Més voldria que aquesta història fos nostre, que tot per primera vegada no fos tan complicat, poder aconseguir la nostra historia perfecta, de película. Aquella primera mirada a l’estació de París quan vam xocar i em vas dedicar aquella rialla que era tan tu.

Sempre penso en aquell dia, a partir d’aquell moment vaig intentar coincidir amb aquells ulls marrons que em feien perdre el sentit, no entenia perquè ella era així, es feia la dura, però per algun motiu això m’atreia més d’ella i volia conèixer, volia saber qui era aquella noia. tant reservada i a l’hora tan interessant. Així que si, em vaig acostar a ella.

Vaig veure com els seus ulls s’iluminaven i miraven els meus penetrantment. Em vaig seure al seu costat al tren i vam parlar per hores ens vam saltar la nostre parada però va valdre la pena de veritat que si. Ens vam acomiadar al arribar al nostre destí final i jo vaig decidir donar-te un petó al front, aquell petó tan càlid que es va tornar essencial per nosaltres.

Vaig arribar a casa i no deixava de pensar en aquesta tarda, no li havia donat ni el meu número de telèfon així que vaig pensar en alguna manera per poder-li fer arribar el meu contacte. Vaig obrir el meu llibre preferit i vaig començar a marcar el meu número en ordre que em sortien els nombres o algo relacionat amb aquest. El dia següent vaig a anar a fer la mateixa rutina de sempre, entrar al metro, comprar el bitllet… Se'm feia raro que encara no estigués allà, arribaria tard? Però lo cert es que no va arribar, vaig anar a la uni decebut pensant en la oportunitat que havia perdut. A partir d’aquell dia vaig seguir buscant-la cada tarda que hi anava em fixava si ella hi era i quan estava a punt de rendir-me va aparèixer, ella, amb totes les coses desendreçades com el dia que la vaig veure per primer cop i vaig decidir fer el mateix que la primera vegada, fer que ens xoquesim, quan ho vaig fer tot va caure i vaig ajudar-la a posar tot al bolso i sense que ella se n'adones vaig ficar-li el llibre amb els missatges que li havia deixat. Em vaig adonar de que alguna cosa no anava molt bé, li veia la mirada perduda sentia que no era la mateixa persona que havia conegut, una persona totalment diferent, apagada, no volia preguntar-li què és el que li passava no volia que estigués incòmode així que la vaig agafar del braç i ens vam posar a córrer per el metro per sortir fora. Em preguntava on anavem però em limitava a estar callat mentre la portava al meu lloc per pensar. El parc de Belleville. Va decidir confiar en mi així que vam arribar allà i vaig fer que s’estires a la suau i verda gespa del parc. Li vaig posar un casco dels meus i la vaig fer escoltar la meva música per aconseguir que es tranquilitzes. Vam deixar passar tota la meva playlist en aleatori, sense dir res, un silenci còmode entre els dos.