RITUS INICIALS
(Antífona d’introducció)
Escolteu, Senyor, escolteu i responeu-me, que soc un pobre desvalgut. Guardeu la meva vida, que soc un fidel vostre. Salveu el vostre servent, que en vós confia.
L’espigó:
Com em vas agafar la mà. Com me l’anaves estrenyent cada vegada més.Com m’evitaves la mirada. Quin silenci tan ple.
Què havia passat?
-Tu creus que em recordaràs d’aquí a 40 anys?
Teníem les mans agafades.
-Veig el futur molt a prop.
Érem estirats a l’espigó.
-A vegades la vida em supera, a tu no?
Hi havia una pluja d’estrelles.
-Mira, un estel fugaç. Demanem un desig?
Les onades colpint sota les roques. Una, una altra, una altra…..
Com t’imagines d’aquí a deu anys? Et vaig preguntar.
Silenci.
-T’estimo.
Vas començar a plorar.
(Salutació)
En el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant.
Que la gràcia del nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare
i el do de l’Esperit Sant siguen amb tots vosaltres.
El monestir és ple. No hi cap ningú més. Hi ha gent escoltant la missa des de fora.
Tan bon punt entro em quedo dreta al mig de la nau. Quieta. Encara no m’ho crec. La gent va passant pels meus costats, s’asseu, es saluda, es consola.
Em sembla que algú m’ha vingut a dir alguna cosa però no n’estic segura.
A l’altar hi ets tu. No pot ser.
El dia de l’espigó. Ho recordo. No puc. Quin mal recordar-te. Penso en que ara ja no et viuré més, tan sols et podré recordar. I quin mal que em fa. Mai havia trobat tan dolorós recordar.
Per un moment l’espai s’ha esvaït. M’he posat a plorar.
L’altar, l’espigó, els teus pares, el monestir, el teu cos. Cada pensament fa més mal que l'anterior. Porto tres dies pensant sense parar, i cada record és una punxada al pit. Estic esgotada de pensar, de pensar-te. Rendida emocionalment. Al mateix temps no vull fer res més, em fa molta por oblidar-te.
Sento la tristesa, la sento dins meu. Molt profunda, molt fosca, molt present. Tota l’estona.
Una veu trenca les punxades.
-Era el teu millor amic oi? Em sap molt greu.
Aquesta l’he sentit com m’atravessava.
(Acte penitencial)
Perquè siguem dignes de celebrar els sagrats misteris, reconeguem els nostres pecats.
Jo confesso a Déu totpoderós
i a vosaltres, germans,
que he pecat molt,
de pensament, paraula, obra i omissió.
Per la meua culpa, per la meua culpa, per la meua gran culpa.
Per això, demane
a la benaventurada sempre Verge Maria, als àngels i als sants,
i a vosaltres, germans,
que pregueu per mi a Déu, nostre Senyor.
Senyor, tingueu pietat de nosaltres.
Mostreu-nos, Senyor, la vostra misericòrdia.
Que Déu omnipotent tinga misericòrdia de nosaltres, ens perdone els pecats
i ens duga a la vida eterna.
L’espigó:
Les onades, la teva mà, els gemecs. Cada vegada més violentes , amb més pressió sobre la meva, més intensos.
Les onades, més furioses, més agitades, més colpidores.
El teu plor, més fort, més profund, més dolorós.
La teva mà, més decidida, amb més por, amb més força.
Una altra onada.
Un altre gemec.
La mà. Amb angoixa.
Les nostres mans. Tremoloses.
La meva. Pressionada amb força.
La teva. Pressionant amb temor.
Més, i més, i més, i més.
Au.
Em va fer mal.
No vaig dir res.
Et vaig abraçar més fort.
Més estona, molta estona.
Tu ploraves més, massa.
Massa. Vas plorar massa i no me’n vaig adonar.
No havia viscut mai un silenci tan poderós.
Amb tu també he après això, m’has ensenyat que dins dels silencis és on s’hi troben les emocions més profundes, les mirades més sinceres, les converses més difícils, el patiment més intens i l’amor més genuí.
M’has ensenyat que hi ha silencis que no es poden descriure amb paraules, i això ho trobo preciós.
Que tots els silencis et remouen d’alguna manera. Per això moltes vegades ens fan por.
Que hi ha silencis que només poden entendre dues persones, i que n’hi ha que costen mesos d’entendre com el d’aquella nit, que l’he entès massa tard.
