Alba la comtessa

Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla, perquè no volia jeure amb ell. La princesa es va assabentar del fet que el seu pare la volia morta, va anar veloçment a la seva cambra a fer la seva valisa a dins hi va ficar 7 vestits un per a cada dia de la setmana. De sobte van vindre dos cavallers. A assassina a la princesa, però la princesa es va amagar, es va posar a sota del llit, els cavallers o ho van trencar tot, però no van trobar a la princesa.

La princesa va anar sense fer soroll a la seva valisa i va sortir del castell a correcuita. Quan va sortir del castell es va trobar amb un noble pagès; era alt, d’un metre vuitanta, els ulls de color blau i els cabells de color marró. La princesa li v dia dir “com et dius” i el pagès va respondre “en dic

Hugói vostè com es diu” em dic alba i soc la princesa d'aquest poble. El pagès sorprès li va dir, que fa una noble com vós per aquests voltants. La princesa li va explicar,Hugóli va dir que l'ajudaria a escapar del seu pare encara que això fos traïció. Però abans hauria de canviar-se la roba,Hugóno et preocupis porto la roba necessària li var la princesa, el pagès li va respondre que aquesta roba no li serviria. Van anar al mercat del poble, era un lloc gran i et podries perdre amb facilitat van passar per moltes tendes de joies, vestits i sabates, fins que van veure els cavallers del rei passar pel costat la princesa es va adonar del fet que no la deixarien en pau. El pagès va agafar alguns vestits i els va donar a la princesa, els guàrdies els van veure i els van perseguir, el pagès va agafar-la mà de la jove i van endinsar-se als racons del poble. Fins a entrar en una taverna petita. La princesa se'n vaa,

Canviar ràpidament. La princesa va dir “” els hem despistat “” i el pagès va respondre que Sí, després li va dir que sí que volia una beguda, ella va dir que si, i li va donar un suc de taronja, el va veure, ell li va dir que partirien demà al matí, a la nit ella va pensar, perquè el seu pare volia que la seva filla moris. L'endemà es van despertar, molt tempra va agafar dos cavalls, un era blanc amb taques negres i l'altre marro, abans de muntar-se van veure el poble per última vegada. Van començar el trajecte amb una brisa càlida, després de dues hores de trajecte van parar a sopar, la princesa va dir que volia un bistec i ell no ho va poder donar perquè no podia, ell es va oferir a portar-la a una taverna, la princesa accepta i seuen la princesa tota sorpresa va dir al cambrer “JO ET CONEC!” el cambrer la va mirar de nou amb una cara de por i vergonya.

Tu ets Joan un antic cavaller de la cort del meu pare, si ho era va respondre vine amb mi et vull ensenya una cosa l’Alba la va acompanyar fins a una cambra Joan va obrir un cofre i li va donar un pergamí, que es va preguntar Alba, una cosa que la teva mare volia que et donés, però em vaig escapar abans. La princesa el va obrir amb sorpresa, posava “” filla meva, has d'escapar d'aquí, el teu pare no és el d’abans, ara matarà a tota persona que no el faci cas has d'anar aOliteallí es troba la meva germana, et donarà una altra carta, serà a un viatge complicat, però ho aconseguiràs i per ajudar-te t'acompanyarà en Joan. La princesa tot decidida va empotar-se el que considerava més imprescindible per al trajecte.(menja, roba, aigua, cavalls, brúixoles, un telescopi, etc.)Van partir al vespre. A la nit va succeir una tempesta amb llamps, però encara no havien arribat a un poble on poder descansar, estaven en un bosc tot barrat de fang. De sobte van veure una noia en perill van intentar ajudar-la, però era una emboscada, i de sobte van aparèixer tres homes amb llança els van capturar i els van portar a una cova on els van tancar en una cel·la, la princesa li va preguntar al líder perquè ens has capturat, el líder va respondre per la vostra recompensa, la princesa dubtant li va preguntar de quina recompensa és el teu parlant, ell li va respondre la que ha posat el vostre pare, una recompensa d'una bossa d’or, després de dir això se'n va anar. Portaven dos diesatrapats, però a latarda va aparèixer un desconegut amb caputxade color verd fosc,vaaconseguirderivar cada enemic amb molta facilitat. Abans que arribes un cavaller de la cort delparede l’Alba, els va alliberar, els va portar a un lloc segur i va dir que fa una princesa com vostè per aquí. Ella li va dir, que estic fugint del meupare.Comet dius,Robinva respondre, voldria acompanyar-nos en el nostre viatge va dir la princesa, ell li va contestar gracies per la ofertaperono laacepto, sen va anar enfilant-se pels arbres . A la nit el Joan i elHugóvan anar de caça pel fer elsopar,mentrestantla princesaes preguntava perquèels haviarescatat,elsdos nois vantornar,portat unscuantsconills.Elfoc ja cremava amb força, i el bosc, després de la tempesta. L’Alba els mirava en silenci mentre els animals es rostien lentament sobre lesbrases.

