Ja havia passat la setmana d'exàmens, i fins d'aquí a uns mesos no tornava a tenir els exàmens, per tant, anava més relaxada que abans.



Des d'aquell dia el Nil no em va tornar a dirigir la paraula. No vam tornar a parlar, perquè es va passar tota la setmana ignorant-me, com si no existís, com si fos una desconeguda. En realitat per a mi aquest sentint no era estrany. Sempre em passava, el fet d'un dia parlar-me amb algú i semblar millors amics, i l'altre dia que m'ignoressin fessin veure que no existia.



La Maria i les noies no sabien res de la conversació que va tenir. Pensava que li hauria dit i ja se n'haurien assabentat tothom, però no va ser així. Vam estar parlant durant tota la setmana i en cap moment em van mencionar res, era evident que no ho sabien, perquè si no ja s'haguessin rigut de mi.



Vaig passar de tot això i vaig estar entrenant cada dia, no sé si ho he dit o no, però l'Equip Juvenil Femení de l'Hoquei em vol pel seu equip, i ara haig de pressionar més que mai per poder entrar. És un dels meus grans somnis entrar en aquell equip, i si ara perdo aquesta oportunitat, mai més la tornaré a tenir.



El dia de les seleccions estava molt nerviosa, m'havia esforçat molt per poder entrar i si no ho feia, segurament em defraudaria molt. El que havia de fer era relaxar-me i deixar-me fluir amb l'estic i la pilota. L'hoquei és el meu esport preferit des que vaig néixer, el meu pare em va ensenyar aquest esport, i des que vaig començar a caminar hi he jugat fins al dia d'avui, i tant com a mi com al meu pare ens fa molta il·lusió entrar en aquest equip. És el millor equip femení de tota Catalunya, i haig d'entrar si o si, em nego a no entrar-hi.



Les proves eren senzilles, només havia de fer un parell de passes amb altres jugadores, tirar uns llançaments a la porteria, i després jugar un partit contra altres jugadores. Ells, els que venien a escollir, eren tres, l'entrenador de l'equip, la presidenta, i un jugador de l'equip masculí. La veritat és que el jurat no em preocupava molt, perquè anava confiada a entrar, és una de les coses que estava molt convençuda.



Vaig fer les proves i les vaig passar totes, i com molt bé havia intuït, vaig ser la seleccionada i vaig entrar en l'equip. Quan van acabar les proves i ja havien cridat el meu nom com la seleccionada, vaig anar a saludar al jurat i a agrair-los per haver-me seleccionat, i quan m'hi vaig fixar era ell un altre cop. El Nil era un dels membres del jurat, perquè és el capità de l'equip masculí, i ell també havia d'ajudar en la selecció. La veritat és que em vaig sorprendre, però vaig passar de llarg i vaig continuar ignorant-lo tal com ho feia ell.



Vaig anar cap al vestuari, em vaig canviar i vaig sortir i vaig anar directament a casa, sense parlar amb ningú a part que no fos el meu pare, que m'esperava al cotxe amb molts nervis.



Quan vaig tornar a l'institut, vaig notar que la Maria i les noies estaven més separades de mi, que ja no m'esperaven i jo ja no participava en les coses que elles feien. Em van començar a deixar de banda, sense cap motiu. Jo no li vaig donar molta importància, perquè si voleu que sigui sincera, ja estic molt cansada, ja no vull anar darrere de ningú, vull a algú que vagi caminant al meu costat no al meu davant.



Ja no parlava ni amb el Max, ni amb les noies, ni amb el Nil. Era jo sola contra l'institut. Jo ho veia així. Em vaig centrar més en la meva vida, en treure excel·lents a les assignatures i en anar a entrenar cada dia. No podia faltar, no vull defraudar a l'equip i no ho faré.



Al vespre, mentre estava entrenat, vaig veure com el grupet entrava al camp i em miraven i es reien de mi. Pot ser que jo tingui una autoestima baixa, però el que tinc alt és l'ego. Puc ser una merda, però soc millor que tu, així que no els hi vaig fer cas i vaig continuar entrenat. Després de l'entrenament, em vaig trobar amb el Nil, i va ser quan em va dirigir les seves últimes paraules:

- Perdó, però se'n va adonar ella sola. Li vaig confessar tot el que vam parlar i ara...



- I ara es riuen de mi. Cap problema, no et preocupis, pots continuar ignorant-me tal com ja ho feies.



Després d'aqueles curtes paraules me'n vaig anar i vaig decidir no tornar a tenir amistats per ser més popular, sinó que tindria amistats pel meu bé i pel verdader significat de l'amistat.



La puntada més forta va ser l'última setmana del curs, on tot l'institut es reia de mi, incloent-hi al Nil, i jo havia guanyat un viatge per treure'm el curs amb matrícula d'honor, però ja no tenia cap amistat, només em quedava el meu pare i l'hoquei.



És decebedor saber el que pot fer un humà per veure's millor que un altre.