Les setmanes següents el temps sembla avançar amb una lentitud estranya, però alhora nota que ell ja no és el mateix. Hi ha dies en què tot pesa més del compte: s’aixeca cansat, amb el cap ple de pensaments que no sap ben bé d’on surten. En aquests moments, la temptació de tornar als antics hàbits és forta. Quedar-se quiet, no decidir, deixar que els dies passin sense fer soroll. Però ara hi ha alguna cosa que li impedeix rendir-se del tot. Potser és el record de la primera vegada que va empènyer aquella porta, o potser és la consciència que, si torna enrere, ja no podrà fingir que no sap què hi ha a l’altra banda.
Continua amb els exercicis, adaptant-los al seu ritme. Alguns li semblen absurds, d’altres massa difícils. N’hi ha que li remouen records que creia superats. Hi ha nits en què li costa dormir i es queda mirant el sostre, repassant converses, decisions, silencis. Però també hi ha moments inesperats de tranquil·litat: passejades sense rumb, estones de silenci que ja no l’ofeguen, instants breus en què se sent present de debò.
Amb les altres persones del grup es crea una mena de complicitat discreta. No són amics en el sentit habitual, però comparteixen una part vulnerable que els uneix. De vegades parlen, de vegades només coincideixen i es saluden amb una mirada. Veure els altres avançar, retrocedir o quedar-se encallats li recorda que el procés no és lineal, que cadascú té el seu temps i les seves pròpies batalles invisibles.
Un dia rep una proposta que el descol·loca. No és res extraordinari, però per a ell ho és: implica exposar-se, prendre una decisió que abans hauria evitat sense pensar-s’ho. Passa hores donant-hi voltes, buscant excuses per dir que no. Finalment accepta, amb una barreja d’orgull i por. El dia assenyalat, els nervis tornen amb força, però no el bloquegen. Actua amb dubtes, amb errors, però també amb una determinació que el sorprèn a ell mateix.
No tot surt bé. Hi ha conseqüències, moments incòmodes, paraules que hauria pogut dir millor. Durant un instant, el vell sentiment de fracàs intenta imposar-se. Però aquesta vegada no s’hi queda atrapat. Analitza el que ha passat, accepta la part que li toca i continua. Entén que avançar no vol dir encertar sempre, sinó no abandonar-se a la primera dificultat.
Amb el pas dels mesos, la relació amb la dona canvia. Ja no la veu com algú que el guia constantment, sinó com un suport puntual. Les trobades es fan menys freqüents, però més significatives. En una de les últimes, ella li diu que ja no necessita proves ni instruccions, que el camí ara és seu. Ell assenteix, conscient que això també fa por, però és una por diferent, més neta.
Quan surt de l’edifici aquell dia, no s’atura a la cantonada. Camina sense pressa, observant el carrer, la gent, el soroll quotidià. Tot sembla igual, però ell sap que no ho és. Porta amb ell tot el que ha après, també les inseguretats que encara hi són. Ja no espera un moment perfecte ni una seguretat absoluta. Sap que viure serà, moltes vegades, tornar a dubtar.
Els dies continuen arribant amb la seva barreja habitual de rutines i imprevistos. Hi ha jornades grises, d’aquelles que semblen no portar enlloc, però ja no les viu com una condemna. Les travessa amb paciència, sabent que fins i tot en la quietud aparent alguna cosa es mou per dins. Ha après a escoltar-se una mica millor, a distingir quan el silenci és refugi i quan és excusa.
De tant en tant, encara apareix la veu antiga que li diu que no n’hi ha prou, que tard o d’hora tot s’esfondrarà. Ara, però, no intenta fer-la callar a la força. La reconeix, li dona el seu espai i continua endavant. Sap que no es tracta d’eliminar la por, sinó de no deixar-li el volant.
I així, pas a pas, sense grans revelacions ni finals tancats, va construint una manera més honesta de ser al món. No sap exactament cap on va, ni quant trigarà a arribar-hi. Però també sap que, quan arribi el moment, serà capaç de respirar fons i fer un pas més. I amb aquesta certesa tranquil·la, imperfecta però seva, continua avançant, disposat a recórrer el camí tal com vingui.
