capitol 1 - Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava de debò era aquella sensació de presó que senten moltes persones amb feina fixa, com a mínim un cop l’any. Per a ell, les vacances no eren descans, sinó una obligació difícil d’aguantar. El temps lliure, ple de dies llargs i sense horaris, el feia sentir perdut.



Aquell juliol, mentre ordenava papers vells per passar l’estona, va trobar una carpeta blava. No hi havia cap títol, només un nom escrit amb lletra petita: Anna K. Aquella lletra final li va cridar l’atenció. No recordava haver sabut mai quin era el cognom complet de l’Anna. Ningú no el deia. Ningú no l’escrivia. Semblava que aquella K. servís per amagar alguna cosa.



Va trigar poc a recordar-la. L’Anna no havia estat una alumna destacada ni conflictiva. No cridava l’atenció. Sempre complia, sempre era al seu lloc. Quan havia de llegir en veu alta, ho feia ràpid i amb vergonya, com si demanés perdó. Un dia algú li va dir que tenia una veu bonica. Ella es va quedar sorpresa i va abaixar el cap. Ningú no li havia dit mai res semblant.



Algunes companyes la recordaven asseguda a classe, dibuixant al marge de la llibreta. Feia camins, finestres, flors. Al final dels dibuixos hi posava només una K petita. Algunes ho trobaven estrany. Ara, en Toni pensava que potser era una manera de no mostrar-se del tot.



Dins la carpeta hi havia una nota escrita a mà: Avui tampoc no he dit res. Demà potser sí. A sota, només hi havia la lletra K. No hi havia data ni explicació. Aquella frase semblava una espera que ningú no havia escoltat.



També als papers oficials constava com Anna K. El cognom no hi sortia. Algú havia dit que no era important. Però potser sí que ho era. En Toni va notar un nus a l’estómac. Aquella lletra no era una abreviatura: era una absència.



Va trobar un missatge guardat al mòbil que mai no s’havia enviat: Em dic Anna. La K. no sóc jo. No deia a qui anava dirigit, però deia molt més que moltes paraules.



L’últim dia que l’havia vista, l’Anna estava dreta al passadís, prop d’una finestra. A la seva carpeta hi havia dibuixada una K gran amb retolador. Ella el mirava com si esperés que ell li digués alguna cosa. En Toni va assentir amb el cap, distret, pensant en altres coses. No li va preguntar com estava.



L’Anna K. va deixar de venir a classe un dilluns. Al principi, ningú no ho va trobar estrany. La seva cadira buida va quedar allà, com si sempre hi hagués estat. El seu nom va ser ratllat d’una llista. Quan algú va preguntar per ella, ningú no va saber dir el seu cognom. Sense cognom, va ser més fàcil oblidar-la.



La seva llibreta va quedar en un calaix. Les seves paraules, sense ningú que les llegís.



En Toni va passar una estona llarga assegut, amb la carpeta oberta damunt la taula. Pensava en totes les vegades que havia confós el silenci amb tranquil·litat. L’Anna no feia soroll, no molestava, no demanava res. I això, sense adonar-se’n, els havia tranquil·litzat a tots.



Va recordar reunions de professors, llistes de noms, informes fets de pressa. El nom d’Anna K. hi apareixia sempre, discret, sense cap anotació especial. “Tot correcte”, deien els papers. Però ara entenia que correcte no vol dir bé.



Aquell estiu, en Toni va començar a fixar-se més en la gent. Al carrer, al supermercat, a l’autobús. Va adonar-se de quantes persones caminaven amb el cap baix, com si no volguessin ocupar espai. Va pensar que potser totes tenien una lletra amagada darrere del nom.



Un dia va tornar a obrir la carpeta blava. Va rellegir la nota, el missatge, els dibuixos. Tot era senzill, però tot deia alguna cosa. L’Anna no havia volgut desaparèixer. Només havia volgut ser vista sense haver de cridar.



En Toni va entendre per què odiava tant les vacances. El silenci li feia pensar. Li feia recordar allò que durant el curs havia ignorat. Potser la K. no amagava només un cognom, sinó una por, una història, una veritat que encara no havia sortit.



Va tancar la carpeta. A fora, el sol brillava com sempre. Però abans de deixar-la al calaix, va notar que hi havia un full doblegat que no havia vist abans. No portava data ni títol. Només una frase escrita amb la mateixa lletra petita:

Si algú llegeix això, encara no és tard.



En Toni va quedar-se quiet. Va sentir que aquella carpeta no parlava només del passat, sinó d’alguna cosa que encara no havia acabat. Potser l’Anna no havia dit l’última paraula. Potser la K. no era el final, sinó l’inici.



Aquell estiu, per primer cop, en Toni no va odiar les vacances. Va tenir la sensació que, darrere del silenci, encara hi havia alguna cosa per entendre. I que el nom Anna K., incomplet i misteriós, tornaria a aparèixer.