El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.

Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.

Mai no hauria pogut imaginar trobar-me a aquesta situació per segona vegada. Jo no hauria de ser aquí: el meu lloc és a la Terra, amb els meus amics i familiars.

Mentre pujo cada tram d’escala arribo a sentir la conversa dels del davant. La noia sembla espantada mentre el noi només fa que empitjorar la situació, parlant de companys seus que també van anar al futur per combatre aquesta fatigosa espècie alienígena. Li està explicant com tots els que van tornar ara tenen traumes i lesions incurables, a causa de les armes avançades que l’espècie posseeix i de la massacre que van viure.

La noia, força cansada d'escoltar-lo, deixa que ell avanci i queda més endarrerida amb una expressió de tedi. El noi, al cap d’uns minuts, capta la indirecta i accelera el ritme. Jo, d’altra banda, giro el cap, fent veure que no he sentit tota la conversa. Aprofito l’espai buit que ha deixat el noi, i em situo al costat d’ella.

Actua com si no m’hagués vist, tot i que he notat els seus ulls fent-me una bona repassada de cos sencer. La noia és rossa, amb els ulls marrons i el nas petit, de complexió prima i curta alçada. L’últim tram de l’escala, el fem les dues en silenci, mirant de relaxar-nos per intentar emetre seguretat i calma davant els altres.

Una vegada hem arribat a dalt apareix una porta blanca amb la paraula “SELECCIÓ” pintada de vermell: la primera prova d’accés cap a la guerra. La noia rossa, en aquest punt, ja ha desaparegut entre la gent i jo em limito a evitar que els nervis em mostrin incapaç de superar les proves.

La selecció és bastant complexa i, per a nosaltres, la més important de les dues que haurem de superar: allà unes màquines interpreten la validesa de tots nosaltres al camp de batalla i, mitjançant els resultats, o bé t’envien cap a casa, o bé passes al següent nivell.

Si ho aconsegueixes, arribaràs a “El matalàs”, la segona i més dura de les proves d’accés.

N’he sentit un munt, de teories sobre el que passa allà dins, però el que realment fan és injectar-nos una substància al·lucinògena que permet als científics observar tot el que succeeix al nostre cos durant la batalla simulada. A través dels resultats, determinen en quin àmbit podem arribar a destacar més. Durant la prova ens inciten nervis involuntaris per veure les nostres reaccions davant situacions específiques, evitant que, un cop al camp de batalla, hi pugui haver errors a causa dels nervis i les emocions que travessen la nostra ment.

Molts dels que entren no arriben a lluitar, perquè els que sobreviuen acaben ben pertorbats. D’altres aconsegueixen arribar però no passa gaire temps fins que arriben els carregadors que recullen els seus cadàvers i els embolcallen en una espècie de tela vermella per dissimular la sang seca que se’ls ha enganxat. Sí, és dur, però arriba un punt que t’hi acostumes.

—Hola, em dic Miquel —faig un bot per l’ensurt i em giro per mirar-lo. És un noi alt i fort, amb pigues per tota la cara.

—Jo Tània. D’on has sortit? No t’he vist pujar.

—Porto aquí cinc minuts més que tu, però t’he vist amb aquella noia i m’ha semblat que estaves ocupada. És per això que no he vingut abans. Per cert —fa una pausa mirant al nostre voltant.—On és ara?

—La veritat és que no la conec de res. L’única interacció que hi he tingut ha sigut un silenci bastant incòmode—dic mentre em recullo el cabell per fer-me una cua de cavall.

—Bueno, semblava bastant antipàtica i enfadada—diu, i la meva ment recorda el moment de l’escala amb el noi. Finalment responc amb la resposta més senzilla.

—Sí, en fa la pinta, la veritat.

—És la primera vegada que vens?

—No, és la segona. I tu?

—Aquesta és la quarta.

—T’han convocat o ho fas perquè et fa il·lusió?

Ru, ensenyant les dents blanques i respon:

—Ho faig per decisió pròpia, no per il·lusió.

—Com és això?—pregunto curiosa, inclinant el cap.

—Fas moltes preguntes, oi?

—Sempre m’ho diuen.

El Miquel aixeca la mà a l’alçada de la meva cuixa i em mostra un esborrador blanc petitó.

—Té, agafa’l.

—Què vols que faci amb un esborrador?—pregunto, amb un to semblant a la rialla.

—No és un esborrador, mira—prem una zona de l’estri i apareixen dues barres primes, unides per un fil elèctric.

—Com? És una pistola elèctrica?

—Molt bé, sembles llesta i tot.

—Per què me'l dones?

Abans que el Miquel pugui respondre la pregunta, el so dels altaveus l’interromp.

S’obre la porta blanca i els treballadors comencen a dividir-nos en cinc files. Al cap de set segons ja no reconec la cara del Miquel enlloc. Em fico l’esborrador a la butxaca mentre acaben de fer les fileres. L’ambient està carregat de nervis i tensions, mirades de pànic i horror, que porten pensaments negatius. Sempre és igual: la gent que té por de perdre coses s’espanta, i els que no actuem impassibles, sense cap indici d’emocions orbitant els nostres ulls.

Una de les treballadores es va apropant, posant al braç de cadascun de nosaltres una tira de roba amb un símbol que representa les vegades que hem estat aquí. El meu és un triangle vermell; els altres porten tots un cercle blau, menys dues o tres persones, que porten un quadrat negre, cosa que indica que és la setena vegada que s’hi presenten sense cap obligació.

La meva filera comença a avançar. Només travessar la porta, la temperatura canvia. És una habitació freda i, a més, àmplia, amb prou espai per a tots nosaltres. Comencem a sentir ordres a través dels altaveus que hi ha situats per tota l’habitació, i tots ens disposem a seguir-les sense cap objecció. Em situo sobre una plataforma rodona que té una barana al voltant i una pantalla a l’alçada dels nostres caps.

A l’altra banda de l’habitació veig com ja comencen a repartir les ulleres de realitat virtual mentre posen en funcionament les càmeres que donaran validesa, o no, als nostres coneixements primitius com a humans. Una vegada tots tenim les ulleres, els llums s’apaguen i la prova comença. A la pantalla apareixen imatges i vídeos, molts dels quals corresponen als últims minuts de vida de persones desconegudes, mentre que els altres il·lustren la invasió que patirà en el futur els nostre planeta.

Sé el que ve ara: personalment penso que és la part més dura de la selecció. Dues agulles surten de la vorera que m’envolta; una se’n va cap a la part dreta del meu cap i s’enfonsa, la qual cosa em provoca un lleu estremiment, mentre que l’altra es dirigeix cap al meu braç esquerre i fa el mateix. Al cap de dos segons les ulleres que em cobreixen els ulls em mostren un braç, el meu braç, on m’han ficat l’agulla, que ara està trencat i amb un angle irreal que em transmet un dolor insuportable.

La meva ment sap que no és veritat, que tot forma part de la prova i que he de resistir, però les onades de dolor cada vegada són pitjors i fan que el meu cap doni voltes, deixant a part el pensament racional i substituint-lo pel radical, que només em diu que faci el que realment m’agradaria fer: cridar, fer puntades de peu i plorar. Però com que sé que aquesta prova es basa a qualificar els instints de supervivència en situacions com aquesta, em mossego la llengua i reprimeixo les meves accions i emocions. No puc més, el meu cos produeix una suor freda que m’amara tota la cara i l’esquena, tant per l’esforç d’ignorar el dolor com per aguantar-lo.

Dues llàgrimes em comencen a caure per les galtes i els meus murs imaginaris, creats per evadir el dolor, tremolen amb la intenció d’enrunar-se.