Elsdiescontinuavenpassant,perònohofeiencomabans. En Toni esdespertavagairebéa lamateixahora desempre,toti que ja no hihaviadespertador nicapobligacióquel’esperés. Elseucos encaraseguiauna rutina que lasevavida ja notenia.Obrirelsullsera elmomentmésestranydeldia:durantunssegonstotsemblavanormal,peròdesprésrecordavaque nohaviad’anaratreballari larealitatliqueiaa sobreambsuavitat,peròtambéambpes.
Esquedavaestiratmirantel sostre,escoltantelsilencidel pis.Abans,aquellsilencinoexistia.Semprehihaviapresses,sorolls,pensamentsquecorrienmésràpidqueell. Ara, encanvi,toteralent. Massalent.
S’aixecavasensepressaianavafinsa la cuina. Esfeiaelcafèis’asseiaa la taula. Devegadesmiravaper lafinestramentrelaciutatcomençavaelseumovimenthabitual.Cotxespassant,gentcaminantràpid, persianes ques’aixecaven. Totcontinuavaigual,menysell.
Vaintentar donar una micad’ordrealsseusdies. Es vadirque nopodiadeixar-seanar. Unmatívadecidirnetejartota la casa afons. Vamouremobles, vanetejarraconsquefeiatempsque notocava, vallençarcoses quenomésocupavenespai.Mentrehofeia,pensavaquepotser, siordenaval’exterior, tambés’ordenariaperdins.Peròquanvaacabar,nomésestavacansat.
Altresdiessortiaa caminarsenserumbfix. Nobuscavacapllocconcret.Simplementcaminava.Observavalesbotigues,escoltavafragmentsde converses,miravacaresdesconegudes.Tothomsemblavatenirunadireccióclara.Ellcaminavasenseobjectiu,comsinomésestiguésomplinttemps.
Unmatíes vaasseureen unbancd’unaplaçaqueabansnoméstravessavadepressa.Vaquedar-seallàuna bonaestona. Vaveureun nen queintentavaanaren bicicletasenserodetes iqueiauna vegada i unaaltra. El parel’animavaambpaciència. En Tonivapensar quefeiatempsqueellnointentavaresnou.S’havialimitatamantenirl’equilibrisensearriscar-se.
Aquella idealivaquedar al cap.Potserel que elfeiasentiraixíno eranomésla falta defeina,sinóhaverviscutmassatempsenpilotautomàtic.Anarfent,sensepreguntar-se si era el querealmentvolia.
En tornar a casa, vaobriruncalaixanticquegairebémainotocava. Hihaviafotografiesdefeiaanys. En unad’ellesapareixiamésjove,somrientambunaexpressióquegairebénoreconeixia.Vaintentar recordar enquèpensavaaquelldia,quèesperavadelfutur. Livacostar.
També vatrobarunallibretaambanotacions. La vaobrirambcuriositat. Hihaviaidees escritesambentusiasme:aprendrealguna cosa nova,viatjar, dedicarméstempsaaficionsquehaviadeixataparcades. Vapassarlespàgineslentament. Algunes frasesestavensubratllades,comsi enaquellmomentfossinimportantsdeveritat.
Vasentir unabarrejad’enyorançaivergonya. No perhaverfracassat,sinóperhaver-seoblidatd’aquellesintencions. Lafeinahaviaocupattotl’espai. No sen’haviaadonat,peròhaviaanatdeixantde bandapartssevesqueabanserenimportants.
Aquella tarda no va encendre latelevisió. Es vaasseurea la taulaamblallibretadavantseu. Durantunsminutsnovasaberquèescriure.Tenialasensacióquequalsevolfrase seriamassagran omassapetita.Finalmentvacomençarambuna cosasenzilla: una llista de coses quesemprehaviavolgutprovarperòquehaviaanatposposant.
No erengranssomnis. Eren cosesnormals:llegirmés, caminar perllocsnous,aprendreaferalguna cosaamblesmans, recuperar contacteambalgúantic.Escriure-holivadonar unasensaciódiferent. No era entusiasme,peròtampocbuit.
Elsdiessegüentsno vancanviardecop. Encara hihaviamomentsdesilencipesatiestonesenquènosabiaquèfer.Peròara,almenys,teniapetitesidees quelidonavenuna mica dedirecció. No estractavade transformar lasevavidad’undiaperl’altre,sinódecomençarambpassospetits.
Una tardavatornar a lamateixaplaça.Aquestavegada nos’hivaasseureper fugir deltemps,sinóper observar-lo.Vamirar elcel,vaescoltar elsorollllunyàdelscotxes,vanotarl’airea la cara.Potsernoteniatotes lesrespostes,peròcomençavaaacceptarqueaquelltempsnoutambépodiaserseu.
Aquellanit,abansd’anara dormir, novasentir aquellapressiótanfortaalpit. Encara hihaviaincertesa,peròtambé hihaviauna mica decuriositat. Ifeiatempsque nosentiacuriositatper res.
Potserelsilencino eranomésunaabsència.Potserera unespai. Unespaique, sis’atrevia,podiaomplira lasevamanera.
