Vaig veure que m’equivocava quan vaig rebre la trucada de la Nina. Recordo exactament les seves paraules:

—Ja pots fer les maletes, comences el pròxim dilluns.



Així que de seguida vaig fer les “maletes” (només havia d’embolicar les quatre coses que tenia escampades pel cotxe en què vivia).



El pròxim dilluns, a les vuit del matí, vaig trucar al timbre de casa dels Winchester. Vaig poder accedir a la urbanització gràcies a un segurata que em va obrir la porta. Tot seguit, quan vaig aparcar el meu cotxe, una nena petita va obrir la porta principal d’aquella gran mansió i em va dedicar un somriure vergonyós.



—T’estava esperant! —va dir la Nina amb els braços oberts—. Passa, passa, he preparat un esmorzar de benvinguda.



Em va deixar passar i vaig veure la gran taula del menjador plena de pastissets deliciosos i sucs de tot tipus.



—No sabia què esmorzaves, així que he preparat una mica de tot.



Aquesta rebuda no me l’esperava.



Vaig seure i vam estar una estona xerrant sobre les tasques domèstiques que hauria de fer en aquesta nova feina. Però això no era el pitjor. La Nina em va començar a dir les normes que hauria de complir mentre visqués en aquella casa, i amb la majoria se’m van posar els pèls de punta:

1.Tot ha d’estar recollit abans de les dotze de la nit.



2. No pot quedar cap llum encesa al pis de dalt (algú podria sospitar).



3. Si veus que algunes finestres estan segellades, no intentis obrir-les, ja descobriràs el motiu.



4.Quan tot acabi, la casa sencera ha d’estar neta (com si res no hagués passat).



5.No improvisis (si alguna cosa no surt com estava previst, espera; forçar-ho ho empitjora tot).



Quan arribi el moment, no podràs fer preguntes.



A continuació, em va acompanyar a la meva habitació i em va ensenyar la casa per dins i per fora. Era com un palau: terra de marbre, grans finestrals, un rebedor preciós amb un gran mirall, sostres alts i passadissos llarguíssims. El meu racó preferit era una gran llibreria que imagino que només tenien de decoració (em moria de ganes de fer una ullada a cada un dels llibres). No em va parlar de la caseta del jardí de la part del darrere; suposo que només hi guardaven eines de jardí i altres andròmines.



Quan vam arribar a l’habitació de la planxa, que no era massa gran, va aprofitar per xiuxiuejar que en unes hores m’explicaria tots els detalls de la “missió”. Em va deixar una estona per instal·lar-me al meu dormitori. Va deixar unes tovalloles netes sobre el llit i, al petit lavabo, un pot de xampú i un altre de gel. Amb això he de tenir prou, vaig pensar.



Quan vaig sortir de la dutxa, em vaig anar a canviar a la meva habitació. Feia molta calor. Aleshores va ser quan vaig entendre allò que m’havia dit la Nina sobre les finestres. A l'habitació hi havia una finestra petita i no s’obria. Tenia curiositat per saber-ne el motiu, però em vaig prometre no fer cap pregunta al respecte. A través d’aquella petita finestra, vaig veure el jardiner voltant pel gran jardí. Em va clavar una mirada, com si m’estigués advertint d’alguna cosa. En aquell moment vaig sentir un calfred que em va recórrer des del dit petit del peu fins al cap.



En encendre el mòbil, vaig veure que no tenia bateria. Ràpidament el vaig endollar i es va encendre. Vaig llegir els missatges que havia rebut durant les últimes quatre hores que havia estat sense bateria. Entre ells, n’hi havia un que em va deixar la sang congelada. Era d’un número desconegut i el text deia així:

—Correr sense mirar enrere, abans que sigui tard.



Vaig deixar caure el telèfon a terra de l’ensurt. Tard per a què? Correr d’on? O de qui? No vaig pensar que pogués ser una broma (o potser sí).



De sobte, ja eren les vuit del vespre d’una nit freda de novembre. L’endemà començaria una nova jornada de treball intensa; així doncs, vaig anar-me’n a dormir molt d’hora, però no podia treure’m del cap aquell missatge tan misteriós.



L’endemà al matí, quan em vaig llevar, em vaig posar les sabatilles, em vaig rentar la cara i les dents i vaig encendre el mòbil. Cap missatge nou. Portava roba còmoda per poder moure’m bé per tota la casa i em vaig fer un recollit als cabells (no sé què pensaria la Nina al respecte).



En baixar al pis de baix, em vaig trobar el marit de la Nina sense samarreta, només amb uns pantalons de pijama mig trencats. No sabia com reaccionar davant d’aquell home tan atractiu i tan… tan perfecte. Era alt, amb un bon cos, estava molt fort, i el seu somriure semblava impecable. Semblava simpàtic, educat…

—Deus ser la Millie, no ens han presentat encara —va dir mentre m’allargava la mà—. Soc l’Andrew.



Em vaig quedar sense paraules, mirant-lo bocabadada, i la situació començava a resultar incòmoda.



—Vols que prepari alguna cosa per esmorzar? La Nina ha hagut de sortir unes hores.



Quin encant d’home, vaig pensar.



—Doncs em prendré un cafè amb llet, moltes gràcies.



—Deus ser molt bona en la teva feina perquè la Nina t’hagi contractat tan ràpid, no?

La pregunta em va agafar desprevinguda.



—Doncs no tinc gaire experiència, però sé que estarà satisfeta amb la meva feina, ja que posaré tot de la meva part.



Ell va fer un llarg glop al seu cafè.



—I quins són els teus plans per avui?

Després de fer-me aquella pregunta, em vaig adonar que m’havia passat de confiança.



—Avui tinc dues reunions importants i després acompanyaré la Nina a la seva visita al doctor. Només una revisió per veure com evoluciona l’embaràs.



No recordava que la Nina només estigués de vint-i-set setmanes; tenia la panxa petita per estar-ne.



Li vaig somriure per tranquil·litzar-lo.



—Tot sortirà bé —vaig dir.



Però, en deixar la tassa de cafè, l’Andrew em va mirar directament als ulls. El seu somriure es va esvair i, amb un to molt més seriós, va dir:

—No estic segur que la Nina estigui preparada per tot el que ve…

Aquella frase em va paralitzar. Què volia dir amb això? Per què semblava tan segur que alguna cosa aniria malament?