Mai he sabut com expressar els meus sentiments, ni tan sols com adonar-me del que sento. Em costa saber qui soc, com soc i on soc. Bé, de fet, sé que estic en un tren anant cap a Barcelona. També sé que em dic Cora, en honor al poble on visc –Chora–, un petit poble de Grècia. A la meva mare sempre li han agradat els noms amb valor emocional; va voler posar-me el nom del poble on ella va créixer, es va enamorar i on va morir fa tres anys. Per això, sortint de casa meva –del meu lloc de confiança– i agafant un tren tota sola, vull solucionar la vida a milers de persones. La meva mare mereix que triomfi en aquest món, com ella va fer criant-me amb tan sols una petita gota d’esperança als ulls.

Em sap greu haver deixat el meu germà petit a casa, però sé que està en bones mans. A l’Alexandre li van diagnosticar càncer fa vuit mesos, i des de llavors només vol estar amb el meu xicot, l’Evan. Espero poder tornar aviat per abraçar-los a tots dos. Durant aquesta setmana de viatge els trobaré a faltar.



Intento buscar un lloc fix per no pensar; vaig recorrent tots els punts del vagó amb els ulls mig oberts. Al fons hi ha una dona amb el seu fill; semblen il·lusionats, com si un nou destí els esperés a Barcelona. Continuo endavant i de cop topo amb uns ulls verds que també m’estan mirant. Giro el cap ràpidament. Per què m’estan mirant aquells dos ulls estranys? I si vaig despentinada? De reüll, torno a buscar aquells ulls captivadors. Els trobo, dues cadires més enllà. Ja no em miren; ara puc observar de qui són. Repasso el seient de dalt a baix. És un noi jove. Alt. Té la pell bruna i una mica cremada pel sol. Té la cara plena de pigues marrons, abundants al nas i les galtes; li donen un punt de tendresa que encara m’atrapa més. Miro més avall i veig que està dibuixant en una llibreta. Intento veure què dibuixa: potser el tren, o una flor, o un camp ple de lliris… Per què deu anar a Barcelona? No puc parar d’imaginar històries sense cap ni peus sobre aquell noi, el noi del tren. Em quedo atònita amb la seva forma de fregar el llapis sobre el paper. Però el que em fa parar el temps són aquells ulls, els més fascinants que he vist mai. De cop, noto que es posen damunt els meus, i em dedica un petit somriure. Les meves cames comencen a tremolar i giro la mirada a la finestra. El noi del tren m’ha enxampat mirant-lo; espero que no li doni importància.



En arribar a Barcelona Sants, demano un taxi fins a l’aeroport del Prat. Arribo just a l’hora de la posta de sol; el viatge en taxi és d’allò més romàntic. Per uns segons penso en el noi del tren, però després recordo l’Evan i li envio una fotografia del cel tan bonic que hi ha en aquestes hores del capvespre: els colors ataronjats barrejats amb unes petites pinzellades de rosat em recorden la nostra primera cita en aquell petit turó del poble. No sé si era més vermell el cel o les meves galtes envermellides per la dolçor del moment.



Arribo a l’aeroport. Porto els meus auriculars sense fils, escolto Viva la Vida de Coldplay, i em sento com la protagonista d’una pel·lícula, com si tothom estigués pendent del que faig, de com em moc i del meu destí. Busco la porta d’embarcament cap a Formentera. Mai no hi he estat, però les fotografies que he buscat per internet em mostren una petita illa màgica; ho serà?

Després d’una hora d’espera ja soc al meu seient de l’avió, agafo la lectura pendent d’aquest mes, un clàssic de Jane Austen: Orgull i prejudici. Sembla estrany, però amb tot el temps que fa que llegeixo llegint mai m’havia atrevit a apostar per aquest clàssic de la literatura. Però, avui és aquell dia, és hora de canviar.



