— No vaig ser reclutat perquè… Tenia… — Vaig dir jo, pensant de pressa — Asma! I… Acabava de sortir d’una… d’una lesió! Del turmell — Li vaig respondre, òbviament agafant la mateixa excusa que em va dir l’Aleksei.
— Ah! Asma, a l’Aleksei també li va passar això. — Va dir ell, i notant la meva debilitat va continuar: — Quina coincidència, oi? — Es podia notar molta tensió a l’aire.
— La veritat és que… Que jo tampoc m’ho esperava que ell també li passés. — Vaig continuar, evidentment improvisant.
— Sí, sí… — L’alcalde va respondre amb un to que es podia notar que ell ja sabia que no era d’aquell país.
— Mira, jo me’n vaig, d'acord? Que segurament… Segurament l’Aleksei estarà preocupat, que no l’he avisat que marxava. — Vaig respondre jo evitant aquella conversació.
Just sortir del camp, vaig anar directe a la casa. Ja era el segon cop que m’havien interrogat. Sincerament, els entenc, un nouvingut, dins d’una població minúscula, sempre és per alguna raó problemàtica.
Passaven les hores, i estava agafant un mal pressentiment del dia, notava com si alguna cosa estava preparada per algun esdeveniment dramàtic… Ignorant allò vaig entrar a la casa, on l’Aleksei ni s’havia despertat. Vaig aprofitar i vaig tornar al llit, per veure si aconseguia recuperar una mica de son.
Inesperadament, obro els ulls i veig que la llum del sol ja és més forta. Semblava que havia dormit per molt més temps, i ja era l’hora d’esmorzar. Miro els meus voltant i el veig mirant-me:
— Bon dia, sí que n’has dormit, oi? — Va preguntar l’Aleksei.
— Sí, però segueixo una mica cansat m'he despertat pels sons dels galls, no he dormit gaire bé, sincerament. — Vaig respondre.
— Doncs ara ja no és hora d'esmorzar, però com ets l'invitat pots agafar alguna peça de fruita. — Em va dir.
— D’acord, gràcies— Vaig continuar ja llevant-me.
— Et sembla anar a fer un tomb pels carrers? — Va dir ell.
— Sí, perfecte, així m'acabés d’ensenyar com és tot, però espera que acabi d’esmorzar — Vaig dir mentre em canviava de roba, preparant-me pel dia que venia.
Vaig baixar les escales per anar a la cuina on tenia la difícil opció d’escollir entre pomes i taronges, però vaig escollir la poma i en acabar-la vam sortir de casa per donar el tomb. El primer que vam recórrer va ser el carrer principal, que coincidia amb la intersecció del costat d’on estava la casa.
El primer lloc on em va portar va ser la capella, en arribar-hi ell em deia que era una de les més antigues del seu país, i que tenia una història important, però feia temps que no parava atenció, debut a què l’alcalde ens estava mirant.
— Bon dia, nois — Va dir ell mirant-nos amb sospita.
— Bon dia, alcalde — Vaig dir jo amb bona cara
Mentre es podia tornar a notar la tensió com augmentava a poc a poc, a qui una dona corrents cap a nosaltres. Cada cop que s’anava apropant més i més podíem identificar-la com a l’esposa de l’alcalde:
— Alcalde! Alcalde! — Va venir de pressa amb l’ai al pit. — La Maria ha fugit de casa! Diu que se'n va a buscar a en Josep! A la guerra! —
L’alcalde va sortir corrents cap a l’entrada del poble on a l’horitzó se la podia veure…
— Maria! Maria! — Cridava l’alcalde desesperat per parar la seva filla. Ell sabia que passés el que passés era pràcticament impossible que aconseguís arribar al davant, només una persona ben entrenada se sabria guiar.
Jo no sabia el que estava passant, i junt amb l’Aleksei ens vam dedicar a buscar-la per ajudar a l’alcalde.
Després d'hores i hores caminant pel bosc em vaig apropar cap a l’alcalde:
— Alcalde. — Vaig dir.
— Què passa? — Va dir ell forçadament.
— No crec que la trobem. Ja portem hores i hores, estem cansats. El sol s’ha fos i…— Vaig afegir exhaustiu.
— No podem abandonar-la, ara no. — Va interrompre'm mitja frase. Ell no estava preparat a perdre un altre fill. El Josep, el seu fill, va ser reclutat a l’exèrcit i feia setmanes que no rebien cap carta seva. No podia perdre l’única filla que li quedava amb aquesta bajanada, ell estava determinat.
