviat com puguem —va dir el Salva—. I no hem de tocar res.

—Ja hem tocat prou —va replicar el Perruca—. I algú haurà de dir què va passar ahir a la nit.

—Sí, però hem d’esperar per poder avisar algú —va dir el Salva—. No podem fer res més.

—També podem provar d’entendre què ha passat —va reiterar el Perruca—. Perquè això no és normal.

—No comencem amb paranoies —va contestar el Salva—. No estem en cap pel·lícula.

—Ahir sí que ho semblava —va dir el Perruca—. Quan va dir que no tots dormiríem tranquils…

L’Uri va alçar una cella.

—Estàs suggerint que algú d’aquí li volia fer mal?

—Dic que algú tenia motius.

Les mirades es van creuar, breus però carregades.

—Ja saps com era ell, sempre dramatitzava —va tallar-lo l’Uri—. Li agradava fer-se l’interessant.

—O potser tenia raó—va insistir el Perruca.

De nou, el silenci va apoderar-se de l’estança.

—Perquè no intentem fer una reconstrucció dels fets? —va plantejar el Toni— Que cadascú expliqui què és el que recorda d’ahir al vespre i potser obtenim alguna pista.

—Què insinues? —va dir l’Uri, exaltat— Que va ser algú de nosaltres qui el va matar? Qui et creus Toni, Sherlock Holmes?

—No dic això. Només proposo que recapitulem el que va passar ahir, per veure si trobem algun possible motiu de la mort. El fet que algú entre nosaltres sigui un assassí, això ho dius tu.

—Doncs jo, l’últim que recordo és que abans que marxés a la seva habitació, el Serra va tenir una discussió amb tu, Salva —va començar l’Uri.

—Ha, ha, ha… Ben bé que tu a tot li dius “discussió” —va defensar-se el Salva—. Després ets tu qui va dient exagerat als altres. Només va ser un comentari per part d’ell que no em va agradar. Res més. Jo no diria que fos una discussió, jo ho definiria més com una…, com una…, no sé, com un intercanvi de punts de vista.

—Sí home, que pocavergonya.

—Perdona Uri, però, ara que faig memòria, això no va ser el darrer que va passar. No sé si ho recordes, però tu i el Serra veu tenir una bona bronca més tard. Allò sí que va ser una “discussió”, com t’agrada dir a tu.

—Sí que és veritat, ja me'n recordo. Tu parlaves amb ell —va fer el Perruca, mirant l’Uri—. Ahir. Quan va dir allò de la universitat. El Serra insinuava tota l’estona com que volia explicar alguna cosa, però mai ho acabava fent. I et vas posar nerviós. Si no em falla la memòria, vas dir alguna cosa com “vigila amb el que expliques”.

—Doncs sí —va respondre l’Uri—. No em va agradar el que deia. O més ben dit, el que no deia, però parlar no és matar —va respondre l’Uri, amb un somriure gairebé imperceptible.

—No —va concedir el Perruca—. Però amenaces, sí.

—No va haver-hi cap amenaça per part de ningú —va dir l’Uri—. Només li agradava sentir-se important. Ara, si penseu que només amb això ja podeu culpar-me de la mort del nostre amic, vosaltres mateixos. En canvi, no estem parlant de la insistència del Perruca amb què es prengués els seus còctels.

—Però, tots vam beure’n, oi? —va comentar el Toni.

—Jo sí —va fer el Salva.

—I jo —va dir l’Uri.

—Jo també, és clar. Havia de provar-los per veure si eren bons —va dir el Perruca.

—I no vas dir que n’havies preparat un d’especial per a ell? —va exposar el Salva.

—Ara que ho dius, és veritat —va comentar el Toni, assentint amb el cap.

Totes les mirades van girar-se en direcció al Perruca.

—Sí, teniu raó. Però l’únic diferent que vaig fer va ser afegir una mica més de rom i sucre morè, perquè recordava que a ell li agradaven els còctels més aviat dolços.

—Sucre morè? Però si no n’hi ha en aquesta casa! —va afirmar l’Uri— Aquest matí n’he buscat pel meu cafè i res, ni un sol gra.

—Vols dir… —va dir el Perruca, nerviós com no estaven acostumats a veure’l— Segur que no has mirat bé.

—Ahir a la nit tampoc hi havia —va assenyalar el Salva—. Ho sé perquè vaig voler-me fer un tallat quan vam arribar, després de més de tres hores conduint… I tampoc en vaig trobar, de sucre morè.

—Bé, bé. Això són detalls menors —va intentar excusar-se el Perruca—. A més, ell no se’l va beure aquí. Va marxar a l’habitació amb la copa.

L’Uri va fer un gest mínim amb el cap.

—Això no vol dir res.

—Vol dir que ningú sap què va beure realment —va replicar el Perruca—. L’únic que sabem a hores d’ara, és que no sabem res.