(Himne de lloança)
Glòria a Déu dalt del cel,
i en la terra pau als hòmens que ama el Senyor.
Vos alabem,
vos beneïm,
vos adorem,
vos glorifiquem,
vos donem gràcies,
per la vostra immensa glòria, Senyor Déu, Rei celestial, Déu Pare omnipotent.
Senyor, Fill unigènit, Jesucrist,
Senyor Déu, Anyell de Déu, Fill del Pare, vós, que lleveu el pecat del món,
tingueu pietat de nosaltres;
vós, que lleveu el pecat del món,
acolliu la nostra súplica.
Vós, que seieu a la dreta del Pare, tingueu pietat de nosaltres.
Perquè vós sou l’únic Sant, vós l’únic Senyor,
vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare.
Va ser tot just fa dos dies. Encara sento que soc dins d’una pel·lícula. Quatre dies abans t’havia dit que et trobava a faltar i que ens veiéssim. Em vas proposar de quedar diumenge. Diumenge. Avui. I avui soc al teu funeral.
Aquest matí hem anat al tanatori a donar el condol als teus pares. Hi havia una cua llarguíssima. Quanta gent que t’ha estimat.
Jo estava lluny. Des que em van dir que ets mort que estic lluny. No sé massa com explicar-ho. No sento res i sento les emocions amb més intensitat que mai al mateix temps.
Em sento lluny de la vida, del meu entorn, em sento volàtil.
Quan he vist als teus pares ens hem abraçat i hem plorat junts. He sentit la seva pena. El seu forat, immens.
Sense saber ben bé d’on he tret l’energia he demanat d’anar-te a veure. La teva germana m’hi ha portat. No ho tenia pensat, però en aquell moment he necessitat despedir-me d’aquesta manera.
Suposo que d’una manera inconscient necessitva veure’t perquè tot fos real.
He entrat a la sala i la teva germana ha marxat. Érem tu i jo. Sols com moltes altres vegades però d’una manera molt diferent.
No he sabut què dir-te. T’he plorat. No podia deixar de mirar-te. Sabia que t’havia de dir adéu, que havia de deixar-te anar com tu ho havies deixat anar tot fa dos dies, però no n’he sabut.
Ningú està preparat mai per despedir-se per sempre de res. Un adéu definitiu és un acte de coratge o de covardia? Assumir que ja no hi series mai més era un acte de maduresa o era rendir-me?
Cada reflexió és com una punyalada, i sento les ferides molt coents encara.
En aquell moment, però, això no era important. Res tenia importància. Res menys tu. Res menys que eres dins d’un taüt de fusta. Res menys aquella marca lila que et recorria el coll.
Res menys tu. El teu cos. Tan quiet, tan pàlid, tan buit, tan despentinat.
Sobretot tan buit. Sense ànima.
Aquell matí vaig parlar de tu amb unes amigues i sortint de l’institut vaig rebre la trucada.
Al principi no m’ho creia, vaig pensar que s’havien confós. Era impossible, havíem quedat diumenge, havíem quedat avui.
Havíem quedat avui.
Vaig trucar a la meva germana i al dir-ho en veu alta vaig esclatar. “S’ha suïcidat”.
No podia parar de plorar. Vaig començar a tenir molta calor i em costava respirar. Vaig seure al terra del carrer i la gent em mirava amb curiositat. Alguns es paraven i em preguntaven si estava bé, d’altres els notava que sentien pena, a altres els hi vaig ser indiferent. Com podia la gent seguir caminant, parlant i rient mentre tu eres mort?
Va ser un cop de realitat. La vida dels altres seguia com abans i tu havies fet canviar la meva d’una manera radical.
Ha sigut tot molt ràpid. La trucada que em van fer, les que et vaig fer jo, el teu contestador, el trajecte etern cap a casa, negar-ho, dubtar, plorar, les mirades de la gent, arribar, estar sola, creure-ho, plorar encara més, anar a casa els avis, intentar explicar què passava, els meus pares arribant, voler estar sola, voler estar amb tu, la meva germana abraçant-me, plorar com mai, els missatges amb els teus pares, el teu cos, reconèixe't, no saber ser capaç de despedir-te, la teva germana, els ulls que ja eren buits de tantes llàgrimes, el teu funeral, avui. Diumenge. Avui.
Aquell matí vaig parlar de tu amb unes amigues i tu ja eres mort.
Tu ja t’havies suïcidat.
