27/10/2017, Perpinyà



23:23h

La llenya de dins l'estufa es consumeix com si fos cotó. La claror del foc i els vagits del braç d'alzina travessen el vidre, i s'escampen per tot el saló, acovardint les ninetes dels ulls, que s'encongeixen i intenten esfumar-se sense èxit del seu lloc. La Clara i el Marc riuen des de l'altre sofà. També els fa il·lusió tenir-me aquí. Ho veig en la manera en què m'observen: tot somrient amb la mirada ben cluca. Badallo. El viatge m'ha deixat fet pols; no estic acostumat a aquests trasbals.

- Nois, sento molt tallar la festa, però estic rebentat. Me'n vaig a dormir. -sentencio.

- Tu mateix, com si fos casa teva. -contesta la Clara.

- La meva habitació continua sent la del fons, no?

- Sí, excepte que prefereixis el sofà. -diu el Marc.

- No, el llit de 2x2 ja em sembla bé. A més, ara que tinc en Ron, ja no em sentiré tan sol en aquella immensitat de matalàs.

- Ni se t'acudeixi pujar-hi al gos o dormireu els dos a fora.

- Era broma, cap d'ou. -li pico l'ullet.

- Va, ves cap a dalt i deixa'm tranquil.

- Jo també t'estimo. -m'aixeco i començo a pujar els esglaons. El ca em segueix.

- Somia amb els angelets. -exclama la Clara des de la distància. Giro el cap i la miro perversament. Ella rialleja lleument.

A mesura que avanço, sento com el parquet s'enfonsa sota meu a cada pas que faig, seguit d'un migrat cruixit. Com tot, les cases també envelleixen i, en conseqüència, gemeguen.

El bleix de la nit fa ballar les cortines beixes de lli que hi ha a la sala que connecta tota la planta superior. Unes quantes queixes més del parquet i ja soc davant la porta de la meva habitació. Giro el pany i entro. Han pintat. El blanc cobreix el dormitori: les parets, la vànova del llit, les tauletes de nit, el marc de les portes... Els únics objectes que trenquen la uniformitat són les butaques de vímet de la cantonada. Tot i així, les fundes dels seus coixins també són blanques. Curiós. Deu formar part d'algun experiment de la Clara. Sempre fa proves a la gent que porta a casa. L'última vegada que vaig ser aquí, em va fer olorar diverses peces de roba amb els ulls tapats i, tot seguit, havia de dir amb quina sentia més afinitat. Es veu que, dies abans, havia vist una sèrie on l'assassí escollia les víctimes segons la seva olor corporal i, després de matar-les, els tallava la carn de les aixelles i el pubis (ja que són les zones on més es concentra l'essència de cadascú). I a partir de les aromes creava el perfum mestre per a aquella persona. D'entre els diferents teixits, vaig acabar triant la flaire de les calces. Instint primari? Necessitat? Depravació? Més val no capficar-s'hi gaire.

Em trec les sabates i el jersei; quedant amb el tors descobert. Em deixo caure sobre el jaç. Això és mil vegades millor que el Paradís que amb tantes ànsies esperen i desitgen els creients. Escolto la cua del gos fuetejant la paret. Està esperant que li doni permís per pujar, però no ho puc fer, li he promès al Marc. Al final s'acaba estirant sobre la catifa. Una alenada d'aire se m'escapa d'entre els llavis. Enfonso els dits en els llençols, tanco els ulls i deixo que se m'empassi el subconscient.

28/10/2017

01:03h

El Marc i la Clara dormen. Almenys ell, que ronca com un liró. Encara soc al llit. No puc dormir. Em sol passar. Em desvetllo passada la mitjanit, i els pensaments i remordiments es posen a treballar a tota màquina i no hi ha ni Déu que se n'escapi. Em llevo i surto del dormitori, de puntetes, sense fer soroll. Tanco la porta darrere meu; deixant en Ron a dins. Creuo la sala amb els finestrals i abaixo les escales. Aquí fa més fred. Em frego els braços amb les mans. Segueixo caminant fins el menjador i, tot seguit, entro dins la saleta d'estar, mig il·luminada per la lluna i els quinqués de fora. Han mantingut el mirall que vaig trencar l'últim cop que vaig venir. Una esquerda el divideix en dues parts. M'hi acosto el suficient per veure el meu reflex, pàl·lid i escanyolit. M'he aprimat; la mandíbula, els pòmuls i les costelles sobresurten com mai no ho havien fet. A més, la poca llum que hi ha em fa semblar un espectre. Mai he tingut la pell gaire bruna, però la falta de sol de Liverpool m'ha acabat d'esblanqueir totalment. Les pigues escampades com margarides pel rostre, i els ulls marrons ametlla amb espurnes verdes són l'únic que em diferencia de Gary Oldman a Dràcula.

