6. LA VERITAT



Cecelia realment és morta.



És estirada al llit completament immòbil. Era tan encantadora que sembla una nina, la seva pell és massa pàl·lida i té els cabells perfectament pentinats.



—Cece?— li pregunto en veu baixa. Però no hi ha resposta.

No hi ha res. No hi ha moviment i tampoc respiració.



M’acosto una mica més a ella intentant buscar algun senyal de vida. No pot ser veritat, vull creure que no ha mort.



Recordo cada moment que passava al seu costat eren moments feliços, ara només hi ha silenci. Un silenci molt fred.



Intento aixecar-la i quan la toco ho confirmo. És molt freda.



—No…

Entenc el que significa. Cecelia ja és morta.



Sentint una pressió gegant al pit em quedo mirant-la molt fixament durant uns segons, intentant acceptar aquesta terrible veritat.



Finalment aparto la mirada. Decideixo que he de marxar d’aquella casa i no tornar mai més, tampoc he de tornar a parlar amb Nina. Com poden haver-hi persones com ella en aquest món?

Surto de l’habitació prohibida i baixo aquelles llargues escales lentament. Ara, amb tot el silenci que hi ha, cada pas sona massa fort, amb Cecelia això no passava.



Quan arribo amb Nina no la veig gaire tranquil·la, alguna cosa en ella ha canviat, però quan em veu s’atura.



—Millie… —diu amb una veu molt tremolosa—. Com estàs?

—Com vols que estigui, Nina? Acabo de veure una nena innocent morta!

No respon. Ara què farà? Ara és ella la que es queda immòbil, crec que pensa en el que ha de fer ara. Em pregunto què serà.



—Jo… jo no volia Millie, et juro que tot va ser un accident… —No confio en ella, sé que cada paraula que diu és mentida, tot.



—CALLA NINA, ETS UNA MENTIDERA.



Comença a plorar.



Quan la vaig conèixer no pensava que aquesta relació acabaria d’aquesta manera.



—MILLIE!— diu entre llàgrimes — Has de creure’m.



No li dono una resposta.



—Si us plau.



Respiro i responc.



—Dona’m una raó Nina, una raó!

—És molt difícil d’explicar-t’ho…

Em quedo confosa, molt.



Durant uns segons no diu res.



—Millie, hi ha una cosa que has de saber—diu amb una veu molt baixa.



—Què vols dir?

Nina respira profundament, crec que és molt dur per ella.



—L’habitació prohibida… no era només plena de records.



No dic res.



—Aquella va ser la habitació de la meva filla, la que vaig donar en adopció.



Sento com el meu cor comença a bategar cada cop més ràpid, vull saber-ho tot, vull tots els detalls.



—Quan només era una adolescent vaig quedar embarassada. Em causava tanta impotència haver-la donat en adopció, no em vaig acomiadar d’ella.



—Ja, però què passa? Això ja m’ho has dit.



—Bé, emm… Quan et vaig conèixer vaig sentir una cosa estranya.



—Estranya?

—Sí, era com si ja et conegués… Els teus cabells són iguals als de Cece…

Em quedo en silenci.



—No sé com acabar de dir-t’ho…

Respira i comença a parlar.



—Ahir, quan vaig entrar a l’habitació Cecelia, em va trobar plorant i no sabia que dir-li, només pensava en aquella nena. I ho vaig entendre tot.



—Entendre el què?

Nina aixeca els ulls i em mira fixament amb un petit somriure.



—Que tu ets aquesta nena. Millie, jo soc la teva mare…

El meu cor sembla aturar-se.



—Quan vas venir per l’entrevista em vaig adonar. Els teus ulls són iguals als meus i els teu cabells… Iguals que els d’ella.



—Llavors… Ho sabies des d’un principi?

—No del tot, però ho sentia.



—No entenc res, em vas contractar com a assistenta mentre sospitaves de ser la meva mare?

Nina abaixa el cap.



—Tenia por de dir-t’ho.



—Però Nina, por de què?

—De perdre’t per segon cop.



La miro en silenci i començo a plorar.



—No m’has perdut a mi, però a si a Cece, també la teva filla.



Nina comença a plorar més fort, li faig una abraçada i li dic:

—No passa res. Ara em tens a mi, sé que ho podrem superar, i ho farem juntes, com havia de ser des del principi.



—Gràcies Millie, ara et necessito més que abans.



El que va començar com una cosa temporal va acabar sent permanent.

—De res. T’estimo… mare.



—Jo més… filla.



FI