- Papà, estic llegint ! Ja vinc! –

Minuts després al menjador de casa.



- Bé Daila, aquest estiu serà una mica diferent.



Per dins vaig pensar que res de bo estava a punt de comunicar-me.



- Què vols dir amb això, mama?

La meva mare era una persona maca però que es ficava en tot. I això em molestava d'una manera que ni us ho imagineu.



- Bé, no volem que t'enfadis però passarem tot l'estiu fora.



Sense ni tan sols pensar-ho vaig cridar:

- Quèeeee? Esteu bojos?!

- Tant el teu pare com jo, creiem que serà el millor per a tu i el teu germà.



En quin sentit deien això, perquè jo no veia cap raó per marxar tres mesos.



- I on anirem?

- Anem a cambrils

No m'ho podia creure això estava molt lluny!

- Me'n vaig- Sense pensar-ho, vaig agafar la porta i me'n vaig anar a córrer una estona. Quan ja estava cansada vaig parar en una cafeteria.



- Hola, què vols prendre?

- Un cafè si us plau.



Vaig anar fins a una taula i em vaig asseure. Aquesta cafeteria m'encantava, era molt agradable i el personal molt atent.

- Aquí tens- em va dir la cambrera.



- Moltes gràcies.



Mentre la cambrera se n'anava vaig prendre un glop del meu cafè. Era amarg, tal com m'agradava... Segons després, el meu mòbil va sonar i vaig veure que era la meva mare.



- Vine a casa que hem de fer la maleta.

No podia ser, això anava de pitjor en pitjor. A sobre que no em van avisar que ens anàvem qui sap on... tampoc van dir que marxàvem l’endemà. No tenia cap altra sortida i, tota resignada, vaig agafar el meu cafè i me'l vaig anar prenent de camí cap a casa.



En arribar a casa no sento sorolls i m'estranyo, segons després el meu germà em crida.



- Estan a dalt a la terrassa!

- Val!

Sense pensar-ho dues vegades, vaig anar a trobar-me amb al meu germà i li vaig preguntar que si sabia allò de les vacances. I sorprenentment ja ho sabia!

- Sí! I em sembla fantàstic!

No m’ho podia creure, per què li semblava bé? Era jo, la rara? Sense dubtar-ho li vaig preguntar

- Per què et sembla bé?

- Perquè també venen el Brail i l’Eber!

Ara entenia perquè li semblava bé. El Brail i l’Eber són els fills de l’Axel i de l’Andra, els millors amics dels nostres pares. Sempre han estat junts. Des de molt petits ja havien format una pinya.



A mi em queien bé, amb el Brail em portava quatre anys i amb l’Eber igual que el meu germà, cinc anys.



- Bé, em faré la maleta.



Havia de ficar moltes coses, tres mesos en un poble que ni coneixia. Quan ja estava tancant la maleta, la meva mare va entrar.



- Hola filla, t'ajudo a tancar-la?- És que de debò, ni tan sols em deixava tancar una maleta per mi mateixa.



- No fa falta mamà, ja puc jo.



- D'acord, demà a les set hem d'estar apunt, d’acord?

Vaig intentar fingir un somriure que va morir en l'intent.



- D’acord- I va tancar la porta i se'n va anar.



Estava esgotada i nerviosa, no sé dir el perquè, però alguna cosa em deia que tampoc estarien tan malament aquestes vacances.



-Prpr, prpr, prpr...



El so de l'alarma em va despertar. Sí, era un despertador amb el pitjor to que mai hagueu sentit! Per això, el tenia posat, per despertar-me de sobte. A més, tenia el costum de deixar-ho sobre la taula per així haver d'aixecar-me a parar l’espantós soroll. Vaig baixar les escales i vaig veure que tots estaven preparats, fins i tot el meu pare, que ja havia carregat alguna maleta.



- Filla, mira que t’ho vaig deixar clar, a la set havíem d'estar a punt. Ves ara mateix a canviar-te!

- Que sí mamà!

