Hi havia un home que es deia Damià. Ell era un home força normal i una mica avorrit. Tenia una feina molt normal en una oficina gris, on apretava tecles tot el dia i de vegades s’adormia assegut. Els seus companys de feina deien que era simpàtic, encara que una mica estrany, perquè sempre duia una gorra vermella, fins i tot a dins de l’oficina. Damià vivia sol en un pis petit que feia olor de sopa instantània i de sabates mullades. Semblava la persona més tranquil·la del món.

Però Damià tenia un secret gran i fosc com un pou sense fi. Quan la nit arriba i la ciutat apagava les llums, ell sortia al carrer convertit en un assassí vingut de la foscor.

No ho feia perquè li agrada matar, sinó perquè estava molt enfadat amb uns criminals que anys enrere havien fet molt de mal a la seva família. Aquell record el perseguia cada dia i cada nit, com un fantasma que li xiuxiuejava venjança a l’orella. Ningú podia imaginar que sota aquella gorra vermella hi havia un pensament tan perillós.

Damià caminava per carrers foscos buscant males persones. No tenia gaire estil ni habilitats de pel·lícula, de vegades ensopegava amb una pedra o es donava cops amb els contenidors, però malgrat ser una mica maldestre, sempre aconsegueix atrapar els dolents perquè ells eren encara més ximples que ell. Quan els trobava, els criminals tremolaven com gelatina. Damià els deixava un símbol dibuixat amb retolador al costat del cos per fer-se el misteriós, encara que el símbol semblava una patata amb potes i ningú entenia què volia dir.

La policia estava molt confosa. Parlaven a la comissaria i deien frases com: “Qui dimonis ha deixat aquesta patata dibuixada?”, i ningú tenia resposta. Els policies pensaven que potser era un artista boig, o un nen gegant. Mentrestant, els criminals de la ciutat ja no sortien de casa, tancaven portes i finestres i dormien amb una llanterna sota el coixí, perquè tenien por de la patata misteriosa.

Amb el temps, Damià començava a sentir un pes al cor. Matar era molt cansat i feia molta feina haver d’arrossegar cossos, netejar coses i tornar a casa sense que ningú sospités. A més, ell no se sentia més feliç. Continuava menjant sopa instantània i el seu pis continuava fent mala olor. A vegades pensava que potser era millor oblidar-se de tot i veure sèries a la televisió.

Una nit, mentre escalfava una altra sopa instantània, Damià va mirar el seu reflex al microones i no es va reconèixer. Potser encara hi havia temps per canviar, va pensar. Va apagar la televisió, va obrir la finestra i va deixar que entrés l’aire fred. Per primer cop en molt de temps, no va sentir por ni ràbia —només cansament. I en aquell silenci, va entendre que deixar de matar seria la seva manera de tornar a viure.