Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.

És per això que, per tal de capgirar aquesta visió pessimista, va decidir recórrer a un pla segur, retrobar-se amb quatre antics amics de la universitat. Abans que acabés l’agost, els havia de veure de nou, sense saber quant de temps feia de la darrera vegada, però amb la seguretat que necessitava recarregar energies i mirar de recordar històries que només existeixen quan ets amb els de sempre, pensava ell, amb un got a la mà i gens de pressa perquè la nit s’acabés. Els hi havia de proposar i segur que acceptarien amb els ulls tancats.

Aquella oferta per retrobar-se tant de temps després no només va ser acceptada amb celeritat, sinó que va ser pujada l’aposta. En especial, per part del Serra, el que més empenta tenia de la colla. No va trigar a expressar la seva il·lusió i desig de retrobar-se amb tots ells, però no en tenia prou amb prendre’s unes birres a la terrassa d’un bar qualsevol de l’Eixample. Volia dedicar-hi més temps, no només una tarda que passés tan ràpidament com passen les estones que no vols que s’acabin mai. Per aquest motiu, va proposar de passar un cap de setmana tots cinc sols, sense parelles ni fills, en una casa rural del Pirineu. A més, tenia un contacte allà dalt, el seu cunyat n’era propietari, precisament, d’una d’aquelles masies petites i antigues, però càlides i acollidores, enclavades en un poble de postal; tal com ell proposava: un entorn amb llibertat, tranquil·litat i sense el frenesí constant de les grans ciutats, repetia permanentment pel grup de WhatsApp, esperant que els seus dots de convicció donessin els fruits esperats. La resta, l’Uri, el Salva i el Perruca van accedir-hi finalment.



Uns dies després…

La tempesta no havia donat treva en tota la nit, tot i que anava i venia, els trons havien ressonat ininterrompudament per les parets de la masia i els llamps havien fet il·luminar totes les estances malgrat la foscor en què aquella casa estava sumida. Amb els primers rajos del sol apareixent sobre la silueta de les muntanyes i els primers cants del gall de bon matí, van anar llevant-se progressivament. El Salva va ser el primer a arribar a la cuina, on es va preparar una bona tassa de cafè de màquina, abans d’esmorzar un bol de llet amb cereals integrals i un parell de barretes energètiques. A continuació va arribar el Perruca, qui malgrat acabar-se de llevar, no perdia el seu característic sentit de l’humor:

—De veritat, Salva. Ja estàs amb el menjar aquest de gos per córrer maratons? —va comentar-li, sense ni tan sols saludar-lo— Pensava que amb els anys hauries madurat!

Van unir-se a l’esmorzar el Toni i l’Uri, que arribaven comentant la tempesta d’aquella nit.

—Doncs jo, no t’ho creuràs —va explicar el Toni—, però no m’he assabentat de res. He dormit com un bebè!

—No m’ho explico. Ben bé que, excepte d’un quart d’una fins a les dues, la tempesta no ha cessat ni un instant —va dir l’Uri, incrèdul—. Els camins fins aquí deuen estar enfangats. No veus que tots aquests carrers són de terra!

—Sí, sí.

—A més, per arribar-hi s’ha de travessar la riera d’aquí davant, i per la finestra de la meva habitació escoltava aigua corrent.

—És a dir, que estem incomunicats, oi? Que bé! —va afegir el Toni, amb to irònic.

—Què, com ha anat la nit, nois? —va preguntar el Perruca quan van acostar-s’hi els dos acabats de llevar a la taula del menjador.

Després d’una bona estona comentant la jugada, el Toni va començar a estranyar-se pel Serra. Com podia ser que no s’hagués llevat encara? Almenys de jove, sempre era el que tenia el son més lleuger i el més matiner de tots. Mogut per la curiositat i una certa preocupació, va anar cap a la seva habitació, la més allunyada de totes, situada en el que anteriorment era un paller, calia sortir al pati de la casa per accedir-hi.

En entrar, va sorprendre’l la tensió i foscor que es respirava en l’ambient, a més del silenci sepulcral que va gelar-li la sang. El que el va esgarrifar del tot, però, va ser el que es trobaria tot seguit. El Serra no es despertava malgrat escoltar el seu nom entonat per part del Toni, cada vegada amb més angoixa i tremolor de veu. Fins al moment en què va decidir despertar-lo sacsejant-lo, primer suaument, i amb més força a mesura que veia que no responia. Va ser llavors quan va desitjar no haver estat ell qui hagués anat a veure com estava. En reincorporar el seu cos, es va trobar amb una imatge colpidora, aquella cara desfigurada, amb les faccions massa marcades, amb un color de pell més propi d’un fantasma que no d’una persona i un fred corporal que no significava res de bo. Les seves pitjors sospites van ser certes. El Serra era mort.



Unes hores abans…

En un intent per estalviar benzina, van optar per compartir cotxe i desplaçar-se des de la capital comtal fins al poble de l’Alt Urgell en l’atrotinat, però sempre fiable “Citroën Xsara” del Salva, qui es resignava a substituir-lo per un cotxe més modern o que, com li deia sempre el Perruca, almenys pogués tancar-se amb comandament a distància.

Aquell divendres suposava l’últim dia laboral de l’Uri a l’empresa abans de començar les merescudes vacances d’estiu, més tardanes que les de la resta, i després de recollir-lo en acabar la seva jornada, van emprendre camí amb la intenció d’arribar a Castellbò per sopar, al ritme d’una selecció musical elaborada pel xofer plena dels clàssics que més havien ballat de joves, no tant de temps enrere, i amb els quals podien transportar-se perfectament als vells temps i fer el trajecte més amè.

