Ha passat una setmana des que aquest malson ha començat i segueixo sense saber què fer amb aquell vestit negre que esta en l'armari, no m'atreveixo a tocar-lo.

Em miro al mirall i no em veig a mi, és com veure una ombra. Intento pensar en altres coses, autoconvèncer-me que això no és real i que és només un somni del qual no puc despertar.

Cada vegada que miro el meu reflex em sembla veure que el meu rostre em somriu, però en fixar-me és com si desaparegués. No sé, crec que m'estic tornant boja.

-Detectiu Miller. -Em diu una veu que recordo haver escoltat abans.

En girar-me cap a aquesta veu recordo que estic en la reunió d'avaluació i que el Sergent Williams està cridant la meva atenció.

-Ho sento Sergent.

-Últimament no prestes cap atenció, sembla que estàs desorientada. Pot ser requereixes un descans, no? Aquestes ulleres no desapareixeran per art de màgia.

-No, insisteixo, continuï per on anava, si us plau.

Miro a la pantalla i veig unes gravacions d'unes càmeres del lloc en el qual la noia va morir.

-Aquestes són les úniques proves audiovisuals de les quals disposem en aquest moment. -Informa el Sergent Williams.- Com podeu observar el sospitós portava un vestit negre i es pot apreciar que és una dona. La càmera no va ser capaç de gravar el rostre de l'individu, però sí que s'aprecia com la va matar.

En veure les gravacions em quedo pàl·lida. No podia haver estat jo, és impossible. No pot existir un ser tan cruel en aquest món, i a més, com vaig poder fer-ho sense ni tan sols notar-lo, sense ni tan sols acordar-me?

Soc un monstre?

Tanco la porta de la meva casa i no m'aguanto les ganes de plorar. Déu meu, que això acabi ja, si us plau.

-Em temo que això no serà possible.- Diu una veu que prové de… la meva boca?

D’acord, ara sí que haig d'estar boja. Respira… inspira… tal com et va dir la teva psicòloga que fessis, molt bé.

-Déu, de debò?- Parla la meva veu i esbufega.

Això no pot ser real, només estàs estressada, res més, això només és una il·lusió del teu cap.

-Vulguis o no hauràs d'acceptar-ho.- Torna a parlar la meva veu.

De sobte tot comença a anar massa ràpid i massa lent al mateix temps. El cor em va a mil. Va parpellejar, convençuda que això és obra del cansament. La vista se m'omple de taques fosques. Penso a donar-me suport en alguna cosa, però les meves mans no semblen ser meves. Sento que caic, encara que no sento el meu cap tocar el sòl. El món simplement es va desconnectar.

Em desperto i m'adono que segueixo en el mateix sòl brut. M'he desmaiat.

Però llavors ha ocorregut o no? Estic massa confosa i desorientada com per a poder pensar amb claredat.

Bec aigua davant la sequedat que hi ha en la meva gola, intentant explicar què és el que acaba d'ocórrer, però no trobo respostes, només una immensa quantitat de preguntes.

Després d'un temps em fixo en la cuina i veig que el got no està en el mateix lloc on el deixi. Juraria haver-ho deixat en la placa de cocció però ara està sobre la taula, perfectament alineat, com si algú l'hagués col·locat amb cura. El silenci de l'habitació es trenca per un soroll breu, sec, que no sé situar, no ve de fora, tampoc d'aquí dins. Dura a penes un segon, prou per a posar-me en alerta i desaparèixer abans que pugui entendre-ho.

Baixó la mirada i llavors ho sento. Un dolor lleu al braç, més una molèstia que una veritable burxada, però prou real com per a detenir-me. Passo els dits per la zona, a poc a poc. Si tot va ser un somni, per què el meu cos insisteix a contradir-me?

Em tombo en el meu llit esperant adormir-me i que demà en obrir els ulls m'acabi donant compte que tot havia estat un simple malson, una molt llarga, una de les quals vulguis o no, no podràs obrir els ulls per molt que t'esforcis.

Vaig obrir els ulls i la foscor era aquí, intacta. Podia veure-ho tot, massa bé. Vaig voler girar el cap, aixecar una mà, qualsevol gest mínim, però estava atrapada dins de mi. La idea que tal vegada encara continuava dormint em va creuar com un murmuri incòmode. Tal vegada això era un somni, un somni del qual no pots despertar.

El meu cos es mou, però jo no el controlo. Puc veure tot amb claredat. Sens dubte crec que aquest és el somni més realista de la meva vida.

Em dirigeixo cap a un carreró, un molt fosc. Allí veig a una noia, d'uns trenta anys. Els seus cabells castanys fa que regruix.

Merda! És el mateix patró de sempre. Dona, cabells bruns i d'al voltant de trenta anys.

Intento moure'm, cridar, fer qualsevol cosa que detingués el que estava a punt de passar. Donava ordres desesperades a la meva ment, l'una després de l'altra, però el cos no obeïa. Era com empènyer contra una paret invisible, sabia el que havia de fer i així i tot restava immòbil, atrapada en mi mateixa, veient com el temps avançava sense poder fer res.

Em desperto ofegant un crit. La llum que entra per les finestres em fa saber que és de dia i que probablement tot el que acaba de passar ha estat només un somni.

Agafo el meu mòbil per a mirar quina hora és i em sorprenc en veure la immensa quantitat de notificacions que tinc. Entre totes destaca el missatge del Sergent Williams.

“Ha tornat a ocórrer. Mateix patró, mateixes connexions.”