Si llegeixes això, no et preocupis. Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer. Salva't. Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell. No et tornaràs més jove. Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.
Vull explicar tot això abans que arribi la policia i jo ja no hi sigui per donar explicacions.
Et preguntaras perquè m’hauria de buscar la policía, doncs, és una llarga història, però tot va començar fa tres mesos i si no m’equivoco s’acaba ara, que estic assegut al seient del meu cotxe en algún aparcament amb suficient llum com per poder escriure amb la respiració accelerada i uns papers trencats esperant que alguna d’aquestes coses em doni la resposta a tots aquests dubtes que encara roden pel meu cap.
Encara recordo totes les sensacions com si acabés de pasar. El color de la catifa va cambiar de blanc a vermell intens en uns instants. En aquells segons, només podía pensar en el que em va dir just abans de que perdés el control de mi mateix "t'has convertit en allò del que vaig prometre que et protegiria ,però ara veig que mai et podré protegir de tu mateix"
però més que tot,en el que va fer en el seu últim sospir. En lloc de fer com el que probablement jo faria, agresivament intentar allunyar-se de mi o demanar que li perdonés la vida, quan ja era a sobre seu i no tenía cap escapatoria, em va abraçar, i crec que va ser l'abraçada més sincera que ningú m'ha fet mai. Llavors, mentre notava com la meva camisa s'humiteja de les llàgrimes que deixava recolzant-se a la meva espatlla mentre s'agafava fortament a la meva esquena,li vaig enclastar el ganivet a l'estomac,el seu cos es va despendre de mi i m'en vaig adonar que ella tenía raó.
Em preguntaré fins al día en el que em mori si va arribar a escoltar el que li vaig xiuxiuejar a cau d'orella "per això jo mai vaig promere't que et protegiria".
Tots aquells sentiments de compassió o tots aquells records que podíen haver passat pel meu cap al veure el seu cos estirat al terra,que m'haguessin fet plorar o cridar de frustració i culpabilitat es van esfumar tan bon punt no li vaig trobar el pols.
Va ser la primera vegada que em vaig sentir lliure,que tenía poder i no había de donar explicacions a ningú sobre el que había fet. El Mon estava en silenci, em sentía poderós.
Em vaig donar una dutxa i em vaig posar el pijama, i vaig anar-me'n a dormir com si es tractés de qualsevol Divendres a la nit, amb les excepcions de que hi havia el cadáver de la persona a la que mes estimava al terra del menjador i que jo no me'n penedia en absolut,és més, ho hagués tornat a fer una i mil vegades. Si llegeixes això, probalment o ets algún agent de la policía a qui apujaràn el sou aquest mes, o poster l’home de la benzinera de la cantonada.
Aquest és el meu final, m'és igual el que opinis del que he fet, però si trobes aquesta nota, guarda-la i fuig, així com jo fuigo ara de mi mateix.
[3 mesos abans, 15 de desembre]
Em desperto a les 7 intentant no fer Soroll per no despertar a la Mireia, m'aixeco del llit i m'assec a la punta del matalàs, només observant com tinc a la noia més preciosa que he gosat a veure mai dormint plàcidament al meu llit,em sento l'home més afortunat del Mon. Em preparo per sortir a treballar com qualsevol altre día laboral, feixuc, però que hi farem. Abans de marxar, la Mireia em desitja un bon día i em fa un petó. Els petons de la Mireia son la cosa més dolça que he pogut provar mai.
La Mireia i jo ens vam conèixer en un concert i tant bon punt vam començar a parlar em vaig enamorar perdudament d'ella. Qui m'hauria de dir que dos anys després estariem vivint junts i rebria els seus petons tots els matins.N'estic enamorat com el primer día quan la vaig escoltar cantar freneticament "with or without you".
Surto de casa amb les claus a la mà i creuo el carrer per agafar el cotxe fins a la feina.Treballo en una aseguradora, una feina aburrida i irritant,odio estar de cara al públic, la gent a vegades em treu de pollaguera.
Al intentar obrir el cotxe m'en adono de què és obert "me'l vaig deixar obert ahir al vespre?" penso, però no li dono importància.
M'assec i quan trec la clau per posar el cotxe en marxa sento una sensació freda i punxeguda que m'eriça la pell de tot el cos. Empasso saliva i giro el cap a la dreta lentament, i em trobo amb la cara d'un home. Ràpidament apuigo les mans a l'aire com a les series d'asesinats que veig amb la Mireia els Divendres a la nit esperant que encara estigui somiant, no vull sortir en cap programa d'asesinats.
-Sisplau, no em facis ma-
-Ara, arrancaràs el cotxe i faràs tot el que jo et digui sense protestar,entesos?
Assenteixo lentament i dono gas.