Era obvi que la senyoreta Winchester tenia cèntims de sobra, ja que la sala estava decorada amb antiguitats que devien valer una fortuna, quadres enormes amb marcs daurats, un piano de cua negre brillant... Una sala que jo mai em podria permetre.



Els diners havien estat un problema per a mi des que vaig marxar de casa l'any passat. Ara tenia dinou anys i esperava que la Nina tingués una mica de compassió per mi i acceptés donar-me la feina.



Vaig notar com m'observava amb una mirada penetrant, com si pogués llegir tots els meus secrets amb un sol cop d'ull. Vaig intentar mantenir la compostura, tot i que les mans em tremolaven lleugerament sobre la falda.



Sabia que aquesta era la meva última esperança abans de quedar-me sense diners per pagar l'habitació de la pensió.

Així doncs, em vaig presentar.



—Em dic Millie Calloway —vaig començar, amb la veu més segura del que em sentia—. Busco una feina estable i no tinc por de treballar fort.



Vaig evitar explicar-li tot el que havia perdut, les nits sense dormir i els errors que m'havien portat fins allà.



La Nina va esbossar un somriure gairebé invisible, que li va corbar els llavis només uns segons, però als seus ulls no hi havia cap rastre de calidesa.



Vaig tenir una sensació estranya, em sentia jutjada.

Així que vaig continuar.



—Tinc bastant experiència en neteja i cuina —vaig afegir, intentant omplir el silenci incòmode—. Soc organitzada, puntual i... necessito aquesta feina.



Potser no hauria d'haver dit aquella última part. Demostrar desesperació mai és bona idea.

Nina va inclinar lleugerament el cap, avaluant-me com si fos un objecte en una botiga.



—Experiència en neteja i cuina —va repetir, amb un to neutre—. Tens referències?

Vaig trontollar. Les referències eren el meu punt feble.

—Jo... he treballat abans, però van ser feines temporals. Podria intentar contactar amb els meus antics caps si...



—No cal —em va tallar, movent la mà—. Seré sincera amb tu, Millie. He entrevistat quinze noies aquesta setmana. Tanmateix, cap d'elles em va semblar... adequada.



Va fer una pausa.



—Vius sola, Millie?

—Sí, en una pensió al centre.



—Família?

—No.



Era millor mantenir-ho simple.

Nina es va girar lentament, amb una mirada d'interès.



—La feina implica viure aquí. Tindries la teva pròpia habitació al tercer pis. Els caps de setmana lliures. El sou és de mil dòlars al mes, més l'allotjament i els menjars d'entre setmana.



Mil dòlars. Era més del que havia guanyat mai.

—Accepto —vaig dir massa ràpid.



Ella va somriure, i això em va fer sentir incòmode.



—Excel·lent. Pots començar dilluns. Però abans, Millie, he de preguntar-te una cosa, i necessito que siguis honesta amb mi.



Va fer una pausa, els seus ulls clavats en els meus.



—Has estat mai a la presó?

El temps es va aturar. Com podia saber-ho?

Vaig obrir la boca, buscant una mentida, però la seva mirada em va deixar clar que ja sabia la resposta.



—Sí —vaig admetre finalment—. Però ja he pagat el meu deute. Era massa jove i no era conscient de...



—Perfecte —va dir Nina, amb un somriure més ampli—. Penso que ens entendrem molt bé, tu i jo.



I en aquell moment vaig saber que estava ficant la pota un altre cop. La senyora Winchester no em donava bona espina… Però ja era massa tard.



Necessitava la feina. I ella ho sabia.







Vaig sortir de la mansió amb un contracte signat i una sensació de fred a l'estómac que no tenia res a veure amb el vent de novembre. Mentre caminava pel llarg camí d'entrada, vaig girar-me per mirar enrere.



La Nina estava a la finestra del segon pis, observant-me. No es va moure quan els nostres ulls es van creuar, simplement va continuar allà, immòbil com una estàtua.



Vaig accelerar el pas fins al carrer principal, donant-li voltes a aquell "ens entendrem molt bé".



La incertesa m'acompanyava, no sabia si la Nina i jo ens portaríem bé... Però només tenia tres dies per preparar-ho tot i anar-me'n a la mansió Winchester.



No tenia temps de pensar res més.



Intuïa que estava començant de nou, però alguna cosa em deia que seria pitjor del que m'imaginava.







A dues cantonades de la mansió, mentre esperava que el semàfor canviés de color, vaig notar una presència... familiar. Massa familiar. El cor em va fer un salt tan violent que vaig haver d'agafar aire.



Hi havia un home sostingut a la façana d'un edifici a prop meu. No es movia. Només em mirava fixament mentre fumava una cigarreta, però tenia el rostre completament amagat sota la caputxa. La brasa brillava en la foscor del vespre.



