Día 13 de març, 10:30 h.

Doncs, amb la família estic molt bé. Al principi tenia por que això d’haver-me de quedar a casa seva els fes sentir incòmodes i que jo em sentís molt fora de lloc. Però m’han acollit molt bé tots… bé, menys la Chloe, que m’ha deixat clar que no li agrada la meva presència en aquesta casa. Qui s’ha encarregat de fer-me sentir còmoda ha sigut en Christian. Ha estat cada dia pendent de mi. Al principi se’m feia estrany, pensava que simplement era amable amb mi. Però ara no soc capaç de mirar-lo i no sentir que se’m remou l'estómac.



D’altra banda, amb el cas no tinc molta sort. Fa dues setmanes que vaig fer les entrevistes i no aconsegueixo continuar endavant. Quan tenia set anys tenia un joc de resoldre casos que m’encantava jugar amb la meva mare. Ella sempre em deia que resoldre un cas era com connectar tots els fils. Bé, doncs ho he intentat, però no trobo res que m’ajudi a resoldre’l.



Avui, 13 de març, fa vint-i-un anys que vaig néixer. He decidit descansar i deixar el cas de banda per un dia. No tenia pensat fer res especial pel meu aniversari… clar, no fins que avui, a l’hora d’esmorzar, en Christian m’ha demanat d’anar a sopar per celebrar-lo.

• Bon dia, Millie —em diu la senyora Winchester amb un càlid somriure.
  
  
  
  Bon dia, senyora Winchester.

Normalment no esmorzava amb ells. Preferia esmorzar més tard i deixar-los més privacitat al matí, ja que durant tot el dia estava treballant a la sala comuna.

• Bon dia, Millie —diu en Christian entrant per la porta de la cuina.

Genial, veig que el matí comença amb una reunió familiar a la cuina.

• Bon dia, Christian —li dic, sense atrevir-me a fer contacte visual.

Tot seguit s’asseu al meu costat.

• Per molts anys.

Ara sí que faig contacte visual, sorpresa pel que acaba de dir. Com sap que és el meu aniversari?

• Com ho saps?
  
  Vaja, soc el primer a felicitar-te i no rebo ni un gràcies - diu amb un to graciós.

De cop m’adono que té raó.

• Gràcies, Christian.

De cop la senyora Winchester es gira emocionada.

• Per molts anys, Millie! - ve i em fa una abraçada.- Avui sortiré a fer una volta. Tornaré una mica tard. Si necessites qualsevol cosa, es queden a casa la Holly, en Charles i en Christian - diu l’últim nom mentre em mira.
  
  
  
  Gràcies, senyora Winchester.

Tot seguit s'acomiada i surt de la cuina. Ens quedem jo i en Christian sols. És estrany, però el silenci no és incòmode. Tot i això, vull saber com és que sap que és el meu aniversari.

• No m’has respost a la pregunta, com saps que és el meu aniversari?
  
  L’hi vaig veure a la meva mare quan mirava el teu informe —em diu girant-se per mirar-me.

Jo assenteixo amb el cap, encara que em sembla estrany, no li dono importància.

• Voldries anar a sopar avui… ja saps, per celebrar el teu aniversari?
  
  Amb els teus germans també? Sincerament, no crec que els faci gaire gràcia…
  
  De fet, em referia a tu i a mi, sols.
  
  
  
  D'acord… sí.
  
  
  
  Sí? —em pregunta sorprès, amb un toc d’il·lusió als ulls.

No sé ni què estic fent. Això no està bé. Estic a casa seva només per poder dedicar més temps al cas, no per sortir amb el fill de la senyora Winchester.

• Sí.

Abans que pogués continuar pensant, el meu cor ja havia respost a la pregunta.



Durant el dia, tot i haver-me promès que no pensaria en el cas, si estava sense fer res no podia parar de donar voltes al sopar d’aquesta nit. O sigui que he passat tot el matí repassant el cas de dalt a baix. Només hi ha una cosa que m’ha semblat sospitosa.



