Al principi tot semblava perfecte. Vivíem en un pis diminut, però jo pensava que l'amor ho compensava. Ell treballava, mai no va voler explicar-me de què, i quan arribava de la "feina", descarregava la frustració amb mi amb una intensitat que jo confonia amb passió.

Mentrestant, jo intentava acabar el batxillerat científic. Volia dedicar-me a investigar malalties i trobar les seves cures, per recordar sempre la mort de la meva àvia, que havia estat el meu far fins al final.

Quan ella va morir, jo em vaig perdre. I ell va aprofitar aquell buit.

A poc a poc, en Ryan em va anar apagant. Primer va ser el mòbil: trucades constants, preguntes, gelosia disfressada de preocupació. Després, la roba: ell decidia què podia posar-me. Més tard, les amistats:

—Aquella noia només vol separar-nos. És millor que deixis de veure-la, amor meu.

I finalment, jo mateixa. Amb cada comentari, cada mirada, cada explosió de ràbia, em va anar arrencant la identitat. Quan vaig voler adonar-me'n, ja no quedava res de la noia que havia estat.

Tot depenia d'ell. Jo vivia en un túnel sense llum, sense sortida, sense ningú. El que jo sentia no importava. Ell sí.

I llavors va arribar aquella nit freda…

*Flashback - gairebé dos anys enrere

La porta del pis es va obrir de cop. Llums blaves i vermelles il·luminaven l'escala... Veus que cridaven: "Policia! No us mogueu!"

Jo estava al llit, mig adormida, quan en Ryan em va agafar del braç amb més força de la que hauria d'haver permès mai. Era una perla, manipulador, i amagava una cosa que jo encara no sabia.

—Escolta'm bé, nena, i fes el que et dic. A l'armari hi ha una bossa. Si et pregunten, és teva. Digues-los que és teva. Els blaus te'ls va fer ahir un paio mig torrat, mig col·locat pel carrer, em segueixes?! Jo soc el teu millor amic, em dic Teddy, entesos?! Qualsevol pregunta, menteix.

—Què? Ryan, de què parles?

—És droga, Millie. Molta droga. Si diuen que és meva, ens enfonsarem per sempre. Però tu ets especial, recordes? A tu no et faria res ningú mai, perquè tu ets la meva joia més bonica. Com a molt, potser hauràs d'anar-te'n d'aquí amb una condemna lleugera. Uns mesos, com a molt, nena. Després ho arreglarem tot junts, ens casarem, i continuaré fent-te l'amor com a tu t'agrada, preciosa. Per sempre, meva.

—Ryan, no… No sé si… Jo, no puc...

—M'estimes o què? —va preguntar, els ulls clavats en els meus—. Si m'estimes, ho faràs, amor, ho faràs. Per nosaltres.

Van detenir-nos als dos, però al final, només jo vaig ser condemnada.

Divuit mesos. Al final, la presó no va ser ni tan llarga ni tan infernal com m'imaginava. En Ryan mai no va venir a veure'm. Ni tan sols una puta vegada, el desgraciat.*

———————————————————————————————————————

El so del meu mòbil em va treure del record. Un missatge que havia arribat durant la nit, d'un número desconegut:

"Dilluns, 8 del matí. No arribis tard. Estic impacient per començar a treballar juntes. - N.W."

Nina Winchester. Com tenia el meu número? Jo no li havia dit.

Vaig mirar el rellotge: les 4 de la matinada. Encara quedaven hores abans que sortís el sol, però ja no podria tornar a dormir. Només em quedaven uns dies per fer la maleta i marxar d'aquell lloc que sempre havia odiat.

Des que havia tornat de l'entrevista i havia trobat l'habitació destrossada, el missatge amenaçador d'en Ryan escrit amb el meu pintallavis al mirall, no havia pogut tancar els ulls sense veure aquelles lletres vermelles: "TU I JO tenim COMPTES PENDENTS".

El primer avís. I sabia que no seria l'últim.

———————————————————————————————————————

Diumenge vaig passar el dia netejant l'habitació i posant les meves poques pertinences a la maleta. Roba, els quatre llibres que tenia, el meu raspall amb la pasta de dents, la fotografia dels meus pares que guardava, el collaret de la iaia que sempre portava… A la foto, la meva mini-jo els mirava somrient en una cala, deu anys enrere, quan jo encara era una nena i el món per a mi, un lloc segur.

"Ho sento", vaig plorar-li a la fotografia, com cada matí. "Ho sento molt."

Sis mesos després que m'empresonessin, mentre jo comptava els dies darrere les reixes, el pare i la mare van morir en un accident de moto. Un camió es va saltar un semàfor. Va ser una mort instantània pels dos.

Mai no vaig poder acomiadar-me. Mai no van saber que els necessitava i els enyorava. Mai no vaig poder abraçar-los una última vegada.

I tot per culpa d'en Ryan. Per culpa d'aquell amor tòxic que m'havia cegat completament. Que vulnerable havia estat, déu meu.

———————————————————————————————————————

Diumenge a la tarda, vaig sortir a comprar al supermercat, paper de vàter. Mentre caminava pel supermercat, vaig tenir la sensació que algú m'observava.

Em vaig girar bruscament, però només hi havia una dona gran mirant paquets de galetes i un pare amb el seu fill petit al carro.

"Estàs paranoica, Millie. Tranquil·litza't."

Però quan vaig anar a pagar, el vaig veure. En Ryan. Estava fora del supermercat, recolzat en un cotxe negre, mirant-me directament. El conductor portava unes ulleres de sol fosques. No podia veure-li la cara, però alguna cosa en aquella silueta em va provocar un calfred.