El vol és curt, dura gairebé una hora. Estem a punt d’arribar, així que deixo el llibre a la motxilla de mà i em cordo el cinturó. Giro els ulls a través la poca visió que tinc de l’avió, encuriosida per descobrir la gent que viatja amb mi. Giro la mirada a la dreta i el meu cor s’atura per uns instants. Tanco els ulls un segon i els torno a obrir lentament. El noi del tren és allà assegut, un altre cop dibuixant en aquella misteriosa llibreta. Em quedo mirant-lo; on deu anar? De cop, em mira. M’ha tornat a enxampar observant-lo. Potser hauria de controlar no mirar tan fixament a les persones, però aquell noi se’m resisteix a treure els ulls de damunt seu. Em desperta curiositat, em remou per dins. Em torna a dedicar un petit somriure i automàticament el meu cos es desfà en una tendresa imminent, però el meu cor m’avisa que ja és d’una altra persona, de l’Evan. Baixo de l’avió i demano un taxi per marxar a l’hotel. Dins del meu cap només apareix la imatge d’aquells ulls brillants i el somriure perfecte, el noi del tren ara també s’ha convertit en el noi de l’avió. Espero poder-me oblidar d’ell.



Després de vint minuts de taxi arribo a l’hotel. A la porta hi ha un rètol on diu: “Congrés Científic Anual per Vèncer el Càncer”. Un biòleg marí ha descobert una proteïna en les tortugues que podria ajudar a frenar l’afectació del càncer en els humans. Com a biomèdica especialitzada en la investigació de la metàstasi em van convidar a assistir-hi. No només vinc per la meva feina, sinó perquè qualsevol mètode pot ajudar el meu germà petit a curar-se, i el meu objectiu en la vida és que totes aquelles persones que estimi estiguin sanes.

Ja instal·lada en l’habitació quatre-cents deu baixo a fer un cafè al bar de l’hotel. Sec a la terrassa amb vistes al mar. És el mateix mar que veia des del balcó de casa la mare, però vist des d’aquí sembla molt diferent. La platja és calmada, no veig gairebé res a causa de la foscor de la nit, però sí la lluna plena reflectida al mar. Potser seria hora d’anar a dormir. Agafo la jaqueta i pujo a l’habitació. Espero l’ascensor i quan s’obre noto un cop contra mi. Em giro i crido:

–Vigila per on vas que m’has fet mal! –veig un noi alt que es gira. No m’ho crec. El noi del tren em persegueix.



–Perdona, no he mirat per on anava. Bona nit.



Veig que s’allunya. On deu anar? Marxa caminant a poc a poc. Quan s’està a punt de tancar la porta de l’ascensor, baixo corrents i el vaig a buscar. Soc darrere seu i el cor em batega com si estigués a punt de patir un infart. Ara he de decidir si li dic alguna cosa o marxo per on he vingut. Decideixo.



–Hola, em dic Cora.



–Hola, jo Léo. –em mira confús i té un estrany accent anglès–. Ens coneixem?

–No, bé ens hem trobat durant el dia d’avui. –ric avergonyida; estic segura que ell no sap qui soc i ni tan sols s’ha fixat en mi en cap moment.



–Sí, és veritat. Per un moment havia pensat que m’estaves seguint.



–Jo he pensat el mateix de tu. Bé, no et molesto més. Encantada.



Giro el cos i marxo cap a l’ascensor. Tenia una imatge d’ell i em sembla que s’ha desfet en aquest precís moment. Portava la llibreta a la mà, potser li hauria d’haver preguntat què hi dibuixava. Espero l’ascensor al costat d’una noia que em fa un petit somriure. Obro el mòbil i veig un missatge de l’Evan; és un vídeo del meu germà i ell jugant a jocs de taula al menjador de casa. Pujo a l’ascensor, però sento que algú em crida. Surto corrents i veig el noi del tren, bé el Léo, cridant-me des de l’altra punta de la recepció de l’hotel.