Just estàvem passant per la riera on jo mateix vaig passar dia i nit, quan la vam trobar. Era un cos inconscient, al mig del caminet de la vorera. Vaig cridar a l’Aleksei, quan arriba l’alcalde i diu:
— És tot culpa teva! No ets ni d’aquest bàndol el teu accent no és d’aquí, no és ni proper al nostre! Mostra’m el teu carnet d’identificació o els teus papers d’aquest país?! On són els teus pares?! —
No sabia què respondre, i sense cap manera de mostrar que sí que era d’allà van venir 2 homes que mai havia vist i em van posar unes manilles a les meves mans. Mentre tornava al llogaret escoltava a la d’allà, tot el que havia dit l’alcalde, s’havia espès com un foc forestal i podia sentir com el poble cridava el meu nom: “A presó!”, “A la guillotina!”, “Torna al teu país! Assassí!”.
En arribar al llogaret em van portar a l’ajuntament, em van portar dins i vam baixar unes escales. Hi havia 3 cel·les, tot tenia una aparença medieval, com unes masmorres, però amb un cubell com a lavabo.
El primer mes va ser el pitjor, l’única companyia que tenia era una rata i un vigilant de mal gust que produïa la mateixa olor a la d’un peix que porta dies fora al sol, cada dia hi havia més rates que es barallaven entre elles per les molles de pa que els hi donava. Les rates era l’únic entreteniment que tenia allà dins. Cada dia notava com si el meu cos es tornava més pesant contra més passaven els dies, fins a un dia en què aquesta soledat acompanyada de mal olor i una plaga de rates es va trencar, tenia un visitant, l’Aleksei:
— Què fas aquí? — Vaig preguntar jo, amb un poquet d’alegria.
— A veure’t — Va dir ell sense mostrar cap emoció.
— Aleksei, ets l’únic que ho pot desmentir tot a l’alcalde — Vaig dir jo, amb el que es podia notar com a desesperació.
— No em vas dir que eres de l’altre bàndol, si hagués sigut això des del principi tot hauria sigut diferent, no t'hagués oferit ni menjar ni un lloc per dormir, és més t'hagués fotut fora del poble de primer moment, per la teva culpa moltes persones del bàndol oposat al teu han mort, això ho veus normal? Vull que m’ho diguis tu, ets de veritat un assassí de sang freda? O un noi de poble? — Va dir ell, mostrant de cop tot el rancor que m’havia agafat.
— Jo sempre he viscut aquí, i ho continuaré fent — Vaig respondre jo, mentint.
— Ni pots mentir bé. — Va acabar dient ell abans d’anar-se’n a un altre lloc.
Al cap del temps l’Aleksei seguia allà parlant amb els homes que em vigilaven, totes aquelles conversacions em van ajudar a fer una decisió ja, havia d’escapar.
Ja queia el sol i no hi havia ningú fora de la presó, només el guàrdia, que més que adormit semblava mort. Estava jo encara pensant com sortir quan, el guàrdia es va despertar i em va dir:
— Et veig allà pensant. Podem fer un tracte, però a canvi hauràs de suplicar per la meva llibertat.
— Què dius?!— Vaig dir sorprès.
— Aquest poble serà envaït d’aquí molt poc, molt poquet, ho sé. Els meus amics de l’exèrcit m’ho diuen, estan en retirada sense parar. Els nostres dies estan comptats— Va dir ell.
— Llavors pots convèncer a l’alcalde de la meva innocència? — Vaig dir jo, intentant amagar la meva sorpresa.
— No, però et puc ajudar a escapar d’aquí, segueix-me — Va dir amb un somriure.
— Gràcies i gràcies — Vaig dir molt alegrat i amb molta il·lusió.
El guàrdia em va obrir la porta i vaig fugir, em vaig endinsar cap al bosc. Ja tornava a recordar els mateixos malsons de quan vaig fugir de la guerra per escapar-me, ara tornava a tenia por de tornar, que em matessin. D’un bàndol, seria vist com un desertor, com un traïdor, i si em quedava al llogaret em veien com un assassí, criminal de guerra. Em vaig parar, no sabia què fer…
De sobte, vaig escoltar com un tir em va saltar sobre el cap. No m’ho podia creure, la guerra havia arribat fins aquella aïllada muntanya. Em vaig llençar cap a la riera, agafant els mateixos instints de l’entrenament, on el sergent sempre em deia: “Si et disparen, llençat, i si dispares, apunta bé”. A la vora de la riera, vaig treure el cap per mirar qui era, i m’hi vaig fixar en una insígnia al seu braç dret, eren del meu bàndol. No sabia què fer, em tractarien com a un traïdor? No tenia cap altra opció, em vaig aixecar amb les mans amunt, pregant que no em veiessin com a un enemic. Vaig mirar endavant, i no enrere. El soldat em va mirar, i va cridar:
— Mans amunt! De quin bàndol ets? — Va dir amb un dialecte central.
