Era un 9 de gener, i m'acabava d'apuntar al gimnàs com nou propòsit de 2023, volia agafar una rutina per sentir-me més productiva i agafar una rutina. Jo em considerava una noia tímida que em costava obrir-me a la gent i tampoc em sento còmode amb el meu cos, per això vaig decidir tomar la iniciativa de fer un canvi a la meva vida. Em dirigia cap a l'estació de tren després d'un llarg dia d'institut, en arribar em vaig donar compte que la targeta de metro me la vaig deixar a casa del meu pare, llavors havia de comprar un bitllet. En arribar a la màquina no sabia ben bé com comprar-lo, llavors vaig veure a un noi alt que anava vestit tot d'esport. I pel meu gust, molt guapo. Vaig decidir preguntar-li a ell, ja que estava treien un bitllet a l'altra màquina. Molt amable va ajudar-me, li vaig preguntar el seu nom, es deia Jesús, seguidament em va preguntar el meu, em vaig posar molt nerviosa, ja que era la primera vegada que parlava amb un noi que a simple vista m'agrades. Li vaig dir el meu nom, em tremolava la veu i tenia les galtes vermelles com dos grans tomàquets. Ell crec que ho va notar i no va voler fer-me més preguntes sobre mi per no incomodar-me... o aquesta va ser la meva sensació. Va sonar una veu de fons que indica que el tren, direcció Martorell passava ja, llavors ell va se'n va anar corrents i em va dedicar un somriure confús, no sabia ben bé com reaccionar, llavors li vaig dir adeu amb la mà. Em vaig sentir molt ridícula, tampoc sabia si el tornaria a veure, aleshores no em vaig amoïnar més amb el tema.Vaig arribar al gimnàs, em trobava en un ambient poc familiar, sentia que la gent em mirava (encara que no sé ben bé si era així), veia tantes màquines que no sabia per on comença, en aquell moment, jo era la definició perfecta de persona desubicada. Per variar, creia que estava fent el ridícul, res nou. Després d'una estona donant voltes, se'm va il·luminar el cap al veure una cinta de córrer, ja que era l'únic aparell que sabia utilitzar. Em vaig disposar a posar la màquina a una velocitat mitja-alt, no em jutgeu era un principiant. Concretament, vaig córrer durant cinc minuts i vaig canviar de màquina aproximadament uns trenta cops. En un d'ells, se'm va apropar un tècnic del gimnàs preguntant-me si necessitava ajuda amb alguna cosa, ja que em veia que portava molta estona desubicada, vaig passar molta vergonya en aquest moment, per tercera vegada durant el dia. Aquest noi duia una samarreta de tirants amb una placa petita al pit on posava el seu nom, es deia Marc, tenia els ulls marrons i el cabell negre, llavis carnosos i més o menys 1,80 d'alçacada. Vaig cedir a què m'ajudes, ja que no volia passar més vergonya. Probablement, vaig estar 45 minuts més i vaig anar cap als vestuaris sense acomiadar-me de ningú. Seguidament, em vaig dirigir cap a l'estació o ho vaig intentar. Em vaig perdre. Era de nit, tot estava fosc, i jo no tinc molt bon sentit de l'orientació, segons tota la meva família i amics. I una altra vegada desubicada per la vida. Davant aquesta situació em vaig posar a reflexionar sobre la meva manera de ser i d'actuar en segons quines circumstàncies del dia a dia. Em considero despistada (això és obvi, ja ho heu pogut veure), es una cosa que em passa des de petita. De fet, més d'una vegada m´han fet proves del TDAH, però mai m'han trobat res. Suposo que és una cosa que no puc canviar. Jo crec que és un tema genètic, encara que la meva mare no pensi el mateix.Després d'aquesta petita reflexió, em vaig posar els auriculars per escoltar la meva playlist preferida, cançons del cantant Melendi, m'encanta la seva música, sobretot per les lletres. Trenta minuts després va sonar aquella veu indicant que el meu tren arribava.