Ja porto dues setmanes vivint a la casa dels Winchester fent de suposada psicòloga del Steve, però no. No soc psicòloga, mai he fet cap carrera relacionada amb la salut mental, però sí que sóc especialista en jugar amb la ment, tasca imprescindible a l’hora de ser detectiu encoberta de l'FBI internacional.



L’inici d’aquesta operació comença amb un indici molt clar de rentat de diners per part del cap de família. En aquest temps hem recollit molta informació, però encara ens resulta incerta. Tinc altes sospites que hi ha alguna cosa fosca al darrere. Hi ha moviments precisos, trasllats cautelosos i es relacionen amb gent delinqüent que no encaixen en aquesta estructura. L’FBI té només en vista una condemna penal: el rentat de diners per mantenir la seva vida luxuriosa. Jo sospito alguna cosa més. Vaig llegir els ulls del Steve: ira i por a ser descobert. Soc conspiranoica?



Aquesta paranoia gairebé em deixava dormir tranquil·la i em vaig tornar molt sensible als sorolls de la nit. A la matinada vaig escoltar com s’encenia el motor d’un cotxe, atès que sempre dormo amb la finestra oberta i, encara que el cotxe fos elèctric, vaig sentir l’arrencada. Es va marxar sense llums, per no cridar l’atenció. Qui era? A on anava? No hi vaig poder fer res, només suspirar i afegir un granet més de sospita.



El matí següent, molt d’hora, vaig baixar per l’esmorzar conjunt i les primeres activitats del dia. Per a la meva sorpresa, va aparèixer una persona que no havia vist en aquestes dues setmanes: l’Amber. Per la seva vestimenta sembla que fa tasques de neteja. El primer que vaig pensar va ser: com és que no viu aquí i apareix avui de cop i volta? La meva ment va explotar en aquest instant, però amb un fals somriure em vaig apropar a ella.



-Hola, bon dia, tu ets la Millie, veritat?Jo soc l’Amber, cuinera i assistenta de neteja de la mansió. La Nina ja m’ha parlat de tu, encantada.



-Hola, Amber, encantada de conèixer-te. Quan fa que treballes per als Winchester? Aquestes setmanes no t’he vist per aquí...



-Doncs aproximadament fa 7 anys que treballo per a ells, ja que la meva àvia treballava per als pares del senyor Winchester. Aquestes dues setmanes he estat de vacances gràcies a la bondat de la Nina. Em va regalar unes vacances completes i pagades a Hawai i vaig haver-hi de marxar a correcuita.



Mentre parlava jo meditava si realment li ha regalat unes vacances o volia treure-se-la de sobre. Una altra vegada em trobava recopilant i confabulant.



-Oh! Quina sort, no? I com va per Hawai, et va agradar?Jo mai hi he estat, però els meus amics diuen que és molt vistós.



-És súper bonic tot: les platges, la naturalesa i sobretot la gastronomia. Jo he quedat fascinada amb tots els paisatges.



-Me n'alegro moltíssim, m’ho apunto com a pròxim viatge. Bé doncs, vaig a agafar aquestes galetes i me'n vaig, que el Steve m'està esperant a la seva habitació, fins després.



-Ens veiem! Encantada de conèixer-te.

Després d'aquesta pausa vaig pujar per l'ascensor fins a la segona planta, vaig picar la porta, però ningú va dir res, cosa que ja m’esperava, així que vaig obrir-la directament i allà estava ell, a la seva cadira de rodes, sempre mirant al mateix punt fix, la biblioteca i la làmpada. Amb un sospir li vaig dir:



-Hola, Steve, com estàs avui? Com t’has llevat avui?



Tic tac, passava el temps. El silenci era tan abrumador que sentia el petit però clar soroll del moviment de les agulles del gran rellotge cucut al costat de la biblioteca.

Avui seria un dia diferent, ja que no havia aconseguit gens d’informació i estava desesperada per una pista nova.



-Mira, Steve, t’he portat una fotografia. Sabries dir-me qui és?



Vaig captar la seva atenció. La seva mirada es va enfocar plenament en mi. Amb ulls tristos se li va escapar una llàgrima i vaig veure l’intent d’obrir la boca per dir alguna cosa, però just en aquest instant vam ser interromputs per una sirena molt estrident.