—Gràcies perencara esta al meu costat—va dir finalment la princesa amb veu suau.

Hugóva somriure amb timidesa. —No cal que ens donis les gràcies, Alba. Ningú mereix viure amb por .

Joan va assentir. —El teu pare ha canviat. Ara governa ambtirrania

Aquella nit, l’Alba gairebé no va dormir. Els records del passat i la por del futur es barrejaven dins el seu cap.

L’endemà, en Robin va aparèixer entre els arbres i els va advertir que els soldats eren a prop. Els va donar un mapa secret per arribar abans aOlite.

El viatge per les muntanyes va ser dur: camins estrets, boira espessa i ponts trencats. En un petit poble,hihabiamolts soldatsi els soldats gairebé els capturen. Van fugir a cavall sense mirar enrere.

Finalment van arribar aOlite, on la tieta de l’Alba la va rebre amb una abraçada. Li va donar una carta de la seva mare, que parlava detot el que va fer el rei,assesinaper que eltemesin

L’Alba va entendre que el seu destí no era només fugir, sinóderrotar al tira del seu pare.

L’estada aOliteno va ser tan tranquil·la com l’Alba havia imaginat. Tot i que les muralles eren fortes i la ciutat semblava segura, la por encara s’escolava pels carrers com una ombracom sialguli estigues perseguint. La gent parlava en murmuris, i molts miraven la princesa esperança ialguns ambtemor.

La tieta d’Alba, anomenadaElisabeth, va conduir-los fins a una antigahabitaciodel castell, lluny de les finestres i decualsevolpersona.

-Aquí estaràs protegida —va dir amb veu ferma—, però has d’entendre queOliteno pot resistir sola un atac directe de l’emperador.

Aquelles paraules vanfer que tot es quedes amb silenci. L’Alba ho sabia, però sentir-ho la va obligar a afrontar la realitat.

Els dies següents van estar plens de reunionsde com derrotar al emperador. Nobles, comerciants i antics soldats del regne venien a parlar ambElisabeth iamb l’Alba. Alguns dubtaven, altres mostraven fidelitat immediata a la filla de l’emperador.

—No vull el tron —va dirl’Alba—. Vull justícia.

Aquestes paraules van començar aque la gent confies amb la princesa.

Mentrestant,Hugós’entrenava cada dia, un dia va anarpasseganthi es va trobar ambambunlegendaricaballerque es deiaArmin, elHugóli va dir si el podiaentranar, elcaballerva dir queestabad’acord,elseguentdia va entrenar amb ell, Hugo tot i ser pagès, demostrava una habilitat sorprenent amb l’espasa. Joan, en canvi, es dedicava a estudiar mapes i estratègies. Coneixia massa bé l’exèrcit imperial i sabia que tard o d’hora arribarien.

Una nit, mentre l’Alba caminava pels jardins interiors del castell, va tornar a aparèixer en Robin.

—El teu pare ha posat preu al teu cap —li va dir sense embuts—. I no és petit.

—Ho imaginava —va respondre ella amb serenor—. Però no em penso amagar.

Robin la va mirar amb respecte.

—Això et farà més perillosa que qualsevol espasa.

