1
Thorne
D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo? És a dir, d'acord, puc parèixer molt imponent i un poc troglodita per culpa dels meus tatuatges i la meva moto i val, potser els dos metres deu tampoc ajuden massa però per dins sóc només un peluix de color rosa neó amb llaços a les orelles. Malgrat tot, he de dir que, el darrer que m'esperava era sortir d'una cita desastrosa que havia organitzat la pesada de la meva germana perquè segons ella estic "massa totsol" I això no és vera! La meva moixa, la sra.
Muffin, és una excel·lent companyia de vida mentres no et creu la cara amb les seves urpes d'aguila. De qualsevol manera, haver sortit d'aquesta cita després de dir-li molt amablement a l'al·lota que no, mai no hagués impedit que salvés a algú en perill. Et demanaràs a què em referesc, doncs jo estava tranquil tornant cap el meu pis en la moto quan, davall d'un bloc de pisos, veig un grup d'homes envoltant una altra persona, i sincerament, no pareixia que volguessin intercanviar cromos. I dona la casualitat que aquell bloc de pisos era el meu, així que no pensava deixar que fessin res a qui fos que hi hagués al centre. Per la qual cosa, faig gas amb la moto fins arribar al costat d'aquesta gent, em baix, encara amb el casc posat i dic:
—Ei, amor, que t'estan emprenyant aquests pardals?
Quan l'al·lot que hi ha al centre em mira, m'adono de que és molt baixet i pareix realment asustat però d'altra banda, els estúpids que estaven fent pinya davant ell parteixen corrent a l'instant. En el mateix moment que puc apropar-me a ell, em mira com si estigués pirat.
—Ei, perdona, però he vist que estaves en un merder i com aquest és el meu bloc he pensat que et podria ajudar —em mira, atònit i assenteix—. Per cert dus sang per l'orella i la camiseta…
—Què? —m'interromp, espantat mentre es palpa l'orella amb la mà. Després es mira la mà i comença a balancejar-se —Perdona és que no m'agrada la sa…
Abans que pugi dir més, cau redó enterra i es pega amb el cap al banc que hi ha just davant la porta.
—Merda —dic i m'acut per despertar-lo. Ja que estic, mir l'orella i vaja… pareix que li han arrencat una arracada, a jutjar per la ferida que probablement necessiti punts —. Ei,
please, desperta i et duc a l'hospital val?
Assenteix i l'ajud a aixecar-se, agafant l'arracada mentres soc a terra.
—Venga, t'acompany fins a l'hospital… Creus que pots anar en moto o prefereixes que hi anem caminant?
—Podem anar en moto, si et va bé dur-me, encara que no és necessari, hi puc arribar caminant —diu, encara un poc confós després del desmai.
—Que va, home, puges un moment a cercar un altre casc perquè t'acompanyi?
Em mira estranyat però em segueix mentre toc al porter perquè ens obri. Entram ràpidament al meu pis i m'espera en el rebedor, però com que el casc està damunt la taula de l'entrada son tans sols uns segons i sortim disparats cap a l'hospital.
En arribar, anam a recepció d'urgències i faig que l'al·lot misteriós vagi a seure mentre explic a la infermera què ha passat.
Oliver
Quan vaig sortir de casa amb una arracada de penjoi, no vaig pensar mai que acabaria en aquesta situació però, ei, les voltes que dóna la videta, tu. Idò mira, aquí estic jo, en una cadira d'hospital a les dues del matí esperant que em curin l'orella mentre el que possiblement sigui l'home més alt i guapo que he vist mai xerra amb una infermera. Literalment ha estat la nit més estranya de la meva vida i tot ha succeït perquè quan sortia de la tenda on havia entrat, un grup d'homes m'han començat a insultar i a dir beneiteries com "només una dona duria un penjoi tan gran i cridaner per impressionar als homes de veritat" i coses d'aquesta tònica, però l'home de la moto ha intervingut fent veure que era la meva parella i vaja, ha funcionat perfectament.
Però en aquest moment, quan el veig caminant cap a jo, l'observo a llum plena i és altíssim. Ple de tatuatges davall les mànigues de la seva camiseta màniga curta, un ull de color verd i l'altre avellana, un cabell perfectament pentinat i una jaqueta a una mà gegant. Quan arriba a jo, es deixa caure a la cadira i per impedir el silenci que encara no s'ha produït, dic en un xiuxiueig:
—Em dic Oli, i tu?
Em dedica un somriure que deixa veure totes les seves dents i uns clotets adorables a cada costat.
—Soc en Thorne, encantat de conèixer-te.
—Igualment, Thorne, no fa falta que et quedis mentre esper, ja has fet molt més del que faria qualsevol altre que hagués vist la situació —dic, al mateix temps que em poso vermell i les orelles em bullen i ell em mira escandalitzat.
—Què dius? Els meus serveis com a salvador no acaben fins que et retorno a casa sense cap rapinyada més. Com si he d'entrar amb tu mentre revisen la ferida —ric fluixet i ell em mira curiós—. Ei, tens moltíssimes pigues per tota la cara t'has adonat que les que tens a la galta esquerra pareixen una constel·lació si les mires des de dalt?
Quan diu això, em deixa un poc confós, així que ric i li dedico un somriure gentil. La doctora l'interromp dient el meu nom.
Quan m'aixeco i ell també, ens dedicam una mirada nerviosa:
—Eh, jo vaig a per un cafè, ara ens veiem a la consulta, si vols —diu, nerviós amb un somriure de costat.
Assentesc i m'afic dins la consulta amb la doctora, que em mira la ferida i dedueix que necessita dos punts i just quan ho diu, entra en Thorne a l'habitació amb dos cafès i vàries bosses de dolços i xocolates.
—Perdó per entrar aixì i amb tantes coses doctora —diu, mig avergonyit per primera vegada des que el conec. La doctora riu i diu que no passa res—. T'han de posar punts?
Asseinetixo i s'atraca a jo.
—Sé que sona estrany però em pots donar la mà, per favor? —dic, fluixet. Ell sense dubtar-ho posa la seva mà gegant damunt la meva i la doctora comença a cosir.
***
Després que ens vestissim de nou, m'acompanya a casa meva i baixa de la moto per dir-me adeu al meu portal.
—Oli, necessit tornar a passar un vespre així, però mai he estat amb qui tingués aquesta connexió. És com si estiguéssim units per un fil invisible. Creus que podem seguir veient-nos? Per favor —em suplica, amb una veu tan dolça que pareix una promesa del mateix paradís.
—Aquí tens el meu telèfon— dic, apuntant-li al seu telèfon que he collit i desbloquejat amb la seva cara—. Creus que quan arribis a casa teva podràs cercar on és l'arracada, per favor? Així tens una excusa per comprovar que no t'he donat el telèfon d'una companyia de propaganda de telefonia mòbil.
Somriu i nega amb el cap mentre m'abraça amb tota la seva enormitat.
—Saps el pitjor de tot? Que encara que no et conegui d'absolutament res, sé que ets capaç de haver-ho fet.
Somric i ens feim un petó abans de despedir-nos definitivament. Quan em poso al llit, m'arriba un missatge d'un número que no tinc guardat:
Desconegut:
Ei, t'has deixat les teves barretes de xocolata i els teus dolços a la meva jaqueta. quina pena. Crec que haurem de tornar a veure'ns perquè et compensi. Per cert, la teva arracada és a casa meva. Bona nit, Oli. <div style=""text-align:" right;"="">
Jo
Ets un cel. Bona nit.