Què estava passant? La policia estava entrant a la casa dels Winchester. Per la seva pressa, semblava que buscaven alguna cosa important o algú.

La policia va interrogar tots els membres de la casa presents en aquell moment: Steve, Amber i jo.



Nina, com cada matí, va arribar a la classe de tercer B, que està al fons del passadís. En obrir la porta, no es va trobar a ningú. Es va asseure pacientment a esperar. Passats els 15 minuts va interrompre la policia i pares el seu silenci. Els nens no van arribar mai perquè des de la matinada estaven desapareguts.

A les 2.22h del primer dia d’abril els 22 nens de la classe de tercer B van marxar per la porta de les seves cases. Van sortir en pijama, sense sabates, caminant sense pressa i en direcció nord. Hi ha certesa d’això perquè va ser gravat per les càmeres de seguretat de les cases i les càmeres de la ciutat, però en arribar a la perifèria es perd el rastre.

Oficialment la Nina era la sospitosa número 1, ja que va ser l'última persona que els va veure a tots junts la tarda anterior.

Els pares estaven furiosos i van acusar-la de segrest, però no van aconseguir imputar-la, perquè els nens van sortir per voluntat pròpia de casa seva. La van tractar de sectària i d'haver-los menjat el cap i de tenir-los ocults en algun lloc.



Avui confirmo que la meva ment conspiranoica no estava tan equivocada. Això dona la volta a tota la investigació i suposa un canvi radical dels plans. Els nervis del Steve, els trasllats constants i la incertesa constant ha derivat en això.



La Nina ha perdut el control. Possiblement se li hagi anat de les mans i el trauma de perdre la seva filla l’ha portat a robar els nens que tenia més a mà. Nens que ja tenen la seva confiança, molt manipulables, indefensos i fàcils de traslladar sense cridar l’atenció.

En algun moment s’equivocarà i jo seré capaç de caçar la seva imprudència.



Tots estaven ocupats. Steve era a la primera planta i sense possibilitat de poder pujar sol i l'Amber estava a comissaria. Ja havien marxat els policies. És avui i ara.

Ràpid però sigilosament vaig pujar i anar al punt central de la meva sospita. L’habitació matrimonial. Vaig obrir desesperadament tots els calaixos en busca d’alguna cosa i sí que en vaig trobar. Tenia a les meves mans l’acta de defunció de la filla dels senyors Winchester. Vaig adonar-me de seguida que era falsa. Sorpresa? No. La nena havia mort suposadament per una malaltia, però no hi ha registre d'ingrés en cap hospital, cosa que ja havia investigat minuciosament i entre els meus dits tenia un alta d’ingrés en un hospital privat proper.

La meva adrenalina va pujar a mil, ja que tenia una altra desaparició en estranyes circumstàncies. Vaig seguir tocant calaixos i llibres i em vaig ajupir al terra. Pèl? Hi havia cabell humà entre la biblioteca i la paret, sota la catifa. Vaig tirar d’aquest cabell, que feia de corda i es va obrir una escletxa de foscor. Vaig seguir empenyent fins a obrir amb totalitat la biblioteca. Una segona porta oculta!

Tot seguit hi havia unes escales estretes amb llum només als esglaons. Una primera porta donava a un laboratori. Hi havia tota mena d'aparells quirúrgics, neveres, molta quantitat de lliteres i arxivadors. La temperatura era molt baixa. Se'm van congelar els llavis ràpidament. Què és això? En obrir la nevera més gran del fons vaig veure òrgans. Crec que això em va donar la resposta.

Espantada de veure aquell escenari i, una altra vegada, vaig continuar buscant més coses. Al fons hi havia una porta blindada amb una petita finestreta. Bingo. Clarament es guarden només coses molt importants sota clau blindada. Vaig treure el cap amb la sensació que hi podria haver algú. Des d’un principi vaig sentir que no estava sola.

A través de la petita finestra hi havia una nena petita, aproximadament de 8 anys, pàl·lida, sense pèl, visiblement prima, somnolenta, mirada perduda i sense respondre als meus cops a la porta.

Quan de temps portava aquesta nena aquí?



Amb desesperació vaig intentar obrir la porta, però va ser interromput per un fort cop al meu cap. De cop i volta tot es va tornar fosc. Vaig caure. No recordo res més...