Fa dos dies, quan a la matinada vaig anar a buscar un got d’aigua a la cuina, vaig veure com en Charles sortia de l’estudi, que estava tancat. Em va semblar estrany, però vaig decidir passar-ho per alt. Ara que ho estic revisant tot, recordo que en aquella sala no ha entrat ningú des que van marxar els forenses. Em pensava que l’havien tancat amb clau.



Què hi podria haver allà perquè en Charles hagués d’entrar-hi de matinada i d’amagat? Passo tot el dia amb aquesta pregunta al cap.



Un cambrer ens obre la porta per entrar. Per arribar-hi hem passat per un camí de rajoles amb fanalets que portava des del pàrquing fins a l’entrada del restaurant. Només veient l’exterior de l’edifici sé que és un lloc car, la qual cosa es pot veure tan sols mirant els cotxes que hi ha al pàrquing. L’entrada és una porta grossa, de fusta i amb detalls daurats. Un cop hem entrat arribem al rebedor, on hi ha una petita tarima amb una agenda, i una cambrera que ens atén amb un somriure. Bé, l’atén, ja que a mi ni em mira. Noto una cosa dintre meu, se m’està remoguen l'estómac. No sé per què, però aquesta situació no m’agrada. No m’agrada que el miri així. En Christian s'adona de la meva incomoditat i s’apropa a mi per alguna raó que desconec.

• Benvingut de nou a la casa senyor Winchester i senyoreta…- amb un tó de menyspreu, que em posa més nerviosa a més de la incomoditat que ja sentia abans.- passeu per aquí.

Les portes de vidre s’obren amb suavitat i una llum càlida els envolta immediatament. El restaurant és silenciós, elegant, amb espelmes sobre taules impecables i un murmuri suau de converses llunyanes. Tot sembla massa perfecte.

• Estàs bé? - em pregunta en veu baixa, inclinant-se lleugerament cap a mi mentre avancem entre les taules.
  
  
  
  Sí, El lloc és… impressionant - dic de pressa, no vull que es pensi que no m’agrada—. És només que no feia falta que et molestis en anar a un lloc així, anava bé tot.
  
  
  
  Volia que fos un aniversari únic.
  
  
  
  Creu-me que ho és, abans que els meus pares morissin, els meus aniversaris consistien a anar a fer un gelat.

Arribem a una taula una mica apartada, prop d’un finestral gran. La cambrera ens aparta les cadires i s’espera que ens asseguem. Aquesta vegada sí que em mira, però amb aquella mateixa expressió distant.

• Volia fer-te una pregunta… però si no vols parlar-ne, ho entenc.- em pregunta un cop asseguts.
  
  
  
  Has dit abans… que abans anaves a celebrar els aniversaris amb ells.

Se m'encongeix l’estómac.

• Si
  
  I després?
  
  Després què? -pregunto estranyada. Respiro profundament a l'entendre la pregunta.
  
  
  
  Simplement vaig deixar de celebrar-ho.
  
  
  
  Ho sento -diu finalment.
  
  
  
  No ho sentis, tinc records molt bons amb ells. Ara ja no es pot canviar res.
  
  
  
  No -fa una pausa-. Però puc intentar que avui sigui diferent. - Aixeco la mirada cap a ell.
  
  
  
  Doncs t’està sortint bastant bé. -Ell somriu, però hi ha alguna cosa més en la seva expressió.
  
  
  
  I el cas? —pregunta amb cura—. Té… alguna cosa a veure? El cor em fa un bot.
  
  
  
  Per què ho preguntes?
  
  Perquè des que has arribat… no només estàs investigant una mort qualsevol. -El miro fixament.
  
  
  
  Què vols dir? -Ell dubta un moment.
  
  
  
  Només… tinc la sensació que és personal per tu. - silenci.
  
  
  
  Els meus pares van ser assassinats, els detectius que ho portaven no van saber dir-me res ni qui ho havia fet, no vull que ningú senti la impotència ni el dolor que vaig sentir aquell dia.
  
  Després d’aquesta xerrada ens porten la carta. La nit em passa volant, sense adonar-me'n toquen les onze i decidim tornar cap a casa. De camí a casa, en el cotxe reflexiono sobre la cita i que feia molt de temps que no em sentia tan segura al costat d'algú.
  
