- Jajaja estava molt cansada.
Espero no haver roncat, perquè si no em moro.
- Bé anem a dalt que sinó demà s'aixecarà qui jo sé. -li vaig dir, mig adormida.
- Escolta, estàs bé? -em va dir Brail, una mica preocupat.
- Si, només estic una mica cansada.
Notava a Daila rara, i sabia que alguna cosa no anava bé.
Aleshores vaig veure que els seus ulls s’omplien de llàgrimes.
- Ho sento -em va dir, i se'n va anar escales amunt.
Vaig anar fins a la seva habitació, i escoltant a través de la porta la vaig sentir plorar desconsoladament.
Vaig suposar que el millor era deixar-la sola, que descansés i demà ja intentaria parlar amb ella.
No vaig dormir en tota la nit, només li donava voltes al que acabava de passar.
Perquè Daila estava així? Algú li havia fet alguna cosa? Ella era superanimada i sempre contagiava la seva alegria als altres.
D'altra banda, tot anava bé, m'ho estava passant genial. L'any que ve ja aniria a la universitat, em feia il·lusió, però estava una mica nerviós.
Quan vaig notar que els ulls se m'humitejaven, vaig pujar corrents les escales i vaig entrar a la meva habitació. Estirada al llit vaig plorar fins a quedar-me adormida.
En despertar-me notava els meus llavis més inflats del normal, sempre que plorava se m'inflaven.
No volia baixar, ja que em trobaria amb Brail i no em venia de gust que em preguntés res, no m'agrada que ningú em vegi malament.
Penso que cadascú ja en té prou amb el que és seu, no cal que amargui a ningú explicant-li els meus problemes.
Havia de baixar si o si, ja que era hora d'esmorzar. Em vaig maquillar tan bé com vaig poder, perquè no era una experta ni res semblant. Només em maquillava en ocasions especials.
Vaig agafar el pom de la porta sense por i vaig obrir la porta, baixava les escales sense gaire pressa, però accelerant el pas quan vaig passar per davant de la porta.
En arribar a la cuina, els pares esmorzaven tranquil·lament mentre que els nois estaven preparant les bosses per anar a la platja.
-Bon dia com has passat la nit?.
Va preguntar la meva mare amb interès.
M'ho vaig pensar una mica, però finalment vaig respondre , amb un somriure no gaire sincer.
- Genial.
De sobte, vaig notar com una mirada se'm clavava al clatell.
En girar-me… com no, era en Brail.
-¿Què tal Daila?.
Em va preguntar amb aquella bondat reflectida en els seus ulls, però que no podia acabar de desxifrar.
Suposo que es va tallar en preguntar-me una mica més, ja que els nostres pares eren al davant.
Per fi els pares servien d'alguna cosa, vaig pensar, i sense voler se'm va escapar un riure.
-Bé, i tu, què tal la primera nit en aquest habitatge?- li vaig respondre tota riallera.
- No he pogut descansar gaire la veritat.
Em sentia malament, perquè sabia que una part era culpa meva.
-¿Per què? -li vaig respondre preocupada.
-Hi ha un tema que em preocupa, i no he pogut parar de donar-hi voltes.
Collons, sàvia on volia anar a parar i em van començar a suar les mans, vaig respirar fondo i li vaig respondre.
- Ho sento, de debò.
- Aniràs a la platja? -va demanar-me, sabent que no hi aniria.
-No -li vaig contestar ràpidament.
-Jo tampoc hi anirè, ens veiem adeu.
L’ Eber i l’Arón, van baixar tot corrent les escales amb les bosses preparades per marxar a la platja amb els meus pares. L’Arón era el meu germà, un noi divertit, però de vegades un toca collons, tenia els cabells llisos i curts, d'un to castany, s'assemblava molt a la meva mare fins i tot tenien les mateixes pigues. Era força alt i se li donava molt bé explicar acudits.
-Espereu-nos, nosaltres també volem anar a la platja.
-Vosaltres també haurieu de venir, què és això de quedar-se a casa a ple estiu?. -ens van dir els meus pares, l’Àxel i l’Andra.
-A mi no em ve de gust, li vaig respondre.
- Jo estic molt cansat , no he dormit gaire, va afegir Brail.
- Bé vosaltres us ho perdeu, va dir Axel divertit.
Podien tancar ja la porta i anar-se'n de veritat que pesats, encara que no sé si preferia que marxessin o es quedessin.
Un cop van marxar, vaig pujar les escales i em vaig asseure a la barana del balcó. Era molt ampla i sempre la feia servir de banc per observar el mar i relaxar-me una estona.