I li va donarun arc. Aquella mateixa nit el Robin li va ensenyar a com utilitza unarc.Laprincesa li va preguntarperqueelsayudaell va dir-per que donvincallitambehihabiaun tira, que va acabar amb la vida de ma mare hi vaig jurar quedefesariaa tot que estigues ambperill.L’Albatot conte li va dir gracies i li va fer unaabrassada

Els dies es van convertir en setmanes.I la Albayaera unamestresadel arc,Olitees preparava per al que havia de venir. Es reforçaven muralles, s’emmagatzemava menjar i s’entrenaven voluntaris. L’Alba participava en tot: ajudava a repartir provisions, escoltava les queixes del poble i aprenia a prendre decisions difícils.

Una tarda va arribar un missatger exhaust.

—L’exèrcit imperial s’acosta —va anunciar—. Són a tres dies de camí.

El silenci va envair la sala.

Aquella nit, l’Alba no va dormir. Va escriure una carta al seu pare. No era un desafiament, sinó un últim intent de fer-lo entrar en raó. Ningú no sap si ell la va llegir amb el cor o amb laira.Ellli va respondreaixoni tu nininguopararaiaixoes el principianireconquistant mes imes.LaAlba, l’Hugo ,l’Joani totsestabenllistosper anar a lluitar.

Quan l’exèrcit va aparèixer a l’horitzó,Oliteestava preparada, però la por era real. Les trompetes van ressonar, i el primer enfrontament va ser inevitable.

Hugóva lluitar amb valentia. Joan dirigia els moviments des de la muralla. Robin apareixia i desapareixia entre les ombres, desorganitzant l’enemic.

L’Alba, des de la torre, observava. Sabia que cada decisió seva tenia conseqüències. Quan va ordenar obrir les portes per negociar, molts van dubtar, però ella es va mantenir ferma.

—No podem guanyar només amb espases —va dir—. Hem de guanyar amb paraules.

La reunió amb el general imperial va ser tensa. Ell portava ordres clares: capturar la princesa.

—Digues al meu pare —va dir l’Alba— que encarahi ha remei.

Aquella nit, inesperadament, part de l’exèrcit imperial es va retirar. No per compassió, sinó per por d’una rebel·lió més gran.

La guerra no havia acabat, però una cosa havia quedatvenclara: Alba ja no era unanena amb porsinounalider.

L’endemà dela retiradaparcial de l’exèrcit imperial,Oliteva despertar amb calma . Ningú no celebrava la retirada; tots sabien que no era una victòria. Els carrers estaven plens de gent, i les portes de les cases es tancaven més aviat del que era habitual.

L’Alba va convocar una reunió amb els caps de la ciutat. No portava vestits luxosos, només una túnicasenzilla.Ellavolia quel’escoltessin com a persona, no com a filla de l’emperador.

—El meu pare tornarà —va dir sense embuts—. I quan ho faci, no tindrà pietat. Hem de decidir què volem ser: una ciutat que esperao una ciutat que actua.

Les seves paraules van provocar murmuris. Un comerciantes va aixecar i va dir —Hem de fer aliats.

—Hi ha en perill moltes vides—va dir—

—Precisament per això —va respondre l’Alba—. Per protegir les famílies, no per sacrificar-les.

A poc a poc, les mirades van canviar. No hi havia entusiasme, però sí determinació.

Aquells dies, l’Alba va començar a aprendre el pes real del lideratge. Cada decisió tenia conseqüències. Si ordenava reforçar una muralla, faltava menjar en un altre lloc. Si enviava exploradors, algú podia no tornar.

Hugóes va convertir en una figura molt respectada entre els joves. Els ensenyava a defensar-se, però també a retirar-se quan calia.

—No és covardia —els deia—. És intel·ligència.

Joan, mentrestant, va descobrir una notícia inquietant: dins l’exèrcit imperial hi havia divisions. No tots els soldats estaven d’acord amb les ordres de l’emperador.

—Alguns encara et són lleials —va dir a l’Alba—. O almenys, dubten.

Aquesta informació va encendre una nova esperança. L’Alba va decidir escriure més cartes, no només al seu pare, sinó també als governadors de ciutats veïnes. Parlava de pau, però també de resistència justa.

Una nit, Robin va tornar amb notícies fosques.

