Nuvolet, m'anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d'allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que soc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m'acompanyarà al llarg d'aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l'estrenyen, blanca per l'aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d'haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.


01/10/2017, Regne Unit

L'aire gris i ofegat de Liverpool m'omple els pulmons, fent-me tossir. No arribo a tapar-me la boca amb el mocador ple de mocs que arrossego des de fa un mes, des que el constipat va considerar el meu nas com la millor llar on establir-se. Avui el dia és fosc, plou. No m'agraden els dies de pluja, em recorden d'allà on vinc, allà on va començar la meva història. Un cotxe frena d'un cop sec davant meu, deixant-me xop, i tot seguit el seu conductor em maleeix des de l'interior. Eren els últims pantalons nets que em quedaven per acabar de passar la setmana i la rentadora segueix espatllada. Merda.

Vint minuts més tard arribo a la feina. Abans, però, he passat per la cafeteria de la cantonada. Necessitava un cafè ben calent per acabar de superar la frontera entre els malsons que em persegueixen i la realitat del dia a dia. Avui, per sort, a la cafeteria també hi era la Lauren, una de les cambreres, amb els seus ulls blaus i cristal·lins que només amb mirar-los m'aïllen de tots els mals. Sempre he pensat que aquella noia amaga la mar dins seu; tan fugaç i lliure...

Encenc l'ordinador. La llum de la pantalla em fa mal als ulls, que triguen uns segons en acostumar-s'hi. Cap correu ni missatge nou, només una notificació d'alerta de la biblioteca: "Fa cinc dies que el seu préstec ha caducat. Si us plau, retorni els llibres el més aviat possible o li anul·larem temporalment el seu carnet". No he arribat a fullejar cap dels dos llibres que vaig emportar-me. Un altre propòsit d'any fallit. Ara només em queda sortir a córrer als matins i no deixar sempre el cotxe aparcat al garatge en reserva. Un dia d'aquests no em pujarà la rampa... El telèfon sona. Penso en agafar-lo, però quan soc a punt d'aixecar-me, algú ja l'ha despenjat. No arribo a escoltar el que diuen. Res interessant, suposo. Tres minuts més tard, en Finn, el secretari sense cap fixe, entra per la porta carregat de caixes buides de cartró. Gairebé no se li veu ni la cara. Les deixa anar sobre l'escriptori, aixecant tota la pols que hi havia al damunt i, tot seguit, després de col·locar-se bé les enormes ulleres i el serrell pèl-roig, sentència: "La Helen m'ha demanat que et digui que a partir d'ara aquest ja no serà el teu despatx i que haurem de compartir estudi. Aquí et deixo unes caixes." Genial, penso. Em somriu i se'n va.

En vint minuts ja tinc totes les meves pertinences classificades; les agafo, faig una última ullada, i tanco la porta d'un sol cop. Tan aviat surto al passadís, ve corrents a ajudar-me. Arriba a ser enganxós... Em guia fins una habitació quadrada, no gaire grossa i necessitada de llum natural, amb un parell d'escriptoris i arxivadors. Hi ha bastants pòsters de sèries repartits per les parets. Algunes les conec, d'altres em sonen. M'aturo davant el dePeaky Blinders. M'agrada l'escenografia i el disseny. "Maco, eh?" diu en Finn. Afirmo amb el cap. Em comença a parlar de cine mentre ordeno els fitxers i els llibres. Quan acabo, m'assec i el miro. No sé què diu, fa estona que m'he perdut en la seva explicació. M'adono que té un tic nerviós a la cama dreta. Ara juga amb la corbata, verda amb llunes de colors, no gaire conjuntada amb el jersei lila de mitja i els pantalons marrons de pana. Se m'escapa el riure i ell deixa de parlar. És tot un personatge.

