F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

47 (bruna_carla)
Escolàpies El Masnou (El Masnou)
Inici: Ciutats de Fum (Joana Marcús)
L’androide que no podia dormir

Feia dies que es repetia exactament el mateix somni. O potser mesos. Era difícil saber-ho amb exactitud.

Aquí el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. I ella ni tan sols recordava haver somiat res de diferent en la vida.

No sabia si era del tot normal que en un mateix somni es repetís un cop i un altre, però no s’atrevia a demanar-ho ningú. Al capdavall, ella no hauria de tenir la funció de somiar. Era una androide i se suposava que els androides no pensaven per ells mateixos, no tenien imaginació. Els somnis formaven part de la imaginació.

De vegades, es preguntava si els altres androides somiaven, com ella, o pensaven tant en..., bé, en tot. No els ho preguntaria mai per por, però volia pensar que sí que ho feien.


Capítol 1:  Morta

Van picarla porta, algú va interrompre els seus pensaments, la Blanca, es va aixecar i la va obrir.


—Digui'm Wright.


—Inspectora Parker, disculpi que vingui fins a casa seva, però tinc una mala notícia per a vostè. La Sara...


La Blanca no podia reaccionar, però va notar com una llàgrima se li acumulava a l’ull. Va girar-se.


—Blanca... ho sento —va dir el comissari.


—Deixi'm, un minut. Surto de seguida. Aquest cas és meu. Vull investigar-lo jo —va entrar cap a dins, es va eixugar l’ull, va controlar el plor. Davant del seu cap, no es plorava; malgrat en aquell moment, Blanca Parker, la inspectora Parker, hagués plorat desconsoladament.


—Blanca, No puc deixar que porti aquest cas, només volia que ho sabés per mi.


—És la Sara, Wright!


—Per això mateix, les normes són les normes Blanca. A tu i a tota la teva unitat us queda prohibit interferir en casos personals. No accepto queixes, però deixo que m’acompanyis a l’escena del crim.


La Blanca es va posar l’abric i es va prometre a ella mateixa que esbrinaria qui havia matat la seva companya de pis.


A l’arribar, ella estava allà, tombada a terra, coberta per aquell tros de plàstic, per ocultar el seu cos sense vida. La Blanca va tornar a sentir aquell plor que volia fluirpels seus ulls blaus, però ara no tocava, tenia l’obligació d’ocultar els seus sentiments.


—Com? —va preguntar la Blanca per trencar el tens silenci que hi havia en aquell descampat verd a les afores de Chicago.—Com...la van matar?


La cara d’en Wright va canviar completament, va fer un sospir i per fi es va atrevir a donar-li una resposta.


—No hi ha res segur, però tot a punta que l’han forçat. Segurament ha volgut defensar-se i l’han colpejat.


—Per aquí acostumem a sortir a córrer. Avui, justament havia de lliurar el seu informe i no hi he anat. No és just!!—va respondre tallant —si deixa que ho investigui la meva unitat, li porto algú en menys de 96 hores.


—Blanca ja hem parlat d’aquest tema, deixem-ho tal i com està.


—Sí, comissari.- Va respondre perquè sabia que no calia insistir. Però per dins la Blanca sabia que no seria així, ella necessitava investigar-ho, era la seva amiga i companya de pis i faria tot el possible per trobar un culpable. O una culpable.


...


Un altre cop. El mateix somni envaïa el cap de la Blanca sense motiu. Una noia tombada a terra, inconscient, veient la seva curta vida passar davant els seus ulls. Una ombra passant davant d’ella, era familiar, però l’atordiment l’impedia veure qui havia intentat assassinar-la. La Blanca estava confosa, la noia li recordava a algú i la veu de la seva companya de pis demanant-li ajuda, la va incorporar. La Blanca a l’escoltar la veu, va anar directa a la habitació de la Sara, va entrar i al veure que no hi havia ningú va tornar a notar aquella llàgrima acumulada dins el seu ull, però aquest cop no la va retenir. Les petites gotes van començar a caure pel seu rostre pàl·lid.


—Sara, trobaré qui t’ha matat. —la Blanca es va portar les mans la cara i va ser en aquell precís moment que va esclatar el seu plor. Aquest cop no el va reprimir.


Estirada al llit amb la cara vermella plena de llàgrimes, notava el seu coraccelerat com mai . Acabava de somiar que la Sara li demanava ajuda? Potser sí. Sí, esclar que sí. El que estava clar era que l’única manera d’ajudar-la era investigant la seva mort.


...


Ja havia passat una setmana des de la mort de la Sara, i la Blanca seguia investigant, però sense l’ajuda d’algú no aconseguiria res. I va ser en aquell moment que ens vam conèixer. En Wright va entrar amb quatre androides per formar. Suposo que, en el meu cas, buscava una manera de distreure’m. De mantenir-me allunyada del cas. No era idiota i donava per fet que jo investigava. I així, te’m van assignar. Encara que jo no estigués d’acord del tot, però no tenia una altra alternativa. L’androide 47, o més humanament dit, Lara Williams.


—Parker, et presento la Lara Williams. —La Blanca se la va mirar de dalt a baix desconfiada. —És un androide d’última generació, així que t’ajudarà a partir d’ara a les investigacions policials.


—Blanca Parker — la inspectora va estendre la mà en senyal d’amabilitat.


—Lara Williams, espero ajudar-te en tot el que pugui.


—Això espero, 47 — va respondre la Blanca amb serietat.

 
bruna_carla | Inici: Ciutats de Fum
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]