—Parla’m de tu, Millie.

Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

Les seves paraules em ressonen al cap mentre em mira amb un somriure que no arriba als seus ulls.

Em quedo congelada.

—Sóc la detectiu Miller, senyora Winchester. I no estem aquí per parlar de mi, si nó dels assassinats que estàs cometent.

Nina inclina el cap, divertida.

—Per descomptat. Perdona. Detectiu Miller. —El meu nom zona estrany als seus llavis, com si fos un joc privat. —.Quantes vegades ballarem aquest vals?

Cinc interrogatoris. Cinc cadàvers. Totes dones joves, morenes, estrangulades amb les seves pròpies mitges. I totes connectades a aquesta mansió. Ex empleades, veïnes, la instructora de ioga de la Nina, la seva estilista personal...

—Les vegades que siguin necessàries fins que confessi.

—Confessar què exactament? —Nina creua les seves mans sobre la seva falda. Té les ungles perfectament cuidades, pintades de color sang—. Que soc rica? Que el meu marit em va abandonar? Que les dones al meu voltant tenen el mal costum de morir?

—Exactament.

—Correlació no és casualitat detectiu. — M’inclino cap endavant envaint el seu espai personal, fa olor a canyella i a alguna cosa més fosca...

—On va estar la nit del dimarts passat entre les 11 de la nit i les 2 del matí.

— A casa, sola, com sempre.

—Sense coartada. —Sense necessitat d’una. —Els seus ulls d’un blau gèlid em travessen—. Vostès no tenen res contra mi, detectiu. Ni una sola prova.

Té raó. Malauradament té raó.

M’aixeco guardant la meva llibreta.

—Això no ha acabat encara.

—Ho sé. —La Nina camina cap a la porta—.Tornaràs, sempre ho fas.

Hi ha alguna cosa en el seu to que em glaça la pell.

—Què vols dir amb això?

—Fins aviat detectiu Miller. Quan surto de la mansió Winchester, el cel s’està enfosquint. Reviso el meu telèfon. 19:43.

Estrany. Vaig arribar a les 15h. L’interrogatori ha sigut màxim de trenta minuts no?

Sacsejo el cap. Poc son i molt cafè.



El meu telèfon sona quan estic conduint. Es el meu capità, qui te el meu lloc de treball en les seves mans.

—Miller, tenim un altre.

El cor se’m para.

—Mateix patró?

—Idèntic. Dona morena, trenta-dos anys, estrangulada amb les seves pròpies mitges.

Sis, el numero sis ressona al meu cap.

—Hi vaig ara mateix.

Quan arribo a l’escena del crim, la nàusea em colpeja. La víctima és jove, amb els ulls verds encara oberts, buits.

Martínez, el meu company, s’apropa.

—Hora estimada de la mort entre les 22h i mitjanit.

—Miller, estàs bé? Estàs pàl·lida.

—Estic bé. Només cansada.

Però no estic bé. Perquè no recordo el que vaig fer ahir a la nit. I això em terroritza.



El meu apartament està massa ordenat quan arribo.

Els llibres alineats per mida. Els coixins perfectament esponjats. Cap tassa bruta.

Jo no vaig fer això, oi?

Camino cap a la meva habitació. Sobre la còmoda hi ha una nota. Amb la meva lletra.

“No ho oblidis. 22h. Club Merlot. Vestit negre” ahir.

Això és d’ahir.

Però no recordo haver escrit això. No recordo haver anat enlloc.

Amb les mans tremoloses, obro l’armari. El vestit negre que no recordo haver comprat està penjat. Sense etiqueta. Usat.

I a la butxaca, una taca fosca. Marró rogenca.

Sang.

Retrocedeixo, el cor em bateja salvatgement.

No. Impossible.

Reviso la resta de l’armari frenèticament. Al fons, en una bossa de plàstic hi ha sis parells de mitges de dona. Tacades de sang seca.

Vomito al bany.

Quan m’aixeco, tremolosa, em miro al mirall.

Qui ets?

El meu reflex em retorna la mirada. I per un segon, crec veure un somriure, un somriure que jo no faig.

El meu telèfon vibra. Número desconegut.

“Bona feina ahir a la nit. Cada vegada millor.”

Les llàgrimes cauen sense fi.

Que he fet?