El silenci que va seguir va ser dens, gairebé físic. Na Neus va aixecar lentament la vista del telèfon.

N’Arnau va deixar el pot de pastilles sobre la taula, amb una cura excessiva. No va dir res de seguida. Es va limitar a mirar-la, buscant al seu rostre alguna reacció, un “m’he equivocat” que no va arribar.

-Estàs segura?- Va qüestionar, amb veu baixa.

Na Neus ho va revisar, com si rellegir-lo pogués canviar les paraules que figuren a l’informe.

- Causa de la mort: Mort per enverinament (sobredosi d’anestèsics)

A fora de la cambra, la casa continuava en aquell estrany silenci, interromput puntualment pel moviment dels altres agents.

-Aleshores, ja no és una revisió rutinària, això pot ser l’escena d’un crim.-

Na Neus apagà el mòbil i el guardà a la butxaca. Va fer una ullada ràpida al voltant: la cuina, els armaris, la tauleta on descansaven els fàrmacs.

-Hem de precintar-ho tot- ordenà na Neus.

El subinspector va assentir i va sortir de l’habitació per avisar la resta de l’equip. Na Neus es va quedar uns segons sola, dreta, observant aquell espai que fins a uns instants abans havia estat només la llar d’una dona malalta. Moltes preguntes la sacsejaven, però cap resposta immediata sorgia. Però, ha estat realment un suïcidi? Tant detestava la seva vida, una vida aparentment agradable i tranquil·la, com per fugir d’ella? D’on va treure els anestèsics si no coincideixen amb els que hi ha a la taula?

De cop i volta, un pensament va creuar la seva ment: “però, ha estat realment un suïcidi?”

Va fer un pas endavant i va començar a inspeccionar cada objecte. Va analitzar els medicaments i apuntà mentalment els noms dels fàrmacs, les quantitats, les possibles hores d’administració. Revisà el calaix, a la recerca de cap mena d’anestèsic, però no va trobar res.

Va mirar la porta i va pensar en na Marina, encara asseguda a la vorera. No podia entrar, només esperar, observar.

El so de les càmeres, provinent de la cuina, li recordava que tot estava mesurat i registrat. Aquella casa, que havia estat refugi d’una bona dona, es convertí en l’escenari d’una investigació.

Un dels agents que havia estat registrant l’habitació va cridar-la des de la cuina: Neus, hi ha una cosa que cal que vegis.

Ella s’apropà ràpidament. Sobre la taula del menjador l’agent havia col·locat una petita capsa metàl·lica plena de pots d’un mateix medicament. El nom no coincidia amb els que havien revisat, tots sense recepta mèdica.

-On has trobat això?- li va preguntar.

-Sota l’aigüera, darrere d’uns productes de neteja.

La inspectora va deixar que els seus ulls recorreguessin l’habitació: el sofà, vell, marcat pels records d’una família; les fotografies, miralls dels moments més especials d’una vida, una llum apagada… Cap signe de lluita, cap desordre, només l’espai tal com la mare el va deixar els dimarts passat.

Na Neus va girar-se cap al subinspector

-Vull un llistat amb les persones que tenen accés a la casa- va dir amb veu ferma i decidida a un dels agents- Vull que comencem a interrogar la resta de la família i qualsevol que pogués haver manipulat aquests medicaments.

-Què ocorre?- Li xiuxiuejà n’Arnau- Està tot bé?

-No crec que hagi estat un suïcidi, per què ho faria? Tenia amigues, un grup al qual assistia regularment, una filla que es preocupava per ella i que l’estimava com la que més. Sé… Sé que encara no tinc proves, però això ha estat planificat, t’ho asseguro.- N’Arnau va assentir, no gaire convençut.

-Hem de tornar a interrogar na Marina.- N’Arnau va cercar-la i la va acompanyar al menjador. Ella entrà amb pas vacil·lant, trontollant com un cérvol nounat, i les mans entrellaçades. Es va asseure a una de les cadires.

-Marina, necessitam parlar amb tu una darrera vegada- l’informà mantenint una veu serena. -Volem saber qui tenia accés a la casa de la teva mare. Qui va venir els darrers dies, quan… quina relació mantenia amb el teu pare, germà, les dones del club… Tot. Necessitam que ens expliquis cada detall.