—L’emperador no ha llegit les teves cartes —va dir—. O si ho ha fet, no li han importat. Està preparant alguna cosa més gran.

L’Alba va tancar els ulls un moment.

—Aleshores no lluitarem només perOlite—va dir—. Lluitarem perquè aquesta por s’acabi.

Els dies següents, refugiats d’altres pobles van començar a arribar. Portaven històries de càstigs injustos i pobles arrasats. Cada història reforçava la convicció de l’Alba.

Ja no podia fer marxa enrere.

Una tarda, mentre observava la posta de sol des de la muralla, la tietaElionorse li va acostar.

—La teva mare estaria orgullosa —li va dir—. Però també tindria por per tu.

—Jo també tinc por —va admetre l’Alba—. Però no deixaré queun tira com aquet governi.

Quan la nit va caure sobreOlite, les torxes es van encendre una a una. Des de lluny, la ciutat semblava una constel·lació de llums resistint la foscor.

I enmig d’aquella ciutat, Alba ja no era només una princesa perseguida.

Era la veu d’aquells que no en tenien.

La preparaciód’Oliteva entrar en una nova fase. Ja no es tractava només de defensar-se, sinó de resistir. Els magatzems s’omplien de gra, sal i oli, mentre elscaballerstreballaven sense descans reforçant portes i construint armes senzilles. L’Alba observava tot aquell esforç amborgull i responsabilitat, conscient que cada sac de blat representava la confiança del poble en ella.

Un matí, va arribar una delegació d’una ciutat veïna. No venien amb soldats, sinó amb paraules. Portaven una proposta d’aliança, tímida . L’Alba els va rebre a la sala gran del castell, acompanyada només perHugói Joan.

—No us prometo victòries—va dir—, però sí que lluitarem perquè ningú torni a governarde aqueta manera.

Aquella sinceritat va ser clau. L’aliança es va segellar amb unasignade mans, no amb juraments.

Mentrestant, els exploradors confirmaven els pitjors temors: l’emperador avançava amb un exèrcit més gran que mai. Però també arribaven rumors d’indisciplina i cansament entre les seves files. Molts soldats estaven lluny de casa i començaven a qüestionar les ordres.

Joan va proposar una estratègia arriscadaperobona: fer arribar missatges secrets als capitans imperials que encara recordaven la mare de l’Alba.

—No per convèncer-los de lluitar amb nosaltres —va explicar—, sinó perquè dubtin.

L’Alba va acceptar. Sabia que la guerra no sempre es decidia amb espasessinoamb les paraules.

Quan l’exèrcit imperial va tornar a aparèixer davantd’Olite, l’ambient era diferent. No hi havia crits ni provocacions immediates. Només una espera tensa, carregada de silencis.

L’emperador no hi era. Havia enviat un emissari amb una proposta clara: rendició a canvi de pietat.

L’Alba va sortir a la muralla perquè tothom la pogués veure.

—No puc acceptar una pietat que neix de la injustícia —va dir amb veu ferma—. El poble no és un objecte que es pugui perdonar.

Aquelles paraules van ressonar més enllà de les muralles.

La nit següent, diversos soldats imperials van desertar. No molts, però prou per demostrar que el poder de l’emperador començava a esquerdar-se.

Robin va portar una última notícia abans de desaparèixer de nou.

—El teu pare comença a tenir por —va dir—. I això el fa més perillós.

L’Alba ho va entendre. La victòria encara era lluny, però alguna cosa havia canviat per sempre.

Oliteja no era només un refugi.

S’havia convertit en un símboldejusticia.

I mentre les campanes tocaven anunciant un nou dia, l’Alba va saber que, passés el que passés, ningú no podria esborrar la llavor que havia plantat.

Amb el pas dels dies, la tensió aOlitees va transformar en una estranya normalitat. La gent continuava amb les seves tasques quotidianes, però ho feia amb una nova consciència. Ja no eren només habitants d’una ciutat assetjada; eren part d’una causa comuna. L’Alba caminava sovint pels carrers, parlant amb la gent, escoltant les seves preocupacions i aprenent dels seus silencis. Cada conversa la feia créixer una mica més.