Capítol 1: La marca de Claire De Lune

Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.



Viva.



Un cos tocat per la màgia, fent-se diferent de la resta i desgraciadament misteriós per als nostres límits.

Com caçadors hem de mantenir-nos forts i a la defensiva amb aquest tipus de casos, pel fet que la màgia és tan enigmàtica que ens pot portar al vici, inclòs a la bogeria o això, diuen els llibres de la biblioteca de Sombralia. Encara que mai he vist

cap signe de màgia, aquest vers del llibre m’ha despertat molta curiositat, és a dir, què vol dir que d’alguna forma està esperant? A qui? Un altre cos per dominar? Tan dolenta és? La màgia és tant… complexa. Per tan sols una vegada, m’agradaria veure amb els meus propis ulls el que pot crear aquesta cosa tan inexplicable, aquesta que ens envolta i…

—Violette! M’escoltes?! –Diu Caleb amb certa impaciència.



— Eh sí, què passa? Per què tant nerviós? —Estava massa concentrada per a no donar-me’n compte que Caleb feia d’una estona que em parlava.



—Què et passa a tu? T’has oblidat del fet que avui és la nostra pràctica? Arribarem tard, si no et mous ara. –

—Tranquil, tranquil, arribarem a l’hora. —Li dic mentre m’aixeco a preparar-me les coses.



—Ja ho veurem, però, què feies tant per a no escoltar-me? —Pregunta amb curiositat.



—En la mateixa cosa de sempre, Cal.



—En llegir històries superabsurdes? — Arqueja la cella.



—Sí, però, per a la teva informació, no són absurdes, al contrari, són molt interessants i ens ajuda a entendre millor tot aquest món ple de misteris.



—El que diguis Petit maligne.

Li espentejo i ell fingeix una ganyota de dolor, me’n ric per la seva reacció i ell s’uneix.

Caleb és el meu millor amic des que érem molt petits, ell ha sigut la meva persona, ja que sempre m’ha ajudat en tot, encara que tenim les nostres diferències l’estimo molt.



Després de lluitar per vintena vegada, guanyem a les bruixes, que realment són ninots que es fan passar per aquestes, però això no és rellevant.

Ara tots estem als vestidors, com sempre, Camille, Vivienne i Arthur, estan fent bogeries entre ells, en canvi, Caleb i jo, ens barallem per qui es quedarà amb les postres d’aquesta nit. Estem tant amb el nostre món, quan ens veiem interromputs per la superior Noiceur. Merda.

—Bona nit, nois i noies, us vinc a donar unes grans notícies. —Comença a parlar.



—Amb aquests últims temps, heu demostrat tenir capacitació per a tota mena de casos, encara que sou l’equip més jove, sou valents i molt intel·ligents, per aquesta raó, tindreu la primera missió fora de Sombralia, exactament a Claire de Lune, i la vostra capitana sirà, Violette Gauthier. Demà us enviaré tota la informació. —Termina de parlar i se’n va, però ara jo estic sense poder reaccionar al succeït.



Tots estan saltant i cridant, d’alegria, ja que havíem esperat aquest dia, però… Jo?, capitana? No m’ho puc creure, estava seguríssima que seria Caleb, és un gran guerrer, però em sap mal que no sigui ell. De cop tots m’abracen i em feliciten pel nomenament, però sento que Caleb està una mica incòmode, intento apropar-me per preguntar-li si es troba bé, però ell amb un signe em diu que tot està bé.





Arriba el dia, cadascú està preparant els seus equips i jo estic repassant tot el pla, un altra vegada, m’agrada que tot estigui perfecte.



Arribem a Claire de Lune, però no és el que m’imaginava, tot està bastant tranquil i veig a gent divertint-se? Què és això? Violette, concentrat i ataca, de segur estan amb un encantament… si no?

Tots ens apropem i per primera vegada veiem a les bruixes. Arthur amb el seu arc, apunta i … Comença l’acció, gràcies al fum que ha provocat, ens dona la iniciativa per atacar.



Tot està anant com s’esperava, mentre lluitem veig a una bruixa intentant-se escapar, llavors començo a perseguir-la, però no va sola, sinó amb una nena petita als seus braços, i de sobte, em paralitzo...no pot ser que siguin innocents. No, és una bruixa, l'ha agafat per fer-li mal, he de salvar-la com sigui. Intento anar al seu ritme, però no m’adono que estic entrant al Bosc de les Ombres, intento no perdre-les de vista, però, ara sento com el meu cos se’n va cap a baix. Merda. Intento aixecar-me de la caiguda i sento un dolor al peu, el que faltava, damunt no sé on estic i he perdut a la bruixa. Què pensarà Norcieur? La primera missió i l’estic fastiguejant…

De cop començo a sentir petits sons, camino a la direcció d’aquests sons, i a poc a poc s’intensifiquen.



—Violette…—Una veu molt fluixa pronuncia el meu nom, cosa que em fa estremir. En aquest instant, el meu cos em diu, corre. Però, sento una forta energia atraient-me a l’origen de la veu.



Camino i camino, fins que al fons veig una llum feble, intento córrer amb el peu malferit procurant cap altra caiguda.



La llum cada vegada s’intensifica més i l’energia, també, fins que un conjunt de roques realment grans apareixen a la meva vista, cada una perfectament alineada per formar un cercle i al mig es troba la més gran de totes, però, també amb una varietat de símbols que no puc entendre. M’apropo més i la llum tan forta que havia estat perseguint es converteix amb una llum blava, juntament amb els símbols, també són il·luminats.

Aixeco la mà per poder tocar aquells gargots i puc sentir un calfred recórrer des dels punts dels dits fins a cada racó del meu cos, una cosa inexplicable, està absorbint-me. Tant que ja no puc pensar, tant que ja no sé com em dic, tant que caic i començo a veure tot borrós i a poc a poc, convertint-se en negre…