M'assemblo a la meva mare. Encara que, els cabells foscos i gruixuts, el nas i els llavis molsuts són com els del meu pare. Els enyoro. Molt. Però el seu record m'esclavitza i no em deixa viure en pau: em té reclòs, lligat de mans i peus, en una gàbia de ferro amb el pany soldat.No hi ha manera d'escapar-ne. La mirada se m'humiteja, per sota els flocs del serrell, i les varius roges comencen a estendre's per l'escleròtica. Se m'enfonsa el pit i ploro. Ploro sense parar. Ja m'hi he acostumat. Ho faig fins que se m'assequen els ulls i el cap em fa tan mal que m'acabo adormint. N'estic cansat. Vull que s'acabin les penúries. Vull riure i ser feliç. Vull que tot quedi enrere, ocult entre les pàgines del passat, totalment sepultat sota l'ombra de l'oblit. Els únics que em poden ajudar a aconseguir-ho són el Marc i la Clara. El Marc i la Clara. Surto corrents. Creuo el menjador, pujo les escales i m'aturo davant la seva porta. Un maremàgnum d'emocions es revolta, salvatge, dins meu. Tanco fort els punys i truco dues vegades. Cap resposta. Torno a colpejar dues vegades més. Sento com un d'ells s'aixeca, es calça les sabatilles i obre la porta. És la Clara.

- Nil, es pot saber què carai fas despert a aquestes hores? -pregunta. El Marc es reincorpora sobre el llit.

- Et necessito. Bé, us necessito. -els senyalo ambdós. Es queden en silenci.- He estat pensant i us ho explicaré.

- Què ens explicaràs? -la Clara es grata els ulls.

- El que va passar aquell dia.

- Quin dia?

- El dia en que van morir els meus pares. -la noia gira la vista cap el Marc. Es miren durant uns segons. Ella em torna a mirar. S'ha despertat de cop.

- M'alegro que per fi n'estiguis segur de fer-ho.

- Jo també. Però ha de ser ja; ara mateix, en aquest moment.

- Nil, -declara ell.- són gairebé les dues de la matinada. No vols esperar que es faci de dia?

- No, llavors ja serà massa tard.

- Déu meu... En fi, què hi farem... -nega amb el cap. Em sap greu haver-los despertat.

02:10h

M'estiro panxa enlaire al sofà. El Marc és en una de les butaques grises. La Clara n'arrossega una altra fins al seu costat i seu.

- Escolta'm bé. -em demana ell.- No vull que et sentis obligat, en cap moment, a fer-ho.

- N'estic segur, del que faig.

- Seguirem amb la hipnosi. Ja saps com funciona, no és pas la primera vegada que ho intentem.

- D'acord.

- No és un procés totalment verídic i fiable, però és el més a prop que podràs arribar a estar d'aquell dia. Has de saber que hi haurà moments en què vulguis fugir, però no pots fer-ho; has de seguir les instruccions que et vagi donant i contestant, el més clar que puguis, a les preguntes que et formuli. Entesos?

- Entesos. -tremolo com una fulla.

- Bé, doncs si ja està preparat, comencem.

- Endavant.

- Tanca els ulls, respira profundament, i exhala. -segueixo les seves indicacions.- Inspira, expira. Imagina't a la riba d'una gran superfície d'aigua. Vaig a comptar des de deu, mentre ho faig, entraràs a l'aigua. Deu, nou... Sents l'aigua tèbia als teus peus. Vuit, set, sis... T'estàs submergint. -m'ofego.- Cinc, quatre... Estàs gairebé a dins. Tres dos... Pots respirar. -obro la boca i recupero l'alè.- Et trobes fora de perill. Ara, deixa que el primer record del 2 de novembre de 2002 aflori. Què veus?