–Perdona, Cora, per molestar-te, vols venir a prendre alguna cosa al bar?

–Em sap greu, però ja hi he anat abans. Just ara anava a dormir.



–D’acord, ha estat molt agosarat per part meva. Però, té. –em dona un paper doblegat–. Per si algun dia sí que tens temps.



Marxa caminant lentament donant-me l’esquena. Ràpidament obro el paper i hi trobo: “Léo. Habitació 285”. Guardo el paper a la funda del mòbil, i ara sí que pujo a l’ascensor i marxo a dormir. No puc dormir, només puc pensar en ell, en el noi del tren, en què la vida a vegades ens posa moltes coincidències en uns petits instants junts. M’intento treure del cap la seva imatge, però en veure aquells ulls preciosos, el meu cap entén per què totes les cançons d’amor tenen sentit.

Sona una música forta que rebota dins l’habitació. L’animació ha començat a la piscina de l’hotel. Em llevo i baixo a esmorzar al bufet. Però abans, decideixo parar al segon pis. Busco l’habitació dos-cents vuitanta-cinc; un cop hi soc em quedo parada cinc minuts davant la porta. Truco o no truco? De cop la porta s’obre, les meves pulsacions s’acceleren i en surt aquell noi que ha estat passejant-se per la meva ment durant tota la nit.



–Bon dia, Cora, que fas aquí?

–Res, passejava per l’hotel. –de veritat només sé respondre això?

–Molt bé, si és el que t’agrada fer… Vens a esmorzar?

–Sí, ara mateix hi baixava.



Els dos ens dirigim a l’ascensor, un al costat de l’altre, un moment incòmode. No parlem, simplement ens anem trobant amb la mirada i fem un petit somriure. Ens asseiem en una taula situada prop del gran finestral d’aquell ampli menjador amb vista a la piscina de les instal·lacions. Demano un cafè amb llet i un croissant, ell demana el mateix. Una altra coincidència o m’estic tornant boja?

–Sabies que no has pronunciat bé croissant? A França som molt exquisits amb la pronunciació de les nostres paraules. –ara entenc per què tenia aquest accent anglès tan diferent de molts altres.



–A Grècia li diem així…–riem els dos i noto que els seus ulls miren el meu somriure, em poso nerviosa– Així que ets francès?

–Exactament. Soc del nord de França, d’un petit poble de Normandia que es diu Conteville. Té la desembocadura del Sena a prop i està a unes dues hores de París.



–I què fas aquí? De vacances?

–Bé, vacances, no. Estic aquí per feina.



–Ah sí? Negocis? Perdona per preguntar tant, si no vols respondre no cal –potser estic demanant massa sobre la seva intimitat, espero que no pensi que vull posar-me en la seva vida.

–Tranquil·la. No són negocis. Vinc pel Congrés Científic, aquell rètol de l’entrada. Soc biòleg marí i fa uns mesos vaig descobrir una proteïna en les tortugues que podria ajudar a curar el càncer.



Em quedo sense saber què dir. Ell és qui ha fet un descobriment mundialment conegut i jo ni tan sols l’he sabut reconèixer. Tot seguit, em pregunta per què he vingut; li explico que soc biomèdica i que estic especialitzada en aquest tema. Passem una estona parlant-ne i em detalla de què tracta la proteïna. Intento entendre què em diu, però el meu cap només pot pensar en la perfecció dels seus llavis i com suaument hi suren damunt les paraules que m’explica. Quan acaba de parlar s'acomiada de mi; avui a la tarda té una presentació i s’ha de preparar. Ens acomiadem, i veig que treu aquella llibreta d’una bossa. No ho puc evitar i crido:

–Léo! Què dibuixes en aquella llibreta?

Es gira i ve caminant cap a mi. Em dona la llibreta perquè ho comprovi jo mateixa. L’obro i no em puc creure el que estic veient.