De sobte, algú va trucar la porta, era en Brail.
- Hola, hem de parlar…
- Crec que no hi ha res de què parlar…
En veritat sí que hi havia alguna cosa a aclarir, però no em venia de gust parlar amb ell.
Però per què li havia d’explicar? Podria ell solucionar alguna cosa?
- No? I llavors això d'ahir a la nit? -va dir-me contundentment i amb els ulls clavats als meus.
- Això d'ahir a la nit no és assumpte teu.
Estava molt emprenyada amb ell, amb el món i amb mi mateixa.
- Vinga Daila si us plau només m'estic preocupant per tu…
L'ambient estava molt tibant, tant que es podia tallar amb un ganivet.
- Daila no et puc obligar al fet que m'ho expliquis, però estic segur que et llevaries un pes de damunt
- Brail, ja t'ho he dit, no em ve de gust parlar ara.
Vaig notar com se li va fer fallida la veu en les últimes paraules.
-El que em passa … el que em passa…
Va dir sanglotant
-Vina aquí
Li vaig dir sense pensar-ho dues vegades
La vaig estrènyer entre els meus braços, i ella va enterrar la seva cara en el meu coll, notava les seves llàgrimes regalimando per la meva espatlla.
Es va apartar un moment del meu cos per a mirar-me fixament als ulls, em va assenyalar la samarreta , amb preocupació.
-Ho sento.
- Tranquil·la ara això no importa, ara mateix m'importes la teva.
Li vaig dir amb calma.
La vaig agafar de la cintura i la vaig asseure sobre la meva falda.
No li vaig haver d'insistir quan es va asseure em va començar a contar el que li passava.
-No estic molt bé, suposo que ho hauràs notat.
Li acariciï l'esquena intentant calmar-la
- Crec que tinc depressió, però encara no m'ho han diagnosticat, el dilluns haig de rebre una carta del metge de l'escola.
Fotre com podia ser que ningú s'hagués adonat.
-Ho sento molt ,la teva mare ho sap?
Daila va fer un silenci que va valer més que mil paraules.
- Li ho has de dir.
Li vaig dir agafant-la de la barbeta perquè em mirés
-No
i vaig veure com els seus ulls es tornaven a omplir de llàgrimes
- ey , és important explicar-li-ho a la teva mare , així et podrà portar al metge, si és necessari.
Vaig veure la por en el seu rostre.
- Estaré al teu costat sempre que el necessitis.
Li vaig dir amb la intenció de tranquil·litzar-la.
-No li ho diguis si us plau.
Em va dir gairebé suplicant
-No li ho diré, tranquil·la
- Digues-me Daila perquè creus que et sents tan malament?
Queria saber perquè se sentia així , tenia curiositat i molta preocupació en què li pogués passar una cosa dolenta
- Crec que encara no estic llesta per a explicar-ho...
- Val tranquil·la, no hi ha pressa, només vull que comptis amb mi per al que sigui.
Em sents? Per al que sigui, encara que sembli una ximpleria a mi m'importa .
Només pensava en si podia fer alguna cosa per a ajudar-la, només desitjava poder fer alguna cosa perquè se sentís millor.
Sabia que el dilluns rebria aquesta carta i jo volia ser allí per a poder obrir-la amb ella, i que no se sentís sola.
Es va aixecar de la meva falda i la vaig agafar de les mans, li vaig dir:
-Vols alguna cosa de menjar?
Li vaig proposar esperant la seva resposta ansiós
- Val
La notava trist i el meu objectiu era que això canviés.
Per sort per a mi, tenia tot el matí per a passar-la amb ella tot sol.
….Daila….
Sí, li ho agradecia , encara que ell pensés que no Daila . M'havia anat bé parlar amb algú i més si era amb ell. No m'agrada parlar sobre els meus problemes, però amb ell em sentia segura i còmoda.
Baixem per les escales fins a arribar a la cuina ,una vegada allí els dos comencem a cuinar, vam fer molt bon equip a ell se li donava de meravella cuinar , i jo no era res de
l'altre món però m'agradava ,esperem 15 minuts perquè ens poguéssim menjar les cardis.
- Gràcies.
Li vaig dir de cor
- Gràcies a tu per contarmelo, no tots el habrian fet.
Vam estar una bona estona parlant de la vida en general.
-Holaaa!
Van exclamar tots res més entrar per la porta.
-Fa olor de meravella
Va dir Andra mirant-nos alternativament
- Hem fet uns cardis.
Vaig dir orgullosa
- Ey , Daila , Brail us feu unes partides a la videoconsola?