-Jo… jo la visitava almanco quatre dies a la setmana- va murmurar capcota- els dimarts, els dijous i els dissabtes normalment.- La inspectora va asseure's davant d’ella, amb la mirada fixa en la jove, observant cada detall: els ulls vermells de plorar, els cabells desbaratats, les espatlles caigudes…

-Marina, quan va ser la darrera vegada que va venir el teu germà a Mallorca?- li preguntà n’Arnau.

-Fa dos anys se’n va anar i encara no ha tornat.

-Mai? Ni tan sols de visita- Na Marina nega, trista.

-Ell sabia que mon pare era infidel i no va dir res, va guardar el secret. Quan ma mare ho va descobrir… Això va rompre el seu cor, traïda pel seu propi fill. Ell va agafar la seva dona i fills i van partir a Holanda. Aquell dia va perdre un fill i els seus nets, va ser una etapa molt difícil per a ella.

-Bé, saps quan van mantenir contacte per darrera vegada els seus pares?

-Després del divorci no van tornar a veure’s ni parlar.

Na Neus va començar a fer una llista mental dels possibles sospitosos: el marit, havia marxat fa dos anys, però mantenia contacte amb la seva antiga dona; el fill, que es va mudar a Holanda per una discussió amb la seva mare; na Marina, sempre a prop, coneixent la seva rutina; la veïna que comptava amb una clau d’emergència… Tots ells tenien accés a la casa.

-Coneixes na Mili?-

-És clar, la veïna de devora, una dona encantadora i molt dolça, anaven juntes al club de lectura. Eren amigues des d’abans que jo nasqués.

-Ella tenia claus, correcte?

-Sí, ma mare les hi va donar fa uns mesos, en cas d’emergència.

-Emergència? Quina mena d’emergència?-

-Ella ja era gran, i començava a oblidar coses: la cartera al restaurant, les claus a casa…

-Bé, abans d’anar-te’n, una darrera pregunta, saps qui és la dona del teu pare ara?- Inquirí.

-Sí, s’anomena Maria Foscor, treballa a l'hospital General de Sant Elm. Viuen junts a Manacor.

-I quina relació tenia amb la teva mare?- Va preguntar.

-No es coneixien en persona.

-Bé, moltes gràcies, si necessitam més informació contactarem amb tu.- Na Neus la va guiar cap a la porta com si es fos a perdre pel camí, com si aquella no hagués estat la seva llar durant anys. Una vegada na Neus posà un peu al porxo, la inspectora feu mitja volta, recolzant-se a la porta de fusta, frustrada. Respirà a fons, intentant ordenar els seus pensaments.

Un missatge va fer vibrar el seu mòbil. Ràpidament, sense vacil·lar, l’agafà i el llegí.

-És un missatge dels informàtics, han accedit als missatges de na Blanca- No va poder evitar mostrar sorpresa quan, en veu alta, va llegir els darrers contactes telefònics amb els quals na Blanca va mantenir contacte. Tots ells amb el mateix nombre, el mateix nom: Josep Fuster, el pare de na Marina.

-No ens ha dit fa dos segons que feia anys que no es comuniquen?- Preguntà n’Arnau amb el front arrufat.

-Si… ara la pregunta és: ens ha mentit o de veritat no ho sabia?- Va respondre na Neus, pensativa.





L’endemà al matí, el sol entrava amb força pels grans finestrals de la comissaria, com si intentés equilibrar l’ambient pessimista i apagat que es respirava. La fatiga de la investigació va començar a pesar, afectant cadascun dels participants. Na Neus feia dies que no descansava i els cercles que decoraven el seu rostre (no a voluntat pròpia) eren prova d’allò. Van tardar dos dies a posar-se en contacte amb l’exmarit, en Josep Fuster. Quan va aparèixer a comissaria, la seva presència contagià un silenci inesperat a la sala. L’home tenia unes notables ulleres, idèntiques a les de la inspectora, i la mirada perduda, com si li haguessin tret l’ànima a la força i només quedés la closca que una vegada l’havia protegida. No era el rostre d’un assassí, sinó d’un home que havia patit per la mort d’un ésser estimat.

-Senyor, Fuster?- Preguntà el subinspector.

-Sí, soc jo- Afirmà amb un fil de veu. La forma que tenia d’actuar, de mirar-ho tot com si li haguessin tret el color a la vida, com si intentés empetitir-se fins a desaparèixer, no encaixava amb el seu aspecte gran, robust.

