Capítol 1: L’arribada de la millie

Quan la Millie va travessar per primera vegada el portal de la casa Winchester, va sentir una certesa estranya, pesada, com si aquell lloc l’hagués estat esperant. La casa, blanca i impecable, s’alçava al final d’un carrer massa ordenat per semblar real. Les finestres del pis superior romanien sempre mig cobertes, fins i tot a ple migdia, com ulls que es neguen a mirar.



Va picar el timbre amb una mà mentre amb l’altra subjectava la bossa gastada que contenia tot el que tenia. El so metàl·lic va ressonar dins la casa amb un eco breu. Va obrir la porta la senyora Nina, alta i severa, amb uns ulls clars que semblaven observar-ho tot sense mostrar res.



—Tu deus ser la Millie —va dir.



—Sí, senyora.



—Entra.



La casa era gran i excessivament ordenada. Els mobles, elegants però impersonals, semblaven col·locats per algú que no hi vivia de debò. No hi havia fotografies, ni records visibles. La senyora Nina li va mostrar el soterrani, on la Millie tindria una habitació petita però funcional.



—Les teves tasques són senzilles. Neteja, bugada, cuina quan calgui. I discreció.



La paraula va quedar suspesa a l’aire.



Els primers dies van transcórrer en silenci. La Millie treballava abans que ningú es despertés i desapareixia abans que la família es reunís. La senyora Nina,era distant, precisa i freda. Però el fill no.



Es deia Biel. Tenia disset anys i una mirada inquietantment atenta. La primera vegada que van parlar, ell ja sabia el seu nom.



—Aquí tots som discrets —li va dir amb un somriure que no li arribava als ulls.



Amb el temps, la Millie va començar a notar coses: portes prohibides, habitacions sempre tancades, un armari que no havia d’obrir sota cap circumstància. I el Biel, cada cop més erràtic. Alguns dies no sortia de l’habitació. Altres parlava sol pels passadissos. De vegades cridava en somnis.



Una nit, la Millie el va trobar assegut a terra, amb els ulls vermells.



—No hauries de ser aquí —li va dir.



—Per què dius aixó?

Aquella va ser la primera vegada que el Biel va parlar de la casa com si fos una presó. De la seva mare com d’algú capaç de qualsevol cosa perquè els secrets no sortissin a la llum. La Millie va entendre que, un cop escoltes, ja no pots fingir que no saps.



La conversa amb el Biel va quedar interrompuda pel so d’una porta que es tancava al pis superior. La Millie va notar com ell es posava rígid, com si algú l’hagués sorprès fent alguna cosa prohibida.



—Ves-te’n —va xiuxiuejar—. Si et veu amb mi, no m’ho perdonarà.



La Millie va dubtar només un instant abans de tornar cap al soterrani. Aquella nit li va costar dormir. Des del llit estret, escoltava la casa: cruixits suaus, passos llunyans, el murmuri d’alguna cosa que no aconseguia distingir. La casa no era silenciosa; només sabia amagar els seus sorolls.



L’endemà, la senyora Nina es va comportar com sempre. Esmorzava amb una precisió gairebé matemàtica, sense aixecar la veu ni fer cap pregunta innecessària. Però la Millie va notar una cosa diferent: la mirada. Més llarga. Més calculadora.



—Has sortit del soterrani aquesta nit? —va preguntar, aparentment indiferent.



—No, senyora —va respondre la Millie, amb el cor accelerat.



La senyora Nina va assentir, com si ja conegués la resposta. O com si no li importés.



Durant els dies següents, la sensació de vigilància va augmentar. La Millie tenia la impressió que sempre arribava un segon tard a tot: una porta que es tancava just abans que passés, un murmuri que cessava quan ella apareixia. Va començar a entendre què volia dir el Biel quan parlava de presó. La casa tenia normes invisibles, i trencar-les tenia conseqüències.



Un matí, mentre netejava el passadís del pis superior —una zona que no li havien indicat mai explícitament—, va veure l’armari. Alt, de fusta fosca, amb un pany antic. No semblava especialment diferent dels altres, però alguna cosa en ell la va incomodar. Com si ocupés massa espai. Com si no hagués d’estar allà.



La Millie va allargar la mà… i es va aturar.



Va sentir passes darrere seu.



—No el toquis —va dir una veu suau.



Es va girar. Era el Biel. Tenia el rostre pàl·lid i els ulls cansats, però hi havia una urgència nova en la seva expressió.



—Si obres això —va continuar—, ja no hi ha marxa enrere.



La Millie va retirar la mà lentament.



—Què hi ha a dins?

El Biel va negar amb el cap.



—El que la meva mare no pot permetre que ningú vegi.



Abans que pogués dir res més, una ombra es va projectar al fons del passadís. La presència de la senyora Nina es feia notar abans fins i tot que parlés. El Biel va desaparèixer escales avall, deixant la Millie sola davant l’armari… i davant d’una decisió que encara no estava preparada per prendre.