Quan la nau va tocar terra amb aquella suavitat gairebé sospitosa, vaig pensar que potser m’havia acostumat massa ràpid a la calma de l’espai. Suposo que és allò que passa quan un se sent massa petit davant de tantes coses desconegudes: el silenci ja no espanta, només acompanya. I mentre observava per la finestra aquell bosc de fulles magentes que s’agitaven com si respirés al mateix ritme que jo, vaig notar que els nervis tornaven, aquells que carreguen l’estómac com un pes invisible.

Vaig obrir la trapa amb cautela, intentant mantenir la ment tan freda com quan comptava enrere abans de l’enlairament, i vaig baixar de la Falcon 9 amb la sensació estranya que algú o alguna cosa m’esperava. Potser era només imaginació, però el terra vermellós semblava moure’s lleument sota les meves botes, com si em reconegués. I mentre intentava convèncer-me que tot era normal (normal dins del que pot ser normal en un planeta que no surt a cap mapa), vaig adonar-me que el cable del vestit estirava cap enrere d’una manera que em feia sentir menys lliure, com si la nau volgués recordar-me que encara depenia d’ella.

Vaig començar a caminar lentament, observant-ho tot com qui mira una pintura massa gran: els arbres que s’obrien pas cap al cel turquesa, les roques primes que s’alçaven com columnes impossibles, els rierols brillants que serpentejaven com fils de llum. I mentre feia el primer pas fora de l’ombra de la nau, vaig veure-ho. Un objecte petit, metàl·lic, mig enterrat sota les plantes vermelloses. El vaig agafar instintivament, com si alguna força desconeguda m’ho ordenés, i en treure la pols que tenia enganxada hi vaig distingir un símbol que em va fer deixar anar l’aire de cop.

Era el logotip del consell.

Què feia allò allà? Per què hi havia un objecte del consell en un planeta que, teòricament, ningú no havia trepitjat mai? I sobretot: per què semblava tan antic, com si hagués estat abandonat feia anys?

Vaig intentar no entrar en pànic (encara recordava els macarrons de dinosaures i la tranquil·litat que em donaven només de pensar-hi), però era complicat. Res tenia sentit: la carta, el comunicador desaparegut, la Falcon 9 en comptes de l’Antares, i ara aquell objecte que no hauria d’existir.

Vaig aixecar el cap i, a uns quants metres de distància, entre els troncs que s’inclinaven lleument com si volguessin xiuxiuejar-me alguna cosa, vaig veure una llum. No venia del cel. Era més baixa, més concentrada, i tremolava com si respirés. Vaig guardar l’objecte del consell a la butxaca lateral del vestit i vaig consultar el visor: l’oxigen continuava estable, i el sistema de posicionament marcava la nau darrere meu com un punt fix. Encara podia allunyar-me una estona sense risc real.

Suposo que ja es pot deduir el que vaig fer.

El bosc semblava organitzar-se al meu pas. Les fulles magentes s’obrien lleugerament i la llum turquesa del cel entrava entre les branques com ganivets de neó, dibuixant ombres estranyes sobre el terra vermellós. El camí es va anar estrenyent fins que les plantes brillants em varen tocar els braços. A mesura que avançava, el silenci es feia més dens. Ja no sentia el bosc; només el meu cor i el flux constant de l’oxigen. Al fons, la llum es concentrava en una obertura fosca a la roca.

Un túnel.

Vaig dubtar. I llavors em vaig sentir com un dels nois dels Goonies abans d’entrar en un passadís que saps que no t’aportarà tranquil·litat… però sí respostes. Vaig respirar fondo i vaig entrar.

A dins, el món exterior va desaparèixer. Les parets del túnel brillaven amb un mineral translúcid que reflectia la llum del casc, i cada pas ressonava com si caminés dins d’un instrument gegant. El túnel es va eixamplar i vaig sortir a una cova immensa. El sostre era tan alt que la boira lluminosa que hi flotava semblava un cel artificial. Però res no em va impactar tant com el que hi havia al fons.

Un mur. No de roca, de metall.

Un mur colossal, llis, fosc, impecable. El visor va tardar uns segons més del normal a analitzar-lo.

Carbur de tungstè.

El metall més resistent del món.

Aquell lloc no era natural. Era una base. I al centre del mur hi havia una porta rectangular, tallada amb una precisió impossible. Al mig, el mateix símbol de l’objecte del bosc: el logotip del consell.

Durant un segon vaig pensar que ni el mateix Michael Knight, amb el seu KITT fent de cervell auxiliar, sabria què fer davant d’allò. Jo, en canvi, només tenia el cor accelerat i tres hores d’oxigen.

Vaig fer un pas endavant.

I un altre.

Després, vaig posar la mà sobre el símbol.

El metall va vibrar suaument. Un cercle de llum es va expandir des del meu guant i la porta va començar a obrir-se amb un so suau, orgànic, com si respirés. A dins hi havia un passadís metàl·lic, il·luminat per línies blanques a terra. Tecnologia del consell. Tecnologia que no havia de ser allà.

La creadora de records no era una metàfora i tampoc no era un mite. Estava segur que era darrere aquella porta, i jo acabava d’entrar al lloc on els records no es viuen… es construeixen.