la neu era blanca.

sembla el més normal.

però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

era com si ja caigués bruta del cel.

bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. bruta perquè en l’aire ficava el cos i els esborrava els sentiments.

sentiments, allà.

en Li Huan es va aturar davant del barracó.

sí, i la neu que l’envoltava era blanca.

immaculada.

una estranya sensació.

com si allò fos una illa.

estava cansat, havia estat un llarg viatge. com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. la porta rere la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

volia aproximar-se a aquell escalfor. convertir-se en calor, però sense deixar de banda la neu. fer de la seva existència una dualitat de la qual només ell pogués ser partícip.

anhelava travessar aquella porta, i qui sap on això el portaria.

qui sap si al sortir seguiria sent presoner. potser seria un soldat o un àliga que volava lliure. igual la seva ànima transmigraria fins el punt de convertir-se en boira, en el fum que fluïa de la xemeneia, en la cascada del riu el que sempre somniava banyar-se, en la neu en la qual mai va poder jugar de nen.

va mirar per la finestra.

observava la puresa dels flocs que queien, una perfecció imperceptible per l’ull humà, tant bàsic i complex com la seva ànima, i que ell, encara i així, semblava comprendre.

admirava com ningú la geometria sagrada que la natura els proporcionava. eren làmines estrellades que volaven tant alt com els vidres de la seva ànima: descomposta, congelada, en suspens en un espai totalment desconegut.

portava tanta estona mirant la neu que va arribar a un estat on sentia que podien comunicar-se, parlar fluidament en un llenguatge que només ells dos eren capaços de entendre.

la neu li deia que caure no era necessàriament dolent. al contrari, ella esperava tot l’any a que tot es congelés i que nosaltres la trobéssim en falta.

per ella, caure era el que li agradava més: del cel al terra hi havia una infinitat de espai i una llibertat que només aconseguia en aquell estat, l’arribada feia que arribés a l’ataràxia, un vertader miracle que només la natura podia atorgar-li.

una caiguda que et fa lliure, expandeix cada àtom del teu cos i et fa vibrar en cada bategada. caus però voles: planeges en una superfície que creies desconeguda, però que es va sentint com casa teva poc a poc.

potser la qüestió no era caure, sinó el recorregut fins a la terra: desafiar lleis matemàtiques i trencar amb el pla físic, anar més enllà del que coneixem i sentir en tots els aspectes.

arribar al sòl era el que més anhelava, era el seu propòsit vital, però l’arribada del sol era el que més temia, no volia desaparèixer i que la oblidessin com ho feien amb tot. en Li Huan no ho faria. se sentia massa sol.

va arribar a la conclusió de que fins i tot la neu més bruta seguia sent pura, res era capaç de arravatar-li la essència.

el seu despatx estava calent. el seu cor, fred com les estalactites.

neu i silenci des de la seva finestra.

a mesura que els flocs de neu queien del cel

les llàgrimes queien per les seves galtes

la temperatura ascendia, i ell també de la seva cadira.

la neu es va convertir en pluja:

ell somreia mentre la sentia descalç.

va obrir la boca per tastar-la

i el que va inundar-li va ser llum,

la foscor que l’oxidava es va evaporar

mentre la neu es desfeia amb cada gota.

dues cares de la mateixa moneda que semblaven coexistir:

són Neu i Pluja la mateixa persona?