Me'n vaig anar corrent fins a la meva habitació i em vaig canviar en un obrir i tancar d'ulls. Portava posat un texà curt de color negre i un top blanc que ensenyava una mica el meu abdomen.



- Ja sóc aquí! -vaig dir encara amb cara de dormida.







El meu pare ens va mirar a tots i va dir:

-Bé, ara sí, tots al cotxe!

Al cotxe la meva mare i el meu pare davant i el meu germà i jo a la part del darrere i amb auriculars. Vaig veure que el meu pare va aturar el cotxe en un descampat.



- Per què has parat?

- Hem quedat aquí amb l'Axel i l'Andra. -Evidentment també amb el Brai i l’Eber vaig pensar en el meu interior.



- Ja són aquí! -va dir el meu germà entusiasmat.



- Perfecte -va afegir el meu pare amb il·lusió.



El meu pare i l'Axel van fer un senyal per arrencar i anar junts fins al lloc. Després d’una estona, una frenada em va despertar del meu somni.



- Hem arribat? -va preguntar el meu germà.



-No, hem parat per esmorzar, però no falta molt. -va respondre el meu pare amb un somriure.



-Hola! Axel i Andra, què tal? -va exclamar la meva mare.



- Bé, aquí estem amb moltes ganes de poder passar uns dies amb vosaltres. -va respondre Andra amb alegria.



Sempre m'havia agradat amb l’alegria amb què parlava Andra. En canvi, el seu marit Axel era un noi més seriós, però amb la meva família tenia un humor molt agradable.



- Hola Brail! Hola Eber! -va saludar el meu germà i va xocar el puny amb tots dos.



- Hola, què tal? -em va preguntar Brail.

M'encantava la tendresa amb què parlava i la sensibilitat que tenia amb cada paraula que deixava anar. Em vaig posar una mica nerviosa, però de seguida li vaig respondre:

• Molt bé, gràcies!

L’Eber va apropar-se i també em va demanar el mateix:

- Què tal Daila?

- Bé i tu?

En Eber era un noi atent, amable i era molt bon noi.



-També.



L’Axel i l’Andra també em van saludar i els vaig explicar una mica sobre la meva vida i l’institut.



Estàvem ja asseguts a les taules, els pares junts i els “nens” en una altra taula.



-Hola nois, què voleu prendre?- ens demanà la cambrera que anava amb un uniforme molt peculiar, però li anava de meravella.



- Un entrepà de truita i una fanta de taronja.



Pensava que només el meu germà era capaç de demanar això per esmorzar però, segons després, l’Eber va afegir: Que siguin dos!

- Jo una ensaïmada i un cafè si us plau -m'agradaven molt les ensaïmades amb el sucre per sobre i la forma tan desigual que tenien.



- Un cafè amb llet -va dir el Brail.



- Per què no juguem unes partides al Clash Royale? -va dir el meu germà.



- Sí, perfecte però prepareu-vos per perdre.



Era molt bona en aquell joc i sabia que els podia guanyar com si res.



- Com fem els equips? -va preguntar l’Eber

- Doncs què us sembla com estem asseguts? -va afegir el Brail

- Per a mi perfecte. -vaig dir amb un somriure a la cara, al meu costat hi havia el Brail, qui havia de ser la meva parella.



Anàvem en mitja partida, quan la cambrera ens va interrompre, així que vam deixar la partida.



- Aquí teniu, jovent!

- Gràcies. -vam dir tots amb una coordinació perfecta.



Després de gaudir d’un petit temps d’esbarjo...



-Anem tots al cotxe que ja falta poc per arribar-hi -ens va dir el meu pare.



Quan vaig obrir els ulls ja havíem arribat, era impressionant, la casa era extravagant, però no cridanera, tenia piscina que era una de les coses que li donava un punt positiu.



Després d'explorar la casa, ens vam asseure tots junts per xerrar una estona.



- Què nois? Esteu molt callats. Què us ha semblat la casa? -ens va preguntar l’Axel.