  Quan arribem a casa en Christian em diu d’anar a la seva habitació, durant el sopar hem estat parlant de la nostra infantesa i m’ha promès que m’ensenyaria la foto del seu primer partit de lacrosse.
  
  Ets adorable.
  
  
  
  No puc evitar riure.
  
  
  
  Ei -protesta, somrient-. Tenia estil.
  
  
  
  Clar, clar.
  
  
  
  Ell s’asseu al meu costat.
  
  
  
  Hauries de riure més sovint-
  
  Gràcies per avui.- dic en veu baixa.
  
  
  
  M'alegro que t’hagi agradat. - Aixeco la mirada. Està més a prop del que pensava. No sé en quin moment ha passat. El cor se m’accelera.
  
  
  
  Millie… Jo -comença a dir.
  
  
  
  -Sí? - Ell s’inclina lentament cap a mi, donant-me temps per apartar-me.Però no ho faig. Al contrari. M’hi acosto una mica més.

Finalment, els seus llavis toquen els meus. Tot sembla perfecte. Fins que…En aquell moment, de cop, tot el meu cap se centra en una cosa:

L’olor. La seva olor, la de la seva habitació.

Reconeixia aquella olor; era el motiu pel qual, unes setmanes abans, gairebé vaig entrar en un atac d’ansietat. Era l’olor de la meva mare. Sàlvia. En Cristian i tota la seva habitació feia olor de sàlvia. El cadàver feia olor de sàlvia.



No. No tu. Qualsevol menys tu. Però en aquest moment el desitjo tant que tot m'ennuvola la ment.



Día 16 de març, 9:00 h.

Han passat dos dies des de l’incident amb en Cristian. Avui és el dia del judici. No he parlat amb ell; vaig decidir donar-li temps, ell ho necessitava i jo també. Saber tota la veritat m’ha fet mal, especialment quan desitjava de tot cor que no fos certa.



El jutge aixeca la mà i parla amb veu greu:

• Obro la sessió del tribunal -digue amb to alt i clar-. Estem aquí avui per examinar els fets i l’assassinat del senyor Winchester. La senyora Evans, detectiu del cas, està convocada per declarar i presentar les proves recollides.

• Gràcies, senyor jutge -responc amb veu ferma -.La investigació ha determinat que l’acusat…

De cop, giro el cap i el veig: en Cristian. El seu rostre és fred, impassible, i una sensació estranya em travessa. No puc.

• L’acusat és en Charles… - la frase surt amb convicció. És mentida, però ha de semblar veritat. És per protegir en Cristian.
  
  
  
  Senyor jutge, les pistes recollides indiquen que l’acusat, Charles, germà petit de la família, és el culpable. Ha estat gelós després de no rebre la seva part de l’herència. Va sortir del despatx amb les mans brutes d’esborrar empremtes, demostrant la seva intenció de tapar-se. Les accions observades confirmen la seva culpa. S’han trobat empremtes per tot el cos de la víctima.

• Senyor jutge, això és mentida! - crida en Charles- . Era el meu pare! Per això hi havia empremtes!

De cop, tot es gira. Havia entrat completament a la meva bombolla i no m’havia fixat en com estava el panorama. La senyora Winchester plora, en Charles crida, i… en Cristian està paralitzat, em mira fixament, com si només em veiés a mi.

• Per tots aquests fets, l’acusat Charles és culpable.

I mentre la sala del tribunal s’omple de murmuris, tots s’alcen commocionats i uns policies arresten en Charles i se l’emporten. Jo sé la veritat que només jo conec: en Cristian és culpable, però el meu amor m’impedeix acusar-lo, i jo guardo la veritat com un secret que mai es sabrà.



Surto decidida per la porta, desitjant allunyar-me de tot això: de la família Winchester, d’en Charles, a qui possiblement li he destrossat la vida, i d’en Cristian.

• Hauries d’haver-me deixat caure -sento una veu darrere meu.

Em paro de cop, em giro i miro els seus ulls.

• El meu cor no em permet ser justa.

L’estimo massa per fer-li mal, però la veritat és un pes que no puc suportar.



El miro per últim cop i me’n vaig.