- És molt fosc, em costa percebre res.

- On ets?

- Crec que al llit de l'habitació de quan era petit. La llum del passadís s'escola per sota la porta.

- Sents algun soroll?

- Sí, crits. Però són llunyans. Conec les veus; del papa i la mama. S'estan discutint. Ho feien contínuament, i sempre s'intensificava quan ella no es medicava.

- Intenta escoltar el que diuen.

- Ella l'insulta. Ell s'hi torna.

- A l'habitació, hi veus alguna cosa més?

- No el veig, però noto el Doni, el mono de peluix que tenia, sobre la meva panxa. També distingeixo el despertador, sobre l'escriptori.

- Em sabries dir quina hora és?

- Em sembla que les dues i catorze de la matinada.

- Torna a les veus.

- Ja no discuteixen. Un d'ells sembla que camini fent cercles. Espera. Unes passes. Cada vegada són més a prop. Veig l'ombra darrere la porta. És la mama. La porta sobre. Ella entra i em mira. Ja sé el que passarà.

- Què passarà?

- Em pegarà. S'està acostant, Marc. Tinc por, molta por. M'amago sota els llençols però ja és massa tard. Se'm llança a sobre i crida. A cada puntada i cop de puny que em dona, em maleeix. Lluito. Intento desfer-me de les seves mans, però no aconsegueixo lliurar-me'n, i m'acabo rendint. M'estira dels cabells i em fa caure del llit. Continua picant-me. Una, i una altra vegada. Fins que es queda sense forces i se separa. M'escup i se'n va. -tremolo. Estic aterrat. El papa no ve. Mai ve! Noto com la Clara m'estreny amb força la mà.

- Respira, Nil, respira. Tanca els ulls i torna a dormir. -l'obeeixo.- Inspira, expira. Lentament. Segueix la meva veu. No deixis d'escoltar-me. Ara vull que busquis el segon record d'aquella nit. No tinguis pressa. -busco, busco entre llacunes immenses i escletxes desfigurades i, al cap d'uns segons, el trobo.

- Marc, el tinc.

- Encara ets a l'habitació?

- Sí, però ja no són les dues i catorze, ara el rellotge marca les quatre i setze.

- Encara escoltes crits?

- No, ja no. Ara sona una cançó. L'havia sentida abans, però no les suficients vegades com per a saber-ne la lletra. És flamenc.

- Concentra't en la seva melodia. Com és? Descriu-me-la.

- Tranquil·la. Tranquil·la com el mar en calma, i pausada, com la respiració dels ancians. -m'agrada.- Altra vegada les passes. Però aquest cop, molt més ràpides, i no venen en la meva direcció. S'obre una porta, la porta del balcó. Ho sé perquè sempre li faltava oli, i grinyolava quan l'obries. No tornen a sonar. Tot seguit, algú corre. I pocs segons més tard, un crit esfereïdor i glaçat s'escampa per la casa. El papa.

- Nil, fixa't en el que veus.

- Poc temps després, la porta del meu dormitori es torna a obrir, d'un sol cop, gairebé xafant la paret. M'està parlant. No l'entenc. Vocifera. Les llàgrimes li rodolen, ferotges i incessants, galtes avall.

- Necessito que escoltis el que diu. -ho intento.

- La mama s'ha tirat.

- La mama s'ha tirat?

- Sí, això és el que diu. Ara marxa, a correcuita, i desapareix rere la cantonada del passadís. Baixo del llit i el segueixo. Abraço el Doni amb totes les meves forces. No entenc res. No sé què passa. Estic confós, perdut.

- Intenta entendre l'acció; concentra't en els moviments, en el que sents i intenta captar els estímuls amb el màxim d'exactitud possible. Això t'ajudarà. Dius que segueixes el teu pare. El segueixes a on?

