El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l'alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l'última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l'ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa. Saludo a ma mare, després em dirigeixo cap a la meva modesta habitació. Miro per la finestra i veig els soldats anant casa per casa, rondant i reclutant a la gent per participar en la guerra, jo atemorit m'amago a sota el llit, però la mare em diu que m'aixequi i que surti, que haig de ser un home, em diu moltes coses, però no entenc què haig de fer, no vull anar a una guerra a morir. Tinc por i no vull anar-me'n de casa i abandonar els meus familiars que m'estimo molt.



De sobte s'escolten tres pics a la porta molt bruscos:

— Obre la porta! — va dir cridant el sergent.



— Ara vaig — va dir ma mare amb una veu tremolosa.



Ma mare va obrir la porta, el militar i ella van estar parlant una bona estona, jo estava darrere atemorit no entenia per què havia d'anar a la guerra només tenia quinze anys i no volia morir.



— Fill no et passarà res estaràs ben cuidat — Em va dir ella amb llàgrimes als ulls.



— Què passa? — Vaig preguntar.



— Et prometo que estaràs en bones mans i et cuidaran. — Em va dir ella amb els ulls plens de gotes.



— No vull, si us plau, no vull anar al front, em vull quedar aquí, amb tu, esperant que torni el papa del viatge! — Vaig dir cridant.



— Fill, el teu pare el veuràs, ell també hi és. —Va dir ella.



— Què vols dir? —Vaig preguntar

— El teu pare està a la guerra fill, com la majoria dels homes. — Em va dir amb el que es notava com a un toc de tristesa

— Com!? — Li vaig preguntar de manera sorpresa.



—I si jo i el pare morim qui et cuidarà? Li podria caure una bomba a la casa? Ens quedarem sense res? —Vaig preguntar ansiós.



— No et preocupis fill meu, jo em quedaré aquí, esperant que tornis, cuidant la casa. — Em va dir per tranquil·litzar-me.



— Vinga noi prepara't que ens n'anem, no tenim tant de temps. Segur que trobaràs algun amic teu que també hagi estat reclutat. — Va dir el soldat que havia estat tota l'estona escoltant la conversació entre nosaltres.



Jo espantat, vaig anar a la meva habitació acovardit, havia de fer-li cas encara que no volgués. Tenia una mínima esperança que allà trobés al meu millor amic, en Bonaventura. Vaig tancar la meva motxilla de lona, me la vaig posar i mentre em queien gotes dels ulls vaig abraçar a la meva mare, com si fos l'últim cop. Un cop fora de casa el militar i jo vam mantenir una conversa prou llarga i va estar explicant-me de manera breu i unívoca tot el tema de la guerra i perquè em necessitava era necessari el meu ajut allà. Ens van portar a l'ajuntament on hi havia molts busos li vaig preguntar quin bus havia de pujar al que ell em va mirar i va assenyalar al bus que em corresponia. En caminar cap al bus estava mirant per alguna cara que em resultés familiar, algun amic de l'institut, però no vaig trobar a ningú només a més joves com jo, aterrits i sense saber el seu destí.



Al llarg trajecte del bus vaig aconseguir fer-me una molt necessitada migdiada. Després en despertar-me hi havia un soldat, que semblava sergent, cridant-nos per sortir fora del vehicle. Havíem arribat a la guarnició i després de donar voltes per la base resultà que no coneixia ningú, estava espantat en un nou lloc desconegut, però el que sí que era veritat que hi havia molta gent de la meva edat. Vaig conèixer a un nen que em va caure en gràcia, l'Eduard. Vam estar un any allà, entrenant-nos per les futures batalles.



Al llarg de l'any vam anar aprenent a aconseguir ignorar i controlar les nostres pors i tot anava bé. Fins que va arribar el dia que ens enviaven cap al front, l'Eduard i jo ens vam allistar, tot i no voler. L'Eduard estava plorant, jo el vaig consolar dient-li:

— Guanyarem i sobreviurem, tu tranquil — Vaig dir-li amb ànims tot i jo també estar perdut.



— Espero — Va dir l'Eduard encara amb la cara xopa de llàgrimes.



En arribar, només recordo unes coses, vivíem en condicions pèssimes. Res del que ens havien preparat per; l'hora de dormir no es podia, s'escoltaven els bombardejos constants sobre on dormíem. Les trinxeres no eren cap lloc per a enviar gent jove de setze anys. Ens donaven poc menjar i si en teníem més gana els oficials, que vivien la mar de bé, sempre ens deien “Menjeu-vos les rates”. Clar, n'hi havia bastants, eren com si fossin els nostres gossos. No hi havia cap luxe allà.



Finalment, després de dies d'esperar les notícies del ministeri, ens ho van dir, era l'hora d'atacar. Tots els meus companys, fins i tot el sergent, estàvem nerviosos, la tensió estava pels núvols, dins de tots aquests nervis em vaig recordar d'en Bonaventura, que fins ara no l'havia vist. Vam escoltar el xiulet del sergent i vam caminar cap endavant, sí un s'entrebancà, tots seguíem, aquells 5 minuts caminants cap a l'altra banda se'm van fer infinits.



En aquell moment, vaig veure'l allà quiet, el Bonaventura, apuntant-me amb un fusell, vaig fer un pas cap enrere i vaig recordar tots aquells moments que vaig compartir amb ell, el meu amic de la infància al qual no he vist des de primària. Ara m'estava apuntant.



En aquell moment la meva vida va tornar a succeir de cop davant els meus ulls. Tota la meva infància, la meva família, tot, incloses les baralles inútils que vaig tenir amb ma mare que són insignificants i amb el meu pare, que segurament estava amb mi, en aquelles trinxeres, i jo em vaig quedar de pedra i vaig cridar:

— Si vols tirar tota una amistat de deu anys a la paperera, dispara'm! — Tothom va girar-se cap a mi i cap a en Bonaventura i de sobte l'Eduard, que li havia tornat la por, va comentar — No tenim per què barallar-nos fem pau a la terra! — I de sobte va venir el sergent — En el meu exèrcit només hi haurà patriotes —. El va disparar. Va ser en aquell moment que em vaig assabentar dels veritables horrors de la guerra, la mateixa traïció, que mai ve d'un enemic.



Després de la mort de l'Eduard tot va començar a empitjorar, només el que passava van ser desgràcies. Estàvem perdent i no paraven de venir reforços de les dues bandes. Ja només quedava jo de la meva companyia. Va ser en aquell moment, després de tot que vaig decidir fer-me el mort. Tenia molta por — I si em descobrien? — pensava constantment. Era al costat del cos gèlid de l'Eduard i tenia a tots els meus companys i amics al meu voltant. Només volia plorar i anar-me'n del camp de batalla, fugir i tornar a casa amb ma mare, tornar a ser feliç de nou, com si res no fos.



Començava l'ocàs i els soldats enemics no havien sospitat res de mi, estava una mica més tranquil, però a dures penés sentia la musculatura del meu cos, volia menjar i necessitava descansar, em faltaven moltes energies i no podia caminar.



Finalment, la nit va arribar, no sé quina hora devia ser només sabia que quedaven tres o quatre soldats per marxar, i a la que van girar els caps vaig aixecar-me sense fer cap mena de soroll i vaig fugir sense mirar enrere. Per sort no em van veure. El bosc estava tan fosc que no podia veure res, sentia l'udol dels llops i el cant dels mussols, continuava tenint por. Vaig caure el terra després de córrer i em vaig desmaiar en el no-res. L'endemà recordo que en Bonaventura em va dir unes últimes paraules abans de morir, però no volia pensar-ne res d'ell.