És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de colp el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un misto prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pare al costat de tu davant un pas de vianants o s'emporte l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la conegues, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que entropesseu, que connecteu. És així d'imprevisible; supose que ací està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern a París, quan intentava comprar un bitllet de metre.



Tot va començar aqueixa nit d'hivern a París, tot estava amb normalitat fins que vaig decidir comprar un bitllet del metro, és que és molt difícil saber quina és la persona indicada però vaig sentir que ella era especial, amb tan sols una mirada vaig saber que ella era la indicada. Em recorde perfectament d'aqueix dia, just després d'un meravellós sopar a París, vaig anar a comprar el bitllet per al metre i just va passar per davant meua, la vaig mirar molt sorpresa i vaig comprovar si s'anava a pujar en el mateix metro que jo.

Jo vaig comprar el meu bitllet de metre amb direcció cap al nord de París perquè m'estava esperant la meua mare per a un sopar ja que feia molt de temps que no véiem i alhora que comprovava si pujarà el mateix metre no anava a pujar em prenga un altre perquè s'anava cap al nord sud perquè des de lluny poder tindre la mirada fina i veure cap a on anava els nostres camins es van separar i diga ràpid la meua mare i li vaig dir el que m'havia passat amb una xica tan meravellosa. I em va dir que no passava res et deia avi per a sopar amb ella que si era a aqueixa xica tan excel·lent per a la meua. També ve i agafar el bitllet cap al sud de París li vaig preguntar a la xica de cabells rossos i ulls blaus que “com es deia“, em va dir que es deia Sara i em va preguntar el mateix i jo li vaig dir que em cridava Antonio, em va dir que era un nom molt curiós i que si jo era igual de curiós que li intrigava conéixer-me. Em va mirar d'una manera en la qual em va posar molt nerviós, com si volguera saber més de mi, llavors de camí cap al sud de París comencem parlar i, després d'un llarg rumb es va decidir i em va preguntar si volia acompanyar-la al lloc que ella anava. Jo li vaig preguntar cap a on es dirigia i em va dir que es dirigia a fer un volt en en el riu ella sola amb una canoa que si volia acompanyar-la i jo li vaig dir que sí que no tenia res a fer.



Eren nits de Nadal pel que no volia caure'm a l'aigua a veure si anava a agafar un refredat, el xic de les canoes ens va dir que ens anara bé el passeig, ens va preguntar que si érem parella i la xica enrojolada va dir que no, i jo per a fer-me el graciós vaig dir que d'ací a poc els dos van riure i de bona manera. Després ens van donar les pales per a emprendre el nostre passeig. Havíem començat i ens va costar agafar el ritme de les pales a meitat del riu vam veure dos cignes molt bonics i moltíssimes parelles molt felices tirant globus al cel i bosses amb foc dins queden súper boniques. Llavors em motive i em vaig decidir a besar-la, aquest va ser un dels moments més decisius i nerviosos de la meua vida ja que aquesta xica podria ser la dona dels meus somnis.