- Molt lentament, vaig baixant els tres pisos d'esglaons. Les parets estan plenes de pintades i gargots, la majoria, sense sentit. La porta i la llum del garatge són obertes. Ha hagut de passar per aquí. Segueixo avançant. Estrenyo el ninot contra el meu pit.

- Descriu-me el seu tacte.

- És agradable i tendre. Fa olor de Nenuco. La mama, com la majoria de pares, sempre em ruixava d'aquella colònia. La fragància de la ninesa.

- Continua caminant.

- La porta que dona al jardí està entreoberta. -m'hi acosto, atemorit pel que hi pugui trobar al darrere. Agafo la maneta amb fermesa, respiro i l'obro.- Hòstia puta.

- Què hi veus? Què hi ha al jardí?

- La mama. El cos de la mama. I el papa, que em dona l'esquena. Està assegut a l'esglaó que separa les rajoles de l'herba. Sembla un ocellet.

- Qui sembla un ocellet?

- La mama. Sembla un ocellet que ha caigut del niu. Ocupa tan poc espai, és minúscula. Podria cobrir-la amb poc més d'un metre de tela.

- Respira?

- No, és morta. Està estirada de cantó, recolzada sobre la part dreta del cos. El braç esquerre li tapa part de la cara, i l'altre s'amaga sota el tronc. Les cames estan doblegades per diverses parts. Els ossos se li han fet miques, com un cristall quan cau a terra. I els cabells, que abans havien estat mig rossos, ara són vermells. Vermells per la sang que li regalima del cap, i baixa fins l'herba, en forma de rierol.

- Com et sents?

- No sento res: ni tristesa, ni confusió, ni terror, ni nervis, res. És quelcom inefable. Tot s'ha acabat.

- Mira al teu voltant. Què hi ha?

- Foscor i silenci. És com estar al fons d'un pou infinit. Les dues Crocs blanques de la mama són a terra. Si m'estiro una mica, podria recollir-ne una d'elles. L'altra és al mig del pati.

- Què fa el teu pare?

- Es balanceja, endavant i endarrere. Murmura coses, però no entenc res. Està enshock. M'acosto a ell, i m'assec al seu cantó. Tremola, i no és pel fred; l'ambient és càlid. Segurament estiguem per sobre els divuit graus. Poc a poc es va calmant. Gira el cap i em mira. Desolació.

- Desolació?

- Als seus ulls. És l'únic que aconsegueixo veure. La seva mirada és un camp devastat. La tempesta li ha derruït l'esperit, i li ha arrabassat tot. Ja no li queda res. Ni jo, tan sols. Al cap d'una estona, s'aixeca, m'ofereix la mà i caminem fins la caseta de l'arbre, a l'altra banda del jardí. La vam construir junts. Ell s'enfilava i jo li passava les eines. S'atura als peus del roure i s'agenolla davant meu, quedant, ambdós, a la mateixa alçada. Em mira durant uns segons i, seguidament, m'ordena que pugi a dalt, i que no baixi per cap motiu. M'acaricia la cara amb el polze, em diu que m'estima i que mai m'oblidarà. L'abraço, i ell em torna el gest. El papa. "Fins aviat, mosquit." són les últimes paraules que em dirigeix. Pujo les escales fins arribar a dalt. Ell m'observa. Abans de tancar la trapa, faig "adéu" amb la mà. Somriu.

- Recordes alguna cosa més, després d'haver-te acomiadat del teu pare?

- No gaire res. Sé que em vaig estirar al terra i, una mica més tard, vaig quedar adormit.

- Alguna olor, fressa, sensació...?

- Feia molta calor. Hi va haver un moment en que el terra cremava tant, que vaig haver d'enfilar-me sobre una cadira per no acabar fos. La casa sencera es consumia amb les flames, i queia a trossets, esmicolada i convertida en cendres. El papa ho va cremar tot, i la mama en va fer de combustible. No entenc com va acabar tot així, però hi ha quelcom que sí sé amb certesa i és que, a vegades, quan creus que has tocat fons, encara queda alguna cosa per rascar fins l'abisme. Ells van tocar fons. Després, insatisfets, van seguir gratant fins arribar a l'abís i, al final, van acabar apallissant tot el meu ésser, esfondrant-me en la misèria més absoluta, de la que mai podré fugir.