Seria el seu nou millor amic? Un altre camell?

Em va mirar amb una expressió buida, freda. Igual que havia fet amb la meva habitació fa uns dies, tornava a perseguir-me. No m'havia deixat escapar.

Vaig parar de fer hipòtesis, vaig pagar ràpidament i vaig sortir per la porta del darrere, el cor bategant-me desbocat. Vaig córrer pels carrers fins que els pulmons em van cremar, sense mirar enrere, fins que vaig arribar a la pensió.

———————————————————————————————————————

Aquella nit, mentre feia l'última revisió de la maleta, vaig sentir passos al passadís. Algú es va aturar davant de la meva porta.

Silenci.

Vaig agafar el ganivet de la taula de nit i em vaig apropar a la porta.

—Qui és? —vaig preguntar, amb veu tremolosa.

Silenci.

Vaig esperar un minut sencer, dos, tres. Res.

Finalment, vaig obrir la porta d'una revolada, ganivet en mà.

El passadís estava buit. Però a terra, davant de la meva porta, hi havia una rosa vermella amb una nota lligada a la tija. A la nota hi deia:

Reina, m'ha flipat el top que portaves avui al supermercat. No escapis de mi. Ens veurem aviat, estimada. Del teu amor, per i per sempre, R.

El segon avís.

No n'hi havia prou amb destruir-me l'habitació. Ara em seguia. M'observava. Sabia cada pas que feia.

———————————————————————————————————————

Dilluns al matí vaig sortir de la pensió amb la meva maleta a les sis en punt. El cel encara era fosc, el carrer desert. Vaig caminar de pressa cap a la parada de l'autobús, mirant constantment per sobre l'espatlla.

Mentre l'autobús es movia per la ciutat, em vaig veure reflectida al vidre. Estava pàl·lida, amb unes grans bosses sota els ulls, els cabells despentinats. Semblava una fugitiva. Tenia clar que a partir d'ara m'havia de cuidar més.

Vaig respirar fondo i vaig tocar el timbre.

La Nina va obrir gairebé immediatament, com si hagués estat esperant-me. Duia un vestit gris perla i un somriure fred.

—Millie. Just a temps —va dir—. Entra, t'ho ensenyaré tot…

La porta es va tancar al darrere meu i vaig tenir la sensació que el perill no estava fora.

Intuïa que estava just a l'interior d'aquella magnífica mansió.

———————————————————————————————————————

—Deixa aquí la maleta, bonica —va dir la Nina, assenyalant l'entrada—. Després t'ensenyaré la teva habitació.

Va avançar pel passadís, com si jo no existís. Les parets eren blanques i polides, el terra brillava com si ningú l'hagués trepitjat mai. Tot estava sorprenentment, massa net.

—Les normes són senzilles… —va continuar—. No toquis res que jo no t'indiqui, no em diguis les tasques que has dut a terme al final del dia, simplement apunta-les en una llista. I sobretot… —es va aturar de cop— no em menteixis.

Em va mirar fixament. No va somriure.

Vaig empassar saliva. No perquè jo fos una mentidera. Si no perquè ella sabia reconèixer algú que amagava coses. I jo n'amagava.

Va reprendre el pas, i jo la vaig seguir, preguntant-me quant de temps trigaria aquella casa en saber qui era jo realment… O si ja ho sabia des del principi.

———

La Nina va notar com l'aire de l'habitació s'espessia quan la Millie va travessar el llindar. L'Steve, el seu marit, va tensar la mandíbula.

Però alguna cosa no quadrava.

La forma com ell la mirava no era la d'un desconegut. Era la mirada d'algú que reconeix un fantasma del passat.

L'Steve la mirava intensament. La Nina va notar el moment en què ella el va reconèixer. Un parpelleig. Un canvi gairebé imperceptible en la postura. I llavors, aquella calma estudiada.

—Quina sorpresa trobar-te aquí, Steve —va dir la Millie, amb una veu massa suau per ser sincera.

L'aire del passadís es va tensar com una corda a punt de trencar-se. La Nina va mirar alternativament el seu marit i la noia, intentant encaixar peces que no sabia ni que existien.

—Us… coneixeu? —va preguntar finalment, amb un somriure rígid que no amagava gens la incomoditat.

L'Steve es va passar una mà pel clatell. La Nina sabia que aquell gest el feia sempre que estava a punt de mentir.

—Ens vam creuar fa temps —va dir ell, amb una veu massa neutra per ser creïble.

La Millie va notar com el seu estómac es contreia.

Aquell home. El conductor del cotxe negre al supermercat. L'home de la cantonada que li havia cantat aquella cançó amenaçadora el dia de l'entrevista, mentre en Ryan entrava a la pensió.

Havien compartit un passat que cap dels dos volia recordar. Secrets que s'havien jurat no repetir mai més.

I ara era el marit d'una dona rica que la contractava com a minyona. La vida tenia un sentit de l'humor cruel.

—Sí —va afegir ella, amb un somriure que no arribava als ulls—. Res important.

Mentida. I tots tres ho sabien.

La Nina va arronsar lleument les celles, però no va insistir. Va fer un gest elegant amb la mà, com si volgués esborrar aquell moment de l'aire.

—Millie, vine. T'he d'ensenyar la resta de la casa.

Abans de girar la cantonada, la Mildred va sentir la mirada de l'Steve clavada a la seva esquena.

Era un avís silenciós.

"No diguis res"