Ens van dir Eber i Arón
Vaig veure que Brail estava esperant que anunciés la meva resposta.
-Siii!
Vaig dir entusiasmada, sempre anava bé poder distreure's una mica.
Vam estar jugant una bona estona. fins que vaig decidir marxar-me ja.
ja et vas?
em pregunto Eber intrigat
-si
Li vaig respondre
Em vaig anar a l'habitació i em vaig tirar en el llit, vaig decidir agafar un paper i un boli de la meva motxilla i vaig començar a traçar línies, potser no per a tots tenien sentit però per a mi si.
De cop vaig sentir que algú pujava les escales i vaig amagar el dibuix entre les meves anotacions de mats. Algú va obrir la porta i com no, era Brail, una altra vegada.
- Hola Daila! Quins feixos?
em pregunto curiós
- Res, només estava fent uns deures de mats per al “insti”.
val estava mentint, però no volia que veiés el meu dibuix ni de broma
- A veure, quin tema estàs fent?
va afegir
- Les Fraccions…
li vaig dir amb veu molt baixa però que va arribar a escoltar
- Ahh! Això és molt fàcil Vols que t'ajudi?
em va objectar amb un somriure
- Sí bo…
Vaig dir mentre obria la carpeta i treia les anotacions.
Mentre llegia els enunciats dels exercicis vaig notar que ell em mirava mes a mi que al cuadern, em vaig distreure un moment i en comptes de llegir sabates blaves llegi:
-chocatos blaus
- Hahahahaha com que “chacatos blaus” hahahah es diu sabates.
Em va reposar amb un to gracioset…
Mentre escoltava les seves riallades i el veia riure,em vaig sentir molt bé, m'agradava veure-li feliç . Ho vaig mirar fixament i vaig deixar anar alguna riallada
- Hahahaha
- M'encanta veure't així
Quan em va deixar anar això gairebé em dona una aturada cardíaca
Una vegada se'ns va passar el riure li vaig ensenyar les anotacions i sense voler vió el dibuix.
- Haver-hi?
em pregunto indigador
- Hola, nois menjarem.
Ens va interrompre Axel
- Vale
Fructifiqui donant gràcies que ens hagués interromput Axel.
Els tres baixem les escales a un pas lleuger.
-Què hi ha per a menjar?
Vaig indagar curiosa.
- Alitas de pollastre, amanida i patates braves.
Va dir Axel.
No tenia molta gana però no anava tenir-li la indelicadesa al meu pare, ja que era ell que havia cuinat
- Que vaig aprofitar
Va exclamar Andra, menjant un tros de pa .
Acabem de menjar, i ens vam anar a fer una passejada pel poble. A recórrer les poques botigues que hi havia. Vaig observar el paisatge i no tenia res a veure amb-.-. Melilla era acollidor i casolà, i amb un ambient càlid. En canvi en () era el contrari era un poble fred amb colors més aviat grisencs, però admirava l'elegant que era i la figura que tenia.
- Un moment nois!
vaig exclamar sense pensarlo dues vegades
- Necessito provar-me aquesta samarreta
vaig dir amb la total ilusio que algú podria tenir
- Fotre Daila ara t'hem d'esperar que la teva et probis aquesta chorrada
va dir el meu germà amb menyspreu
Vaig veure com Brail ho fulminava amb la mirada
- Si no vols esperar calles i et deixes anar, m'has sentit MARXAT.
li vaig reposar enfadada
- Perquè molt bé adeu
va replicar el meu germà categòric
- Ja us aconseguirem
Va dir Brail
Què acabava de passar? Em va costar uns segons assimilar-ho i fer-me a la idea que era veritat que li importava.
- No fa falta que et quedis amb mi, entenc que als nois no els vagi molt això d'anar de compres.
Li vaig dir amb total sinceritat
-Perdona que acabes d'insinuar que a mi no m'agrada anar de compres?A mi m'encanta i més si és amb tu.
em va dir amb un somriure murri en la cara, però que em moria perquè em somrigués així més vegades.
- Bo entrarem que amb tanta xerrameca em llevaran aquesta preciositat.
Vaig dir referint-me a la samarreta.
Vaig agafar un parell de talles més grans, m'agradava que les cuses em quedessin més amples del normal.
Quan la vaig provar no vaig poder evitar somriure.
-Què et sembla?
Li pregunti amb intriga.
- Et queda estupenda!
Em contesto feliç.
Sortim de la botiga i vam anar a recórrer una mica més, fins que finalment decidim tornar a casa.
|