No ens vam dir res. Ell seguia mirant-me gèlidament, sense parpellejar, ni moure's un mil·límetre. Com si m'hagués estat esperant, a mi.



—Sembla que encara no has après a fugir dels llocs equivocats, Mildred. No hauries d'haver acceptat la feina. La Nina és perillosa. Marxa mentre puguis —va dir-me, mentre tirava el que quedava de la cigarreta a terra.



Em vaig quedar immòbil, intentant reconèixer l'home, sense èxit...



Ryan? No podia ser, oi? Feia dos anys que no veia el meu ex. I aquell home semblava... més adult?

—Every breath you take and every move you make, every bond you break, every step you take, I'll be watching you —va cantar amb un riure als llavis, amb un to tan burleta que vaig notar com em provocava nàusees a l'instant.



Quan li anava a contestar, ell ja s'havia fos entre la gent del carrer, com un fantasma.



Les cames em tremolaven. Vaig buscar-lo amb la mirada, però ja havia desaparegut completament.







Quan vaig arribar a la pensió, la senyora Chen, la propietària, em va mirar per sobre les seves ulleres.



—Calloway, tens visita —va dir amb aquell to sec que feia servir amb tothom.



—Visita? Jo no espero ningú.



—Doncs algú t'espera a la teva habitació. Li vaig donar permís per pujar. Deia que era família teva.



El pànic em va recórrer el cos.

—Qui era?

—Un home jove. Simpàtic. Va dir que era el teu germà.



Jo no tinc cap germà.

Vaig pujar les escales de dos en dos, el cor em bategava tan fort que semblava que em sortís del pit. Quan vaig arribar a la meva porta, estava entreoberta.



Vaig entrar amb precaució.



L'habitació estava buida. El silenci no era tranquil, era dens, i la meva maleta, que havia deixat tancada sota el llit, ara reposava al centre de l'habitació, completament oberta. La roba, arrugada i escampada, semblava haver estat examinada amb pressa, o amb ràbia.



Els calaixos del moble estaven buits. No desordenats: buits. Els papers de la taula, de totes les despeses que havia de pagar, els havia deixat apilats amb cura, però ara tots els fulls estaven arrugats i amb marques de dits.



Algú havia estat buscant alguna cosa.

Vaig tancar la porta amb clau, lentament. Vaig treure'm la navalla del cinturó, la mateixa que havia jurat no tornar a tocar. Però aquella promesa havia de trencar-la: ell m'havia buscat. I m'havia atrapat.



Vaig avançar cap al mirall, i allà ho vaig veure. El pintallavis vermell, el que només feia servir en ocasions especials, havia estat utilitzat per escriure un missatge sobre el vidre, ara trencat:

"Mildred, recorda que TU I JO tenim COMPTES PENDENTS, el teu estimat Ryan."

Vaig sentir un calfred a l'esquena. El mirall em tornava la meva mirada, els meus ulls lluitaven per no treure cap llàgrima. Vaig mirar al meu voltant. Hi havia una finestra entreoberta. El vent feia voleiar la cortina blanca, com si saludés algú que ja havia marxat.



O pitjor: algú que encara era a prop.







Vaig passar la nit desperta, asseguda al llit, amb la navalla entre els dits i els ulls clavats a la porta. Cada cruixit del passadís, cada motor que ressonava al carrer, em feia contenir la respiració.



Tornava a ser aquella noia que vivia en alerta constant.

El Ryan m'havia trobat. Després de dos anys fugint del meu passat, ell havia aconseguit convertir-se de nou en la meva por més profunda, en el malson que sempre temia reviure.



Sabia perfectament que no venia amb bones intencions.



Vaig recordar com havia començat tot. Jo tenia disset anys; ell, vint-i-cinc. Aquella diferència d'edat que hauria d'haver estat un senyal d'alarma, llavors em semblava atractiva. El vaig conèixer en una discoteca, envoltada d'amics i música molt forta. Entre la multitud, ell destacava: alt, segur de si mateix, amb una mirada que imposava. Em van captivar els seus ulls verds, brillants, que em feien sentir única.



—Ets diferent de les altres —em murmurava—. Ets especial, Calloway.



Els meus pares no el suportaven. Deien que era massa gran, que hi havia alguna cosa fosca en ell. Però jo, encegada i enamorada, vaig decidir no escoltar-los.



—Els teus pares no t'entenen —repetia el Ryan—. Volen controlar-te. Jo només vull que siguis lliure. Amb mi tindràs el cel, carinyo.



I jo m'ho vaig creure. Tant, que una nit d'estiu vaig fer la maleta i vaig marxar de casa mentre ells dormien. Els vaig deixar una nota breu:

"No us preocupeu per mi. Estic bé. Us estimo, però necessito fer la meva vida."

No sabia que aquella seria l'última vegada que els veuria.