- A mi m'agrada molt, es veu molt àmplia i neta -li vaig respondre.



La meva habitació era una passada, un llit de matrimoni per a mi sola! Un balcó que donava a la piscina i un ventilador. Sé que tampoc era una cosa de l'altre món, però m'ho esperava molt pitjor.



- A nosaltres ens agrada molt! A més, podrem dormir tots tres a la mateixa habitació. -va dir Eber parlant pels tres.



- Voleu jugar al bingo? -va preguntar l'Andra tan amable com sempre.



- Sííí! -vam dir tots emocionats.



- Doncs que comenci la partidaaa!

- Jo canto els números -va afegir el meu pare.



Vam estar una estona jugant i cantant números, la veritat és que vam passar una bona estona compartint rialles i paraules.



Després de dinar vaig pujar a la meva habitació, em vaig posar els auriculars i vaig sentir les meves cançons favorites: ho necessitava. Tot allò estava molt bé, però el que jo havia planejat per aquest estiu, què? No valia per a res? No podria fer res d'allò a tot l'estiu? Mentre no parava de fer-me preguntes d'aquest estil, una veu dolça em va interrompre:

-Hola Daila , vens a la piscina? -em va preguntar el Brail.



No és que em vingués de gust, no m'agradava era haver de posar-me en banyador, diguem que no m'agradava molt el meu cos.



- No ho crec, no em trobo gaire bé.



D'acord, sabia que era la pitjor excusa que es podia posar, però en aquell instant és el primer que se'm va passar pel cap.



- D'acord... bé... si vols venir després, ja saps on som -va dir el Brail, no gaire convençut.



Quan se'n va anar, alguna llàgrima va relliscar per les meves galtes. Des de la finestra els observava com s'ho passaven de bé.



Estava estirada al llit llegint i vaig veure que l'Andra s'acostava.



- Hola Daila, anem a sopar fora?

- D'acord, doncs em dutxo i ara vinc.



Per a mi, l'Andra era com una segona mare, ens teníem molta confiança. Vaig sortir de la dutxa i em vaig vestir de pressa, portava posada una faldilla blanca amb un top negre.



- Anem que tenim una estoneta caminant. -ens va informar el meu pare.



Tots junts sortíem per la porta, dirigint-nos al restaurant. Al final vam arribar, cadascú va demanar el que volia i vam gaudir del menjar.



- I ara el millor... les postres!!! -va dir el meu pare ansiós.



Vam anar passejant fins arribar a una gelateria, que la veritat és que tenia una pinta deliciosa i una exquisida olor de gofres i creps.



- Hola, que volen prendre? -va preguntar la cambrera.



- Un crep amb xocolata.



- Un gelat de vain

illa.



- Un gofre amb xocolata blanca.



- Un gelat de maduixa.



Tot això és el que vam demanar l'Eber, el Brail, el meu germà i jo.



- Nosaltres anem tirant, que vosaltres aneu molt lents - va dir als pares el meu germà.



Tots quatre vam anar caminant cap a casa.



- Al matí voleu anar a la platja? -va preguntar l'Eber interrompent el silenci que havíem creat.



- Sí, així aprofitem i fem unes partides al vòlei.



El meu germà va dir que era un amant d'aquell esport.



- Jo no ho sé -vaig reposar amb veu molt baixa.



- Jo crec que em quedaré a casa -va comentar el Brail.



Per fi a casa, de veritat que el camí se'm va fer molt llarg.



- Voleu veure una sèrie? -va comentar el Brail. Jo preferia anar-me'n ja a la meva habitació, però vaig fer un esforç.



- Per a mi sí. I vaig seure al sofà. El sofà era de color blau marí molt bonic i profund.



Vam començar a veure la sèrie, però notava com les meves parpelles em pesaven i em feien tancar els ulls.



-Ei! -vaig notar una mà a la meva espatlla, però no veia qui era, per la foscor.



-T'has quedat adormida, tots ja se n'han anat a dormir. En aquell moment vaig reconèixer aquella veu dolça que m'encantava.