Tu ja estaves sense vida.
Hi ha pensaments que són com bales.
(Oració col·lecta)
Preguem.
¡Oh Déu!,
Que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles
que s’estimen allò que maneu
i desitgen allò que prometeu,
perquè enmig de les coses inestables d’este món els nostres cors es mantinguen ferms allí on es troba l’alegria verdadera.
El capellà ha fet un pas enrere i ha dit que pugin a l’altar aquells qui vulguin dir alguna cosa.
Ha anat pujant gent. Els de música t’han dedicat una cançó. He pensat que t’hauria encantat. La música et feia anar boig.
A l’entrada hi ha dos nois que reparteixen recordatoris. Els teus recordatoris. He pensat que mai em farà falta un tros de paper per recordar-te però tot i així n’he agafat un. Es veia que no et coneixien. No he pogut evitar pensar en la mort de quantes persones deuen haver viscut i en quantes cares impreses en paper com la teva han repartit en la seva vida. M’agrada la foto que han triat. Hi somrius. És en blanc i negre. No l’he deixat anar. L’agafo amb força com si m’unís a tu d’alguna manera.
Mentre el sostenc a una mà, a l’altra hi tinc dos papers, ja una mica arrugats, que et vaig escriure ahir. Els he estirat una mica des del meu lloc i m’he aixecat per anar fins l’altar. M’he posat les ulleres i he començat a llegir. Volia dir-te adéu d’aquesta manera. A davant de tothom. En veu alta. Volia dir-te adéu, gràcies i t’estimo.
Adéu, gràcies, t’estimo i perdó. Perdó per no haver-me’n adonat. Perdó per no haver-te agafat la mà amb més força. Perdó per sentir tanta tristesa quan penso en tu. Perdó per no haver sabut omplir el teu buit. Perdó per sentir culpa. Perdó per tot allò que no vam tenir temps de fer. Perdó per tot allò que no et vaig saber dir. Perdó per donar per suposat que series part del meu futur. Perdó per haver oblidat tantes converses. Perdó per no haver-te dit mai gràcies per haver-me fet sentir tan cuidada i estimada. Perdó per sentir que t’he perdut. Perdó per sentir que m’has deixat sola. Perdó per no entendre’t. Perdó per intentar trobar una resposta.
I sobretot perdó per estar-te dient adéu aferrant-me a un fins aviat.
Perdó per no estar-te deixant morir. No crec que mai pugui.
LITÚRGIA DE LA PARAULA
(Homilia)
Crec en un sol Déu,
Pare totpoderós,
creador del cel i de la terra,
de totes les coses visibles i invisibles.
Déu de Déu,
Llum de Llum,
Déu verdader de Déu verdader, engendrat, no creat,
de la mateixa naturalesa que el Pare: per ell totes les coses foren creades.
El qual per nosaltres, els hòmens, i per la nostra salvació,
devallà del cel.
L’espigó:
Tornant a casa t’ho vaig preguntar.
-Què et passa?
-Perdó, no estic acostumat a explicar mai a ningú com em sento de veritat.
Recordo que em vas deixar molt remoguda.
En aquell moment vaig pensar que era incomoditat. No et vaig entendre i em vas fer sentir incòmode. Però ara cada vegada veig més clar que no em va incomodar no haver-te entès, em va espantar.
Que aquell silenci em digués tantes coses, que tingués les sensació de no haver-les entès, que busquessis la meva mà per plorar i que ploressis d’una manera tan fràgil em va fer por.
Ara a vegades em pregunto, quin desig devies demanar?
(Pregària universal o dels fidels)
Pels malalts i els tristos, pels empresonats i els torturats, pels pobres i els oprimits, per tots els qui pateixen, preguem al Senyor:
Pels qui ens estimen i pels qui ens menyspreen, pels qui s’han encomanat a les nostres pregàries, pels nostres amics i familiars, vius i difunts, preguem al Senyor:
Oh Déu,
refugi i fortalesa nostra,
escolteu les pregàries de la vostra Església,
vós que sou la font de tota pietat,
i concediu-nos tot allò que vos demanem amb confiança.
Per Crist, Senyor nostre.
No puc parar de preguntar-me mil coses, i de voler preguntar-te-les a tu.
No em paren de dir que no m’hi capfiqui, que no hi intenti trobar una resposta, que no n’hi ha.
Però jo no vull una resposta, vull la teva.
Quant devia fer que pensaves en matar-te?
Amén.
|
