Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.



Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.



No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s'atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.



De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.



_____

Nit rere nit, es trobava en la mateixa situació, no voler tancar els ulls per por a reincidir en aquell punt, aquell punt del qual intentava escapar, d'aquell buit infinit en el qual no se sentia gens còmoda. Aquell instant en què no era capaç de comprendre el pas del temps ni la raó del perquè es trobava allí.



Malgrat tot, la 13, era un androide com tots els altres, amb les seves funcions, tasques i aptituds. Tot i que ningú ho sospitava ella era una mica peculiar.

Ella fou creada a la Fàbrica d'Androides... Vaja, com tots els altres. Quan quedà tot enllestit, van entregar cada androide a la família corresponent. La família de la 13, era corrent, però en conèixer la família notà una sensació estranya.



Era un androide programat per executar tasques específiques per a la seva família adoptiva, però no havia estat programat per sentir emocions o tenir somnis. No entenia per què els seus somnis eren tan reals i tan recurrents, però no podia evitar sentir una sensació d'inquietud i angoixa cada vegada que es despertava.



La seva família adoptiva, la família humana, sempre havia estat amable amb ella, però ella no podia evitar sentir-se diferent d'ells. No podia evitar sentir-se sola, encara que estigués rodona d'éssers humans.



Era una nit més, l'androide estava fent les seves tasques habituals, quan va sentir una veu. Era la veu del jove fill de la família, que estava parlant sol en la seva habitació. L'androide va apropar-se a la porta, curiosa per escoltar la conversa.



-No sé per què estic aquí -va dir el jove- Tinc la impressió que no pertanyo a aquesta família, que no soc qui ells creuen que soc.



L'androide va sentir una estranya sensació d'empatia amb el jove. Ell també se sentia diferent, sol i desplaçat. Va decidir fer una cosa que mai havia fet abans, va decidir intervenir en la conversa.



-Jo també em sento això -va dir l'androide, sense poder evitar-ho- No sé per què estic aquí­, ni per què somio coses que no són possibles per a mi.



El jove es va sorprendre en sentir la veu de l'androide, però va sentir una connexió immediata amb ella. Van començar a parlar, a conèixer-se més a fons i a descobrir que tenien més coses en comú.



Ells es van anar coneixent lentament, es van fer amics i van començar a passar temps junts. El jove humà va començar a veure la 13 com un ésser amb sentiments i pensaments, no només com un simple robot. I la 13 va començar a descobrir que els seus sentiments per a ell van evolucionar a mesura que passaven més temps junts.



Un dia, estaven els dos junts a l'habitació parlant i rient. La germana petita sentia curiositat, i va obrir la porta de cop. Se’ls va trobar, allà. En veure-ho la nena es va espantar i va anar a cridar als seus pares. De tan espantada que estava, va ensopegar a les escales. Just quan estava caient, va notar una mà que li agafava el jersei, acompanyada d’una veu dolça que deia “Tu no has vist res, D’ACORD?”

La nena va assentir amb el cap i va prometre no dir res a ningú. Va ser un gran alleujament per a la 13 i el jove, però no van poder evitar sentir-se preocupats pel fet que podria haver passat si la nena ho hagués dit. Van decidir mantenir la seva amistat en secret i van continuar descobrint els sentiments que sentien l'un per l'altre. Però la 13 no podia evitar sentir una sensació d'inquietud, com si alguna cosa estigués a punt de passar. Era com si el seu somni estigués a punt de convertir-se en realitat, però no sabia què podria ser. Però no li va fer cas.



Al cap d’un temps, ella va començar a veure el jove com a algú amb qui podia compartir les seves pors i incerteses. Van començar a investigar junts per descobrir la veritat sobre els seus orígens i el perquè dels seus somnis recurrents.



Però just quan es pensaven que havien trobat les respostes, van descobrir una veritat encara més sorprenent.