Un cop allà, quan els darrers rajos del sol ja s’havien amagat en un dia en què amb prou feines s’havien deixat veure tímidament entre uns núvols que no anticipaven massa bon temps l’endemà, van disposar-se a sopar un cop descarregades les maletes i distribuïdes les habitacions. Tocades ja les deu de la nit, del qual n’estaven segurs pel so del campanar de la petita església que tenien no massa lluny de la casa i que escoltaven malgrat les primeres gotes de pluja, van preparar-se un àpat sense cap mena de complicació, unes llesques de pa torrat acompanyat d’embotit local que havien comprat abans d’enfilar muntanya amunt cap a Castellbò en una xarcuteria de la Seu d’Urgell.

La taula era massa gran per cinc persones. La fusta vella cruixia cada cop que algú s’hi recolzava i la llum del sostre feia ombres estranyes a les parets de pedra. Fora, la pluja picava amb força als vidres.

—No està tan malament, la casa —va dir el Perruca, omplint-se la copa—. Té encant rural, no?

—Encant? —va bufar el Salva, apartant el plat—. Fa fred, el llit és dur com una pedra i el lavabo fa olor d’humitat.

El Serra va somriure, però era un somriure tens.

—És una casa de muntanya, Salva. No un hotel de cinc estrelles.

El Toni no deia res. Es mirava el menjar sense gaire gana. Semblava cansat, amb les espatlles caigudes.

—Ei, Toni —va dir el Perruca—. Has estat tu qui volia desconnectar, eh? Doncs això és desconnexió total.

—Sí… —va respondre ell, sense aixecar gaire la vista.

L’Uri, assegut davant del Serra, observava en silenci. Tenia aquella expressió tranquil·la, gairebé divertida, que sempre havia fet posar nerviós a tothom.

—És curiós —va dir de sobte—. Feia anys que no coincidíem tots cinc. I mira’ns ara. Com si no hagués passat el temps.

—Alguns han canviat més que altres —va dir el Salva.

—Això va amb segones? —va preguntar el Serra, alçant una cella.

—No —va dir el Salva—. Va amb realitats.

El Perruca va riure, una mica forçat.

—Va, va, que només portem una copa. Espereu, que us porto uns còctels que he estat preparant abans. Flipareu! En especial el teu, Serra! El nostre amfitrió!

El Serra, mentrestant, va beure’s d’un glop el poc de birra que li quedava.

—Ja ens els veurem més tard, Perruca —va dir-li.

Quan va tornar a deixar l’ampolleta a la taula, va mirar-los a tots, un per un.

—Ja que parlem de realitats… —va començar— Suposo que tots estem d’acord que no tot va acabar tan bé com ens agrada explicar-ho.

El Toni va aixecar el cap de cop.

—A què et refereixes?

—A la universitat —va continuar el Serra, amb un to aparentment relaxat—. A com vam fer les coses. A decisions que… bé, que van tenir conseqüències.

Va fer-se el silenci a la taula.

—Serra —va dir el Perruca—, potser no és el moment.

—No, no —va replicar ell—. Justament ara és el moment. Sempre ho hem evitat.

Sempre hem mirat cap a una altra banda.

L’Uri el mirava fixament.

—Si tens alguna cosa a dir —va dir—, digues-la.

El Serra va somriure, però no com sempre feia.

—Tranquil. No penso fer cap espectacle. Només dic que… potser no tots dormirem tan tranquils si algun dia surt tota la veritat.

L’Uri no va apartar la mirada. Va fer un glop lent al vi, com si no l’hagués sorprès gens.

—Sempre has tingut una manera molt… particular de recordar el passat. Sobretot quan et convé.

El Toni es va remoure a la cadira.

—De quina veritat parles?

—Ja ho saps —va respondre el Serra, sense mirar-lo.

El Salva va deixar els coberts a la taula amb un cop sec.

—Això no fa gens de gràcia.

—No ho pretenia —va dir el Serra—. Però tampoc penso continuar fent veure que no va passar res.

—Va, tio, sembles un personatge de novel·la dolenta. Què vols dir, que tens secrets nostres guardats en un calaix?

—Tots en tenim, de calaixos —va dir alçant les espatlles.

L’Uri es va inclinar lleugerament endavant.

—Vigila amb el que dius.

—O què? —va replicar el Serra, ara sí, amb un punt de desafiament—. Ja som grans. Demà, si voleu, en parlem amb calma.

—Demà —va repetir el Toni, gairebé en un xiuxiueig.

—Sí —va dir el Serra, aixecant-se—. Demà.

—I el meu còctel què? —va fer el Perruca— No el provaràs? Te n’havia fet un d’especial per a tu!

El Serra va agafar la copa i va marxar cap a la seva habitació, aprofitant que la pluja havia afluixat una mica. Totes les mirades el van seguir, en especial l’Uri. Abans d’abandonar el menjador, es va girar.

—Bona nit.

Ningú va respondre.

Només quan la porta va tancar-se, el Perruca va trencar el silenci.

—Això… això no m’ha agradat gens.

L’Uri no va dir res.

El Toni tampoc.

Ni el Salva.

Fora, la tempesta tornava a guanyar força, implacable.