El meu torn comença a les nou del matí i acaba a les cinc de la tarda. Són les cinc i un minut, així que ja puc plegar. Agafo un metro fins a casa, no vull que es repeteixi la mateixa jugada d'aquest matí, ja que segueix plovent i encara que els pantalons ja s'hagin assecat, una taca ben grossa i fosca es fa notar a la part baixa d'ambdues cames. Potser és orina de gos, o aigua barrejada amb oli dels cotxes, o tot plegat. En tot cas, és millor intentar que la seva mida no augmenti. Amb ajuda delCebralínaguantaran un parell de dies més.

Ja soc a l'entrada de l'edifici. L'Andrew, el porter, m'obre la porta. Pujo les estretes escales de dos en dos fins la primera planta, on visc. "Home sweet home", això és el que posa a la catifa de davant al porta. No la vaig canviar quan vaig decidir llogar aquest diminut apartament. Vaig pensar que la frase m'ajudaria a fer-ne d'ell la meva "llar". Sento com en Ron borda des de dins. És el meu company de vida, juntament amb la beguda que li dona el nom. Tan aviat obro la porta, em salta a sobre com si no m'hagués vist durant anys, i em llepa la cara, gairebé sense deixar-me ni respirar. Entre llepada i llepada puc veure el desastre en el que s'ha convertit el pis en les nou hores en que he estat fora. La mare que va parir el gos. Si no fos perquè és l'única companyia que tinc, ja l'hauria regalat fa temps. L'abaixo dels meus braços, deixo anar un parell de crits perquè sàpiga que estic enfadat i començo a ordenar. Entre papers trencats, escuma de coixí i restes de menjar de les escombraries, trobo l'única foto que tinc amb els meus pares. Ell treballava d'oficinista en una gran empresa d'electrònica; i ella, en una petita llibreria de barri, d'aquelles amb escala de cargol i prestatges fets de fusta fosca de roure. No vivíem com reis, però mai ens va faltar res. Bé, potser sí que ens va mancar alguna cosa; temps.

A la fotografia dec tenir uns set o vuit anys, estic assegut sobre les cuixes del meu pare, que em fa "l'Arri, Arri, Tatanet". La meva mare ens abraça des de darrere, envoltant-nos amb els seus braços. Semblem feliços. Més ben dit, ho vam ser fins el dia en que ella va deixar de prendre's la medicació. La situació no va trigar a anar-se'n en orris. I una matinada de novembre, fa gairebé quinze anys, la meva vida va acabar resumida a un piló de cendres. Cendres d'entre les quals vaig renéixer, mogudes pel Nuvolet que em dona el sobrenom, com un fènix, però sense les ales flamejants, ni l'ímpetu de tornar a viure. Perquè no tenia raons per fer-ho; estava sol, i ho segueixo estan. Les úniques coses que em mantenen aquí són el gos i un cor gris, trist i ple de cremades que no han acabat de cicatritzar, però que, tot i així, segueix bategant. L'Albert Espinosa diu que estem fets de traumes de la infància. Traumes. Podríem referir-nos a ells com a una incisió en la part més profunda del nostre cervell i ànima, amb l'únic objectiu de fotre'ns la vida. Els metges diuen que els podem afrontar amb teràpia. També afirmen que els constipats es guareixen amb suc de taronja iAcitelcisteína, i aquí seguim, un mes amb la font sense parar de rajar. He anat a cinc psiquiatres i psicòlegs diferents durant aquests últims anys, i només el Marc i la Clara, els meus millors amics de la infància, van ser capaços d'avançar fins gairebé el final. Però ho vaig deixar; vaig sortir corrents com un marrec al qui espanten, perquè això és el que soc, un adult covard amb mentalitat de nen que fuig quan les coses es compliquen i ja no pot suportar-les. Veure com els teus pares moren alhora davant teu, i no acabar com ells tu també, no et converteix en un valent, et converteix en un desgraciat.

El marc de plata està trencat. El llenço amb les deixalles, l'escuma i els papers esguerrats i guardo la foto dins el calaix de la tauleta de nit; allà estarà segura, lluny de les dents i urpes d'aquest animalot. Un cop està tot net, faig un nus a la bossa amb les restes de casa que no han sobreviscut a la festa d'en Ron i l'abaixo als contenidors del final del carrer. En un mateix fet trec el gos a passejar.