M'agradava pensar en tercera persona en moments importants, així no em posava tan nerviós. Suposo que en el cas que algú important m’observés en aquell moment pensaria les mateixes idees que jo. Però la diferència era el que pensava i el que sentia. I mentre reflexionava sobre tota mena de sentiments, ja quedava l’últim minut per al llançament i, personalment, el minut més llarg de la meva vida.

Vaig intentar mantenir la ment freda, sense pensar gairebé en res que no fossin records que podien tranquil·litzar-me, com quan la mare em preparava aquells macarrons en forma de dinosaures que venien al supermercat, els quals feien que deixés de plorar quan se'm trencava alguna joguina o quan tenia por d’alguna cosa que sortia a la televisió. Ara que hi penso, estava anant-me'n per les branques quan, de sobte, ja quedaven tres segons.



I tres, el cinturó ben lligat.



I dos, ben agafat per on podia.



I u, plantejant-me en què vaig pensar a l’hora d’agafar aquella carrera.



Llavors, va començar el llançament, i puc assegurar que mai no havia experimentat cap sensació semblant a la que vaig sentir en aquell moment. Em sentia viu, com Cruz Cafuné a la portada del seu àlbum Me Muevo con Dios, i quan em vaig acostumar a la sensació d’estar dins d'un coet al seu enlairament, vaig qüestionar les meves decisions per intentar esbrinar com havia arribat allà.

Si no recordo malament, tenia uns catorze anys quan vaig veure la primera pel·lícula dels Guardians de la Galàxia amb la meva mare al cinema. Després de gaudir-la com cap altra pel·lícula en aquell moment, fins vaig demanar a la nit de reis un walkman vintage per sentir-me igual que Peter Quill. Em passava les tardes després de l’escola imaginant que solcava les estrelles a través de la Milano, com els Guardians, i suposo que des d'aquell moment em va començar a interessar l’astronomia. És clar, per això vaig escollir la carrera; tenia l’esperança de sentir-me Star-Lord algun dia. I aquell dia havia arribat, i vaig adonar-me’n uns moments després de l’enlairament. Havia complert un somni i no podia ser més feliç, però encara no arribava al meu destí i havia de concentrar-me. Així doncs, vaig disposar-me a revisar els objectius que m’havia ordenat el consell, els quals estaven dins d'una caixa tancada amb clau.

En obrir-la, hi havia un sobre de carta amb un paper dins. El vaig desplegar i l’únic que posava escrit era: “Arriba a la creadora de records”. Tot seguit, vaig tornar a doblegar el paper, vaig ficar-lo de nou dins del sobre, el vaig tornar a introduir a la caixa, la vaig tancar amb la clau especial que em va atorgar el consell, la vaig mirar amb atenció i, finalment, vaig llançar-la amb força contra una paret. Què se suposava que havia de fer jo a partir d’aquella mena de pista rebuscada de videojoc del Batman d’Arkham?

L’únic que podia fer era comunicar-me amb el consell, cosa que em vaig disposar a fer després d’enfadar-me per la caixa i el sobre que contenia. I no podria passar-me a mi, l’home amb “la sort més gran del planeta” cap altra cosa com arribar a la cabina on hi havia el comunicador i trobar-me amb la grata sorpresa que no hi era.

No podia ser pas possible: primer una carta amb una pista que no tenia res a veure amb la meva missió i després el comunicador no era on havia d’estar. Tot resultava més estrany del que semblava, així que em vaig disposar a investigar. Vaig començar a explorar la nau, i l’únic que vaig trobar va ser una pantalla de la mida d'un iPad amb unes coordenades específiques i el nom de l’embarcació. Primer em vaig fixar en la seva identificació i, com res no podia sortir-me pitjor, vaig descobrir la raó de tot el que havia passat des que hi havia entrat: no es tractava de l’Antares, la més petita que m’havien encomanat per a la meva primera missió, sinó de la Falcon 9.

Hi va haver un error amb els pilots, però, qui pilotava l’Antares en aquell mateix moment? La veritat és que no podia comunicar-me amb la terra, ja que no vaig trobar el comunicador enlloc, però tampoc em suposava cap problema. Després de pensar i pensar, vaig decidir que la millor opció era viure aquella aventura espacial que havia somiat des de petit. Era senzill: dirigir-me a les coordenades indicades, trobar la creadora de records i tornar a casa, no semblava tan difícil.

Un cop repassat el pla una última vegada, vaig preparar els comandaments de control de la nau (no gaire diferents dels de l’Antares), vaig iniciar el viatge i, per fi, em sentia igual que Peter Quill. Van passar aproximadament uns 14 minuts fins que la nau es va aturar enmig de l’espai, flotant com quan algú flota enmig del mar. Llavors vaig agafar el vestit d’astronauta, que era bastant incòmode, vaig activar l’oxigen i vaig sortir per la trapa d'escapament del darrere amb el cable que connectava el vestit amb la nau. El fet d'estar flotant enmig de l’espai, sol, sense cap mena d’ésser viu, soroll o altra cosa a veure a més d’estrelles, em va captivar. Era aquell el real sentit de la vida? La pau injustificada que sentim quan no hi ha ningú, però després ens sentim malament quan ens quedem sols. Suposava que hi havia una mica de plaer en aquell sentiment de solitud.

Vaig pensar que no havia de qüestionar-m’ho tot, i que tan sols havia de gaudir el moment, un moment tan únic que estava segur que mai no tornaria a viure-ho. Després de tres minuts les meves llàgrimes ja s’havien eixugat: era la imatge més bonica que mai havia vist.

Però quedaven en aquell moment 3 hores i 57 minuts a l’oxigen del vestit (molt de temps, però sabia que, si m'ho proposava, podria estar-m'hi tot el temps que trigaria a gastar-se l'oxigen del vestit), així doncs, havia de començar la vertadera missió: dirigir-me al lloc exacte on indicaven les coordenades.

Van passar uns set minuts fins que vaig aconseguir entrar al planeta que indicaven les coordenades. Mentre la nau baixava, vaig fixar-me’n en tot: vaig identificar arbres amb fulles magentes i un cel turquesa que il·luminava l’horitzó amb una lluentor suau i irreal. El terra estava cobert per plantes vermelloses que es movien lleument, com si poguessin respirar, i entre elles serpentejaven rierols brillants que reflectien la llum com miralls trencats. A la llunyania, s’alçaven unes formacions de roca primes i altíssimes, tan irregulars que semblaven columnes naturals estirades cap al cel per alguna força estranya. Tot plegat formava un paisatge silenciós, vibrant i completament desconegut, tan bonic que, per un moment, vaig oblidar on era i què se suposava que havia de fer.