CAPÍTOL 2



Quan va sonar el timbre del pati, vaig sortir de classe amb la sensació que el terra es movia lleugerament sota els meus peus. No era mareig; era una mena d’inquietud que no sabia d’on venia. Potser de la Laia. O potser de mi mateix, que no estava acostumat que ningú em dediqués més de dues paraules seguides.



Vaig caminar fins al banc de sempre, aquell que quedava mig amagat darrere del magatzem del material esportiu. M’agradava perquè des d’allà podia veure tothom sense que ningú em veiés a mi. Era com mirar una pel·lícula on jo no sortia mai. I, sincerament, fins aquell matí, això m’havia semblat perfecte.



Vaig treure l’entrepà de la motxilla i el vaig obrir sense gaire gana. El pati bullia de crits, corredisses i converses que no m’incloïen. Tot normal. Tot com sempre. Però jo no era com sempre. Encara notava la veu de la Laia ressonant-me a dins, com si hagués deixat una marca que no sabia com esborrar.



—Aquí estàs.



Vaig aixecar el cap tan ràpid que gairebé se’m va escapar l’entrepà. La Laia era allà, davant meu, amb les mans a les butxaques i aquell somriure tranquil que semblava fet a mida per desarmar-me.



—Et puc acompanyar? —va preguntar.



Vaig trigar massa a respondre, però ella no semblava tenir pressa.



—Sí… sí, clar —vaig dir, apartant una mica la motxilla perquè pogués seure.



Es va asseure al meu costat com si ho hagués fet tota la vida. Sense dubtar, sense mirar al voltant, sense preguntar-se si era estrany. Jo, en canvi, no sabia on posar les mans.



—Aquest pati és curiós —va dir ella, observant la gent—. Tothom sembla saber exactament on ha d’estar.



—Menys jo —vaig murmurar, sense pensar.



Ella em va mirar. No amb llàstima, ni amb sorpresa. Amb interès. I això em va desconcertar encara més.



—Potser no és que no sàpigues on has d’estar —va dir—. Potser és que encara no has trobat el lloc que et toca.



Vaig abaixar la mirada. Ningú m’havia dit mai res així. Ningú m’havia parlat com si jo fos algú que valia la pena escoltar.



—No ho sé —vaig dir—. No crec que hi hagi un lloc per a mi.



—Tots en tenim un —va respondre ella, segura—. Només cal trobar-lo.



Vaig notar un nus a la gola. No sabia si era emoció, vergonya o por. Potser una barreja de tot plegat.



—Per què t’has assegut aquí? —vaig preguntar, intentant sonar neutral.



Ella va somriure, com si la pregunta fos més important del que semblava.



—Perquè m’ha vingut de gust. I perquè… —va fer una pausa, buscant les paraules— perquè tens una manera de mirar el món que m’ha cridat l’atenció.



Em vaig quedar glaçat. Jo? Una manera de mirar el món? Si sempre havia intentat mirar-lo el menys possible.



—No sé de què parles —vaig dir, incòmode.



—Sí que ho saps —va dir ella, sense perdre el somriure—. Només que no t’hi has fixat.



Vaig obrir la boca per respondre, però en aquell moment vaig sentir un soroll sec darrere nostre. Com un cop. Em vaig girar de seguida. El magatzem estava tancat, com sempre. Però alguna cosa havia caigut a dins. O això semblava.



—Has sentit això? —vaig preguntar.



—Sí —va dir ella, però no semblava espantada. Més aviat… curiosa.



Vaig mirar al voltant. Ningú més semblava haver sentit res. El pati seguia igual de sorollós, igual de ple de vida que no m’incloïa.



—Potser ha estat el vent —vaig dir, tot i que no feia vent.



—O potser no —va respondre ella, amb un to que no vaig saber interpretar.



Vaig tornar a mirar el magatzem. Una ombra es va moure darrere de la finestra petita i bruta. Una ombra que no hauria d’haver-hi estat. Vaig parpellejar i va desaparèixer.



—Ho has vist? —vaig dir, amb la veu més baixa del que volia.



La Laia va inclinar lleugerament el cap.



—Què?

—Hi havia… algú. O alguna cosa.



Ella no va riure. No va fer cap comentari burleta. Només va dir:

—On?

Vaig assenyalar la finestra. Ella la va mirar uns segons, amb una concentració que em va posar la pell de gallina.



—Potser algú ha entrat a buscar material —va dir finalment.



Però el seu to no era convençut. Era… prudent.



Va sonar el timbre i la gent va començar a moure’s cap a les classes. Jo em vaig aixecar, encara mirant el magatzem.



—Arnau —va dir ella, posant-me una mà a l’espatlla.



Em vaig girar. Els seus ulls eren serens, però hi havia alguna cosa més. Una mena de llum estranya, com si sabés alguna cosa que jo no sabia.



—Si tornes a veure… això —va dir—, digues-m’ho.



—Per què?

Ella va somriure, però aquesta vegada el somriure tenia un punt d’enigma.



—Perquè potser no ets l’únic que ho veu.



I va marxar cap a l’edifici, deixant-me allà, amb el cor accelerat i la sensació que alguna cosa havia començat a moure’s dins meu… i potser també fora.



Una cosa que no sabia si volia descobrir.







Capitol 3



Quan vaig entrar a classe, encara sentia aquella sensació estranya, com si l’ombra del magatzem s’hagués quedat enganxada a la meva pell. No era ben bé por, sinó més aviat una inquietud que no sabia com treure’m de sobre.



La Laia es va asseure amb tota normalitat, però quan em va mirar, vaig notar que els seus ulls buscaven alguna cosa en mi. Com si volgués confirmar si encara pensava en allò. I sí, hi pensava. Massa.



La professora parlava, però les seves paraules em passaven per sobre, com una pluja fina que ni tan sols m’arribava a mullar. Només podia pensar en aquella finestra bruta del magatzem, en l’ombra que apareixia i desapareixia, com si jugués a amagar-se.



No sabia si realment l’havia vist o si tot era cosa meva, potser alimentat per la presència inesperada de la Laia. Però després recordava la seva mirada, aquella manera de dir “jo també ho he vist” sense dir res, i el dubte tornava, encara més fort.



Va sonar el timbre i la Laia es va acostar com si res.



–“Estàs bé?” va preguntar.



Vaig dubtar. No sabia si explicar-li que encara tenia el cor accelerat, que no em podia treure aquella ombra del cap.



–“Sí, crec que sí,” vaig acabar dient.



Ella va arrufar una mica el nas, com si no s’ho acabés de creure.



“Podríem passar pel magatzem abans d’anar al menjador,” va proposar, amb tota la naturalitat del món.



Em vaig quedar quiet.



–“Ara?”

–“Quan, si no?” va dir, amb aquell somriure que sempre semblava amagar alguna cosa més.



Vaig assentir, tot i que una part de mi hauria sortit corrents. Però n’hi havia una altra, una que havia començat a despertar des que la Laia havia arribat, que volia saber la veritat.



Vam recórrer el passadís, esquivant grups que parlaven i reien