Aura mirava el quadre amb un polsim de panic en la seua mirada, engolint saliva en sentir la mà de Evan en el seu muscle per a tornar a la realitat i mirar-lo preocupada, girant-se per a prendre-ho dels muscles.



-E-evan, no ho entenc...Jo.



Però Evan va fer el gest mes afectuós que la robot poguera haver rebut, solament posar la seua mà sobre les seues fredas repliques per a fer-li entendre que tot estaria bé, sospirant per a acariciar-les i asseure-la en el sòl amb el.



-Saps el que és el test de turing? Clar que ho saps, la prova per a determinar si les maquines són capaces de superar el analisis humà i que una persona parlant amb una maquina no sàpia que ho és. El primer model capaç de superar-lo va naixer fa 2 decades, i des de llavors només hem avançat en aqueixa direcció, sent els androides cada vegada mes intel·ligents, cada vegada mes humans cada vegada...Millors que nosaltres, en un moment la humanitat en conjunt va tindre el panic que entitats com V.I.K.I es tornaren reals, però aquestes semblen tan inverosimils com el primer dia. Llavors es volvió a la taula de dibuix.



Com un exemple visual, l'home es levantó i camí al llenç, donant una suau carícia a la pintura fresca abans de canviar-lo i prendre un pot de pintura negra i un pinzell que posa sobre el llenç nou després de remullar-lo.



-No hi havia limits en la imaginació i al mateix temps ens habiem quedat sense idees que fer, tal vegada mes sensibilitat, millor orientació, mes funcións, però això no era optim. Fins que se'ls va ocorrer mirar l'ultime aspecte, la independència, van ser anomenats bojos i fins i tot amenaçats, però les seues paraules van caure en els cors correctes i...No passe res.



El dibuix que estava fent de la cara d'Aura va ser ratllada amb una ics que li va fer donar un grunyit a l'automata, tornant a asseure's l'home per a escoltar-la.



-Però jo existisc, i... Crec que tinc aqueixa individualitat aqueixa...Imaginació?



Al que Evan li va dedicar un somriure que li va fer dubtar a la robot.



-És veritat, la teua existeixes, o ho fas? Com puc estar segur que no és un simple joc de Nina, que obriré la porta i estarà després de l'ombres per a espantar-me, s'ha intentant moltes vegades i amb supòsits exitos, però tots s'han desmentit i la robotica va perdre la fe. No em malinterpretes, et crec, però vull que el teu entengues la meua situació, el que suposa això per al món és una cosa que ha ocorregut abans i segira ocorrent fins que s'accepte, pas amb la revolució industrial i passara amb el viatge entre galàxies.



El robot adquiria els conceptes entenent amb el seu freda logica la seua existència, però aqueixa nova part recient desperta mes "Emocional" Pensava en la injustícia de l'assumpte, en què perquè molts hagen mentit no poguera ser diferent, cosa que pel que sembla Evan capte en la seua mirada, perquè torna a alçar-se i la va prendre de la mà per a elevar-la i portar el seu llenç de l'altra.



-Acompañam.



I així van eixir, el món d'Aura quedava arrere quan l'acte havia salit de la residència i les quatre parets que la tancaven sense saber-ho van desaparéixer en l'horitzó, Evan no li va explicar on ivan "Ja vores" va ser tota la seua resposta, però no va decebre quan van arribar a un cingle del qual habia escoltat parlar a la seua xiqueta moltes vegades, podia escoltar l'onatge, sentir la brisa marina, tindre aqueixes coses que le havian sentir felicitat sense por d'alliberar aqueix moment, malgrat la pluja que evitava amb un paraigua el seu moment actual no va poder ser mes viu, encara que va sorgir la pregunta?



-Que fem ací?



Contestada amb una altra de part de Evan.



-Com et sents? Eixir d'aqueixes quatre parets, del que has conegut des que et van encendre, sentir la brisa i el so de la mar, el fred que causa la pluja encara que no tingues sensibilitat... Com és?



Al que amb el cumul de paraules i termes cientifics que podria haver utilitzat va sospirar, tancant els ulls per a veure per un moment el seu món de somni i mirant-lo ací, quan els núvols lentament es van dissipar i la clara lluna plena ho il·lumine sàvia que era ací, el lloc que mirava cada nit en dormir estava davant els seus ulls molt desperta, i una funció que no sabia d'ella acaba d'encendre's, estava...Plorant.



-Feliç, molt feliç.



El gran somriure de Evan i l'abraçada que li va entregar li va fer perdre el seu estoïcisme, abrazant-lo també per a repetir-lo plena de goig.



-Estic feliç, Soc molt feliç!



-Es que ho eres, perquè ve la vertadera raó de ser aixina.



La lluna no era suficient així que *Evan va encendre una llanterna i Aura ho va veure, en la costa *habia *otrs llenços, tal vegada mes o menys inspirats mes o menys semblants al seu, però tenien un missatge en comu "Soc mes que la suma de les meues parts mecaniquess" I Evan el deixe clar en girar-se i assentir, eixint de la foscor reunits diversos androides de diferents classes i funcions, però tots amb un somriure uniforme que captava el sentiment d'Aura, acabant Evan amb la seua sospita.



-Et crec perquè no has sigut la primera, coneixes el test de Turing però tal vegada el test de Evan és nou jaja, els androides estan vius, el món el comprendera en algun moment.



Mes una pregunta va sorgir en Aura que evocava la preocupació de tots els que van estar abans en la seua posició.



-Que he de fer fins llavors?



-Viure fora d'aqueix somni, no limitar-te al.



Va contestar Evan llançant al barranc la total acumulació de duas i pors de la viva Aura.