El cel era jaspiat per pols daurada quan els més nobles cavallers i amics del Rei eren convidats a la Cort d’Hongria per a festejar la unió de la duquessa i el monarca.



El poble dansava i botava entre les parets del majestuós castell mentre que la família reial albirava aquest vívid panorama.



La nova reina, Adelaida, i el rei, Madoc estaven asseguts, cortejant-se feliçment, en el tron. Entretant, els prínceps, Alfonso i Stephan, estaven provant una deliciós pastís en una àmplia taula, situada en el lateral esquerre d'aquella gran estada.



La princesa Caterina dansava amb Leister, fill d'una distingida parella de ducs. Caterina era bella com el crepuscle. Portava posat un vestit verd maragda amb desenes de robins incrustats, el seu escot era rectangular, accentuava la curvatura dels seus malucs i pits. El seu cabell era engalanat amb un halo de llorer preciós. La seva parella de ball vestia una túnica color gris plom embolicada per un cinturó negre carbó que contrastava amb la seva pell pàl·lida com l'albor.



L'encantador ball de la parella va ser interromput per Stephan.



- Salutacions, Leister, em delecta conèixer-li a la fi- va dir encaixant-li la mà amb més força de l'habitual- Em prestaria a la meva preciosa germana- va demanar amb to burleta, idèntic al del seu germà.



- Per descomptat… aquí té- va dir passant la la fina mà de la princesa a Stephan. No li va agradar però no anava a discrepar a un príncep. Caterina, visiblement entabuixada, va posar les mans damunt de les espatlles del seu germà. Leister es va esfumar entre la multitud.



Una llarga i virolada capa carmesina penjava de les espatlles de Sephan i s'escampava pel sòl. Portava uns aparatosos anells centellejats al costat dels seus artells. Encara que el seu ornament més ostentós, no obstant això, eren els seus llavis suaus i sorruts. Li donaven un aspecte de cretí absolutament d'acord amb la seva personalitat.



- Estava ballant amb ell, com t'atreveixes a importunar-nos d'aquesta manera?- va deixar anar la princesa enfurismada, sens dubte, aquesta família tenia un fort geni.



- Que ingènua ets, germaneta No ho veus? Només et desitja per la teva posició, princesa d’Hongria- va objectar xiuxiuejant en la seva orella, fent-li estremir per la proximitat.



- Qui va dir que volgués alguna cosa amb aquest cobejós duc?- va replicar satisfeta- Encara no em coneixes, germanet, no, si creus que desitjaria a tal persona- indubtablement, la princesa no era com tots creien saber. Era orgullosa, intel·ligent i audaç. Li encantava l'esgrima, encara que el seu pare no l'acceptava del tot. Posseïa un gran potencial per a aquest àmbit. En el seu regne, l'esgrima estava molt ben vista, a diferència de molts.



Va deixar el seu talent amb la seva espasa després de la desafortunada defunció de la seva benvolguda mare. Ella era llum, l'estimava amb tot el seu ser. Era franca, afectuosa i tendra amb la seva filla. El seu afecte era incomparable, arribava a l'infinit i més enllà. El seu decés la va deixar enfonsada en la tristesa, no obstant això, no volia fer llàstima; mai va alliberar llàgrima davant del poble, encara que això suposava l'extensió de vils rumors pel regne.



- Serenitat, germana, no voldria deslligar el teu enuig indomable. La meva memòria encara alberga un exquisit record sobre tu, la primera vegada que et vaig veure- va dir orgullós- Et trobaves a esquena de tu majestuós castell, en l'entrada del bosc Real, prop del llac Cristal·lí, et vaig distingir sufocada d'enuig, llançant pedres a l'aigua translúcida. Qui ho diria? La dolça princesa...- Caterina va enrogir, ell la va veure en un dels seus pitjors moments. Va ser una època complicada per a la princesa. Els seus pares li sotmetien a abundants quefers característics d'una princesa en preparació. Li assetjaven massa i ella, per a mitigar els seus empipaments, anava al llac.



- A cas em perseguies, príncep? Tant anhelaves ser el meu germà?- va inquirir per a encobrir el seu enrogiment.



Abans que pogués respondre, Alfons es va presentar, amb si portava una rosa blanca i immensa, esquitxada per puntets acolorits. Sense dirigir una sola paraula li va obsequiar, a Caterina, la flor. El príncep descordava una capa composta eternament per plomes negres i lluents. La seva expressió era inintel·ligible per a la princesa. Després d'aquest breu i estrany acte es va anar.



La reina Adelaida entrellucava l'estada amb un notori desdeny, al contrari de Madoc, que es mostrava afable i sense mostra de petulància cap als convidats. Feia temps que no es festejava res, per clara devoció a la recentment morta reina. Els aristòcrates ja trobaven a faltar aquest jocós ambient.



Un cel fosc era irisat per refulgents estrelles quan la xerinola va finalitzar. La noblesa cansada va anar sortint del palau un a un fins que només va quedar la reialesa i els servents. La tranquil·litat va durar molt poc, perquè serventes i criats van començar a córrer per l'estada decidits a netejar aquell desastrós saló. En un obrir i tancar d'ulls, va quedar tot impol·lut.



La família Reial es va dirigir a les seves respectives estances. Les dormitoris dels germans se situaven a poca distància entre ells. Després d'un breu comiat van entrar a les seves habitacions.



La princesa, esgotada de tant de moviment, es va tirar boca avall en el seu llit matrimonial. La fusta d'aquesta era daurada com l'or, estava embolicada per una fina tela de seda, color blau cel, que permetia veure a través d'ella. El seu cobertor era blanc, entreteixida per fils blaus i daurats.



Es va quedar tota la nit cavil·lant i assimilant la seva vida, ja que havia canviat sobtadament. Encara no havia parlat amb el seu germà de sang encara que una gran curiositat, cap a ell, la corcava per dins. Amb Stephan havia dialogat prou per a deduir la complicació que anava a suposar en la seva vida. No li agradava massa la seva índole i la seva manera de ser, semblava com si la conegués més del que ella estimava.



Després de posar-se a plorar silenciosament entre els seus llençols -perquè havia rememorat un preuat record amb la seva mare- va descansar.