Em vaig encendre per uns instants. Els ulls metàl·lics es van obrir poc a poc i van divisar un lloc totalment desconegut pel meu sistema operatiu. De cop tot es va tornar a apagar. Necessitava més energia elèctrica. La programació dels meus sentits era exhaustiva, no podia fallar. Vaig trigar un temps encara a ser operatiu i a poder tenir sentiment similars als dels humans, mai iguals, allò era impossible.



Quan em vaig tornar a encendre necessitava recol·lectar tota la informació que de moment pogués captar, en el meu aparell frontal hi apareixien escrites qüestions que desconeixia i volia esbrinar: qui m'havia canviat les peces destruïdes?, per què ho hauria fet?, quines eren les intencions? per què jo?

Independentment del motiu pel qual estava destinar a renéixer en aquell moment, hi havia alguna cosa que m'impulsava a tenir la consciència positiva que havia tornat a existir com un androide programat per pensar i per sentir.

I aleshores em vaig adonar que no estava sol. El meu salvador, el meu inventor estava al meu costat observant atònit la meva reacció. Ja estava encès, ja funcionava com ell havia predit en les seves investigacions i en el seu projecte tecnològic.



- Hola EmD7L. Em dic Nazanael i sóc jo qui t’ha salvat d’ésser triturat i convertir en ferralla rovellada.

Era un home de trets asiàtics i amb una complexió ectomorfa. Era alt, Vaig calcular que media un metre vuitanta -set centímetres exactament. El que destacava del seu cos d’humà eren les mans perquè constaven únicament de 3 dits, el dit petit, l'índex i el dit cor, a les dues mans igual.

- On sóc? Què estic fent aquí, li vaig preguntar



Ell, clarament estava nerviós i orgullós del que havia estat capaç de crear: jo. Em va explicar que havia estat rebutjat en un desballestament de robots inútils, que ell es dedicava a buscar peces per fer nous robots innovadors i potents, que milloressin fins i tot la raça humana, que tinguessin sentiments. I un dia, en una de les seves expedicions al Sàhara, va trobar casualment un robot gairebé sencer, amb una intel·ligència artificial gairebé perfecta i una potència descomunal. Un EmD7L. Em va dir que no podia desaprofitar l’ocasió i per això em va portar a la seva nau mecànica i em va arreglar i fins i tot millorar. També em va explicar que per aconseguir el seu objectiu va necessitar fer-me vàries reparacions complicades, afegir peces noves, va fer-me una neteja general un reset de tots els meus dispositius, i va millorar tot el sistema operatiu.

- Ets un robot nou- em va dir orgullós d’haver assolit el seu objectiu- Ara no hi hauria cap corporació que et rebutgés com ho van fer quan et van considerar inútil, vell i desfasat. Encara hi ha enginyers ignorants que no saben aprofitar els sistemes operatius amb intel·ligència artificial que són realment bons. les grans corporacions. Ets un tresor molt preuat, ara mateix.



En Nazanael va confessar, que malgrat va tenir la temptació d'esborrar la meva memòria per tal de construir un nou robot, sense problemes en el programari, sense possibles traumes, virus, malwares… no ho va fer. I es va justificar dient que tenia la memòria tecnològica més potent i més propera als humans que havia vist mai.





L’altra raó per la qual no va esborrar la meva memòria va ser perquè ell havia tingut una infància molt dura. Després d’uns anys divagant per una societat potent tecnològicament parlant havia estat adoptat per una família benestant que li va oferir la possibilitat d’estudiar telecomunicacions i enginyeria aeronàutica. També va fer pràctiques en diferents empreses arreu del món i es va especialitzar en robòtica. Amb tots els seus coneixements havia aconseguit triomfar i ésser un del millors programadors i creadors d’androides de tot el món, requerit per les millors empreses. Per això ell no volia esborrar-me la memòria, no volia que tingués la ment buida, sense vivències perquè creia que els records i les experiències viscudes que es guarden en la memòria serveixen de molt en la formació del futur, tot i ser un androide.



En la societat en què havia nascut en Nazanael hi havia moltes persones que pel fet de néixer en una família acomodada després no valoraven el que tenien, i que per egoisme i prepotència ho havien perdut tot. Fins i tot la dignitat. I després queien en el buit dels set pecats capitals:



En la Luxúria, feien coses sempre en benefici propi, o que se'n poden penedir després, per no ser capaços de controlar el desig tan intens per assolir tots els seus objectius materials i els capricis personals.

En la Gula, bàsicament aconseguien allò que ja tenien i que no necessitaven, però anhelaven pel sol fet de gaudir dels excessos i menystenint la precarietat.

En l'avarícia, feien tot el possible per dominar-ho tot, perquè el món caigués rendit als seus peus i així aconseguir poder, diners i fama fàcilment. Sense cap mena de remordiment de consciència de no ajudar els necessitats, que cada vegada n’hi havia més. Era inevitable. Els extrems eren cada vegada més pronunciats, els rics més rics i avariciosos i els pobres més pobres i insignificants.

En la Mandra, la humanitat havia tendit a aconseguir el màxim fent el mínim. Els oficis de tota la vida anaven desapareixen per obrir pas a un mercat marcat per les xarxes socials i el lluïment d’una aparent felicitat, marcat per les noves tecnologies i la intel·ligència artificial. El món dels microxips i de la robòtica envaïa la civilització i s’anava apoderant cada vegada més d’una societat marcada per la idea d’un futur idealitzat.

En la Ira, un sentiment gairebé incontrolable que porta agressivitat, violència, ràbia, odi i rancúnia. Un sentiment que ha portat conflictes bèl·lics al món incomprensiblement i que ha deixat enrere els beneficis de la pau i el respecte entre els humans.

En l'Enveja, una de les pitjors malalties que ha existit entre els humans. L’enveja és

un sentiment negatiu que fa que les persones siguin egoistes, mesquines i roïns. Persones que voler ser i tenir el mateix que d’altres, persones competitives que volen arribar lluny a qualsevol preu per demostrar la seva superioritat. Persones sense sentiments que tan sols els importa la façana externa i el què diran. Aparences que en el fons marquen la infelicitat i la lluita per ser el millor per sobre de tothom.

I en la Supèrbia, l’altivesa i arrogància d’aquells que es creuen superiors als altres. La pedanteria domina l’actitud de les persones que pensen que són únics i perfectes. No saben que la perfecció no existeix?



Per tot això en Nazanael mai no em va esborrar la memòria, volia que conegués aquests sentiments i evités la seva propagació en un món que s’estava podrint cada dia més. Aquesta era la meva missió com a androide infiltrat en la vida dels humans.