Més tard, mentre les especulacions i les hipòtesis continuaven a la cuina, augmentant progressivament la duresa i el volum de la conversa, el Toni va aprofitar per tornar tot sol a l’habitació del Serra. No sabia ben bé què buscava, només volia tornar-hi per fixar-s’hi millor. No volia passar cap cosa per damunt, tot podia ser una pista.

Només entrar-hi, va fixar-se en un detall que anteriorment no havia vist, probablement pels nervis i la tensió del moment: per tot el terra de la cambra hi havia escampat fang ressec, algun fragment, inclús, encara mantenia el relleu d’una sola de sabata. No podia ser de quan havien entrat minuts abans, encara estaria tou, humit i tendre. Era una prova, n’estava segur. Volia dir, allò, que algú havia entrat en aquella habitació durant la nit? No ho podia saber, però estava segur que allà havia passat alguna cosa, i no qualsevol. Podrien ser taques de les pròpies sabates del Serra? El Toni de seguida va veure que no, ja que el calçat estava a l’altre cantó del llit, espai on no arribaven les taques de fang.

A més, a la tauleta de nit va trobar-hi el seu mòbil, apagat, i una llibreta vella de color verd. Va obrir-la amb desconfiança. Noms. Dates. Llocs. Símbols indesxifrables, almenys per ell. Frases a mig escriure. Una, però, estava subratllada amb força: No tots vam jugar net.

Malgrat tot, no hi havia cap rastre de la copa del còctel del Perruca que el Serra s’havia endut amb ell a l’habitació aquella nit.

Va sentir una presència darrere seu.

—No hauríem de tocar res —va dir l’Uri, des del llindar de la porta.

—Només miro.

—Sempre va exagerar —va dir—. Sempre li va agradar remenar el passat.

—O potser volia deixar constància —va respondre el Toni.

L’Uri no va dir res. Només el va observar uns segons massa llargs.

—De veres tu també penses que l’han matat? —va preguntar l’Uri.

—No estic segur, però no em fa gaire bona espina la situació.

—Però per quin motiu creus que algú podria carregar-se a algú com el Serra?

—No ho sé Uri, no ho sé. Jo, de moment, no descartaria res. Ho sento, perquè t’aprecio, però ni de tu puc fiar-me.

—Ho entenc. Simplement, és que no comprenc què va fer malament, per rebre el que ha rebut.

—Ja. Ningú mereixem morir i mira’l ara. Estirat. Immòbil. Inert.

—De què creus que va morir? Un cop, potser?

—Jo diria que no, perquè aparentment no es veu cap contusió. Jo apostaria per… asfixia.

—Algú el va ofegar?!

—És el que més sentit té. El color de la pell, la boca mig oberta… Tot m’ho fa indicar.



Quan van tornar a reunir-se, el Perruca caminava amunt i avall pel menjador, exaltat, sense parar quiet. Mentrestant, el Salva estava assegut al sofà, fullejant un antic diari de ves a saber quan que havia trobat sobre la taula de cafè.

—No podem fer veure que això és una mort qualsevol! —va dir el Perruca—. Ahir va deixar anar merda de tots nosaltres!

—Abaixa el to —va dir el Toni, fent acte de presència—. No sabem res. Bé, de fet ara sí. Algú va entrar a la seva habitació. N’estic segur.

—Com ho saps? —va preguntar el Salva.

—Hi ha fang sec per la seva habitació. Petjades. I són d’aquesta nit.

El Salva va empal·lidir.

—Jo no vaig sortir en cap moment —va dir ràpidament.

—Jo tampoc —va fer el Toni arronsant-se d’espatlles—. Ja us he dit abans, quan m’he llevat, que he dormit plàcidament. Ni la tempesta m’ha despertat. A diferència vostra, jo dormo bé.

—Jo sí que vaig sortir—va admetre el Perruca—. A fumar. Però em vaig quedar a refugi del petit porxo que hi ha aquí, a la porta d’entrada. No vaig ni mullar-me.

Totes les mirades van anar cap a l’Uri.

—Jo no —va dir ell, que també acabava d’entrar al menjador, més tranquil del normal—. Dormia.

—Però, Uri, si aquest matí m’has dit que t’havia costat dormir, que la pluja, els llamps i els trons t’havien mantingut despert, oi? —va recordar el Toni.

—És cert, però tampoc vol dir que estigués tota la nit amb els ulls oberts com un mussol, m’enteneu? —va defensar-se—. Sí que és veritat, ara que penso, que al voltant de les dues vaig aixecar-me per anar al lavabo i la llum del passadís estava encesa. I, a més, al cap d’uns segons vaig escoltar un cop molt fort. Però era diferent del so d’un tro. Era un cop sec.

El Salva va colpejar la taula.

—Ja n’hi ha prou! Això no ens portarà enlloc!

—O sí —va dir el Perruca—. Potser ens porta exactament on el Serra volia.

Ningú no va dir res.

El Toni va mirar-los un per un. Cares conegudes, veus familiars, i, tanmateix, alguna cosa s’havia trencat entre ells.

Aquella casa ja no era un refugi, era una presó. I tots ho sabien. Aquella nit, ningú no va dormir. I la veritat, encara menys.