-Bon dia, som la inspectora Fidel, encarregada del cas de la seva exmuller i aquest és el subinspector Crides. Si ens acompanya, ens agradaria fer-li unes preguntes.

L’home accedí i na Neus el guià cap a l'habitació final del passadís. Era un espai fred, impersonal: parets blanques, una taula metàl·lica i dues cadires perfectament alineades. Una petita finestra deixava passar només un raig trencat de llum, com si la mateixa habitació digués “Sé el que has fet. Et mereixes quedar-te en l'obscuritat, sol i descobert”.

L’home s’assegué en una de les cadires i la inspectora a l’altre, cara a cara. N’Arnau es mantingué apartat a un racó, recolzat a la paret, vigilant la situació.

-Bé, senyor Fuster. Quan va ser la darrera vegada que va veure o parlar amb la seva exmuller?

-Fa aproximadament dues setmanes- Va respondre en Josep. Na Neus va fer ràpidament els càlculs, el darrer contacte va ser una setmana abans.- Només va fer una trucada curta, res de rellevant… només per saber com estava.

Na Neus es va inclinar una mica cap a ell com si esperés que li contés un secret.

-I els seus fills,- va preguntar- sabien que vostè i na Blanca mantenien contacte?

-El meu fill, en Cris, sí, la truco gairebé diàriament per veure els meus nets. Després de la discussió que va tenir amb la seva mare marxà a Holanda i resideix allà. Per altra banda, na Marina no ho sé, jo no li he dit res… No parlam gairebé mai. Mai truca i quan jo ho faig o bé posa excuses per finalitzar aviat o bé només respon amb monosíl·labs. Si ho sap, serà per la seva mare; tenien una relació molt estreta- Un somriure trist escapa dels seus llavis, com recordant un temps massa lluny.

-I aquesta darrera trucada… es van veure recentment?

-Vam fer un cafè uns dies abans. Parlàvem dels nostres fills, dels nets… Com ella no tenia contacte amb en Cris no podia veure els nostres nets; això li feia molt de mal.

-I que li pareix a la seva dona que es veiés amb la seva exmuller? O sap?

-Sí, ho sap. Més d'una vegada hem quedat els tres a un bar, a un restaurant…

-Digues-me si ho he entès bé, quedaven vostè, la seva exmuller i la dona amb qui li va ser infidel, per fer un cafè? - Va comentar n'Arnau sorprès.

-Sí. - afirmà tímidament.

-I com era la relació entre les dones?

-Bé, no eren “amigues” però mantenien una relació cordial. És veritat que en un principi no era així, però amb el temps van aprendre a dur-se bé, van acabar trobant trets comuns i fins i tot quedaven elles soles, sense mi.- Na Neus no sabia el perquè, però no acabava de creure’s la història. Què podria fer que aquelles dues dones poguessin dur-se bé, o tan sols tolerar-se.

-I la relació dels seus fills amb na Blanca, com era?

-Com ja he dit, en Cris no tenia cap mena de contacte amb la seva mare. En canvi, la relació entre Marina i Blanca era especial, estaven molt unides, sempre hi havien estat. Preparar el funeral és molt difícil per ella.

-Ja té data?

-Demà a les deu, a l'Església de Sant Marçal. Era molt devota.

-Bé, crec que per avui va bé, moltes gràcies, senyor Fuster. Si necessitam res més contactarem amb vostè.

Quan l'interrogat va partir, na Neus es va girar cap a n'Arnau amb una desconfiança.

-Cerca en quin sector de l'Hospital treballa na Maria- N'Arnau assentí i marxà cap a la seva oficina. Una altra vegada, na Neus quedà sola amb l'única companyia dels seus pensaments.

El dia anterior el subinspector interrogà les dones del club de lectura i la veïna. Tothom semblava tenir una bona relació amb na Blanca. Ni una mala paraula cap a la seva persona, i rostres profundament desolats.

-Maria Foscor és anestesista a l'hospital General de Sant Elm.- Aquella única paraula, va fer reaccionar a na Neus, “anestesista”. -I espera't encara resta el millor. Cada setmana l'Hospital fa un registre dels fàrmacs i dels materials. Endevina què ha desaparegut als registres?

-Anestèsics.

-Bingo. Fa tres mesos va desaparèixer un pot de fentanil, l'anestèsic més potent que existeix i que coincideix amb els resultats de l'autòpsia.

Aquella mateixa tarda Maria Foscor va ser arrestada per l'assassinat de Blanca Alcover.