És extremadament simple: una història d’amor. Com si no podria jo captar la vostra atenció si no fos amb un clàssic. El que passa és que aquesta és la meva història d’amor, no la de ningú altre, i com totes i cadascunes són diferents, jo vull contar la meva per deixar-la marcada en la història.
Jo era un universitari normal, amb una vida tranquil·la, i em trobava a París, d’intercanvi, de camí a la classe de matemàtiques, on probablement m’avorriria. Així va ser. Quan ets a la universitat tot et sembla avorrit menys les festes, però jo no tenia molts amics que fessin festes, així que a poques n’anava. Ja sortia de la universitat i em vaig dirigir cap al metro. Una vegada allí m’encontrava comprant un bitllet quan una noia que mai havia vist va xocar amb mi. El cor se’m va aturar en el moment que vam creuar mirades. Va ser màgic. Els dos vam sentir com per fi havíem trobat la nostra ànima bessona. I tots dos, com valents que érem, vam ajupir el cap i vam seguir cadascú amb el nostre camí, amb la incertesa de si tornaríem a veure’ns, penedits de no haver iniciat cap conversa. La nit d’aquell dia no vaig dormir res, es més, no hi vaig assistir a la universitat el dia següent. Encara estava perplex per la mirada d’aquella noia. Em vaig decidir: buscaria a aquella noia i faria tot el que pogués per conèixer-la. TOT.
El tercer dia després de l’amor a primera vista, vaig torna a encontrar-la, aquesta vegada amb 3 amigues, cosa que em va fer ser molt més tímid, per la qual cosa només ens vam saludar amb el cap, però vam poder confirmar aquella connexió que teníem quan ens veiem. Des d’aquest dia podíem, sense voler, encontrar-nos al passadís durant els canvis de classe (si, vaig descobrir que, gracies a Deu, anàvem a la mateixa universitat). Per fi vaig atrevir-me a parlar-li. Escoltar la seva veu em va fer pujar al cel. “Jo soc la Júlia, encantada”. La meva pressió arterial va baixar de cop. Podia existir en aquest mon una veu tan dolça com la de la Júlia? Aquell dia vaig descobrir que sí. La conversa va transcórrer amb fluïdesa i vaig aconseguir el seu instagram. Aquella mateixa tarda li vaig escriure i em vaig topar amb la sorpresa de que ella també anava a fer-ho. Quina alegria. Vam quedar el dia següent per tenir l’oportunitat de conèixer-nos més. Vam anar a un bar i vam estar xerrant durant dues hores senceres. Teníem moltes coses en comú: els dos amàvem fer esport, estudiar ja no tant, viatjar a països exòtics i llegir llibres de fantasia. Semblava mentida que tinguéssim tantes coses en comú, i més m’ho semblava cada dia, fins un dia que ja n’estava segur: hi havia alguna cosa rara allà. Que bé recordo aquell dia... Perquè, com per a tot, n’hi ha un final.
Però encara no és hora de contar aquell tràgic (o alegre) episodi. No, encara tindreu que llegir, sospitar, pensar, deduir i donar-vos compte de que estàveu equivocats, doncs no es així com es gaudeix una història?
Em va estranyar el ràpid que anàvem, però m’agradava tant aquella noia... Deu meu! Escoltar la seva veu, sentir les seves abraçades... em sentia a la lluna. Aprofitàvem qualsevol moment que tinguéssim per simplement asseure’ns a parlar. Xerràvem sobre tot, un dia em va contar que dins de la seva carrera (humanitats) hi havia una classe on donaven els sentiments, i el professor va deixar anar una pregunta a l’aire: Mai no heu viscut l’amor a primera vista? I la Júlia (m’explicava) va parlar de mi, encara que era una pregunta retòrica. Amb això, nois i noies, em va acabar d’enamorar, les papallones al meu estómac no em van deixar retenir-lo més, i ho vaig fer, li vaig demanar una cita.
-Ho sento molt, però crec que no estic preparada. –Va respondre ella.
-Dona, els dos sentim el mateix, no ho neguis, no neguis els teus sentiments, no tinguis por de estar amb mi. –No podia ser més cursi la meva resposta, però, sorprenentment, va fer efecte.
-Mmm... D’acord, hi aniré amb tu. –
Va ser el dia més feliç de la meva vida, tenia una cita amb la millor dona que havia conegut mai, tot era perfecte.
Faltava una hora per a dinar amb la persona que em feia sentir com a la lluna i estava molt, molt, molt nerviós. Estranyament, vaig rebre una trucada misteriosa, d’una veu que sempre tindré clavada al meu cap, una veu deprimida, desconsolada... una veu sense vida.
<div style=""text-align:" justify;"="">