— Del teu — Vaig respondre jo, nerviós. Tants dies sense escoltar aquell dialecte de la meva província em va donar una bufada d’enyorança.
— De quin? — Em va dir cridant amb la mà al gatell del fusell.
— Soc de la divisió d’assalt 21 de l’exèrcit del Nord i de la companyia 12 pionera, porto temps empresonat a la població d’aquí. — Vaig dir calmat.
— T’haig de restringir, fins que pugui venir un oficial a verificar la teva història. — Em va dir ell improvisant unes manilles amb un plàstic.
— Entès. — Vaig dir, semblava que l’únic que estava fent és escapar d’empresonament per tornar-ho a estar, però mínimament ara estaria a ca meva.
Van passar, el que semblaven hores, el soldat estava inquiet, havia donat el tot clar per a què la resta de la seva companyia. Semblava que, segurament era part d’una missió de reconeixement de l’exèrcit abans d’enviar tota la divisió. Però en aquell moment només hi estava ell. De sobte es van sentir el que semblaven vehicles i un tractor, normal que hi hagin tardat tant, si han hagut de transportar vehicles urbans cap a un lloc on la carretera és de sorra i per les pluges de fa poc, semblaven un mar de fang.
Cada cop s’acostaven més i més els sorolls dels motors, fins que va arribar un punt que ja es veien, 3 camions amb rodes marrons del fang i just darrere, un vehicle gegant, un tanc. Durant els pocs minuts que tardarien a arribar els camions, li vaig preguntar al soldat que havia passat, I com era que ja havien arribat fins aquí. Ell em va respondre amb: “la nostra nació amb l’ajuda dels nous aliats ha aconseguit canviar el rumb de la guerra, estem avançant cada dia més i d’aquí poc ja estarem a la seva capital”. Just quan anava a respondre a allò els vehicles es van parar davant nostre. Del tanc va sortir per la cúpula un home amb un uniforme ple de medalles i una gorra. Va saltar del vehicle i se’m va adreçar:
— Bon dia, benvingut a l'alliberació — Va dir ell.
— És la persona que t’havia dit que m'havia trobat a la missió, Senyor — Va interrompre el soldat.
— Haver-ho dit abans! Llavors, no t’han educat quan saludar a un oficial?! — Va continuar l’oficial mentre imposava la seva autoritat.
— Perdó, que porto massa anys captius, Senyor — Vaig dir jo saludant.
— Quin és el teu sergent? — Va dir.
— Coste Sebastià, Senyor — Vaig respondre jo ràpidament.
— Coste Sebastià? — Va respondre amb una sorpresa.
— Sí, Senyor — Vaig continuar jo, amb la mateixa formalitat.
L’oficial se’m va quedar mirant per un minut, mentre processava aquella informació, va agafar la ràdio de l’altre soldat i va preguntar pel sergent i instants més tards va rebre la resposta: — Coste Sebastià de la divisió d’assalt 21 i companyia 12 pionera va ser declarat mort en combat fa dues setmanes.
— Ha mort? — Vaig afegir amb rapidesa
— Sí, i pel que es veu tu ets un heroi de guerra, capturat i just ara escapat, intentant tornar a la pàtria. — Va dir ell, òbviament molestat per la meva falta de formalitat. Llavors va continuar: — Puja'n al camió i et portem de nou a casa — Va dir com si ho hagués fet més cops, semblava que no tenia ganes, però jo em vaig posar molt content.
Jo, content hi vaig pujar. Em veuen com un heroi de guerra i no un despertador. En pujar-hi els altres vehicles van continuar el seu camí cap al llogaret. El meu, que estava buit, i ni transportava la munició, va girar cua i va travessar de nou les carreteres fangoses. Mentre mirava el paisatge finalment notava tranquil·litat, després de tot, del reclutament, de la guerra i d’estar en territori enemic, ja tornava a casa, amb la meva mare. Finalment, després de totes les aventures tornava on tot comença a casa meva. On d'un reclutament va sortir una maduresa important que em quedaria marcada per tota la vida.
