-Ha de casar-se prompte sa majestat, el poble necessita una altra reina.



El monarca era incapaç de contestar. Havia passat setmanes tancat a la seua habitació, llegint històries, buscant ofegar el seu turment o potser fins i tot trobar-hi una solució. Va cridar la seua atenció especialment una llegenda sobre un mineral miraculós en les profunditats d'Hongria, les propietats del qual permetien crear eines impensables i proveir de “energia” les mateixes.



Aquesta història prompte va passar a ser esperança per al rei, esperança d'un futur millor, encara que més tard es va convertir en obsessió. Estava convençut que aquest mineral existia i va iniciar nombrosos projectes d'explotació minera en la zona, mentres donava l'esquena al seu propi poble.



-La gent et necessita —li deia amb freqüència la seua filla— no pots continuar ignorant les teues responsabilitats perseguint una fantasia.



-...



El silenci del rei era més que suficient per a comprendre que ja no li importava el seu càrrec. Un desig de millorar el seu regne i la vida dels seus residents, era precisament el que li feia donar l'esquena a aquests.



El poble estava furiós, colpejant la porta del castell real amb torxes. Les rutes de comerç feia setmanes que estaven tancades i tots els guàrdies havien sigut designats o a la mina o a protegir el castell dels insurgents. La situació semblava insostenible, però el rei va semblar indiferent dins dels segurs murs del castell.



La princesa passava llargues estones observant el regne des del seu balcó. Li apesarava contemplar la lenta decadència del seu poble i es sentia impotent enfront de l'autoritat del seu pare. Acostumava també a vigilar la mina, ja que la urgència de les explotacions va resultar en unes mesures de seguretat escasses, i no era estrany veure a algun ferit sent atés pels seus companys a l'entrada de la mina. Un d'aquests dies, des del balcó de la princesa s'albirava una figura aproximant-se al castell. Estava espantada, però quan va comprendre el que l'home portava a la mà, va anar immediatament a informar el seu pare.



-Òbriguen les portes! —va cridar el rei, esperant confirmar la seua sospita.



Els guàrdies apartaven a la multitud com podien obrint-li pas a l'estrany. Era un dels miners i portava una espècie de gemma a les mans. L'expressió del monarca en veure el cristall verd tan sols pot ser descrita com a goig. Llavors va procedir a pujar al balcó real per a parlar davant els ciutadans:



-Gent d'Hongria, sóc conscient del sofriment pel qual hem hagut de passar per a aconseguir això, però hui... hui acaba tot. Tanmateix, al seu torn, comença un nou capítol en la nostra història, un que serà conegut com l'era daurada.



El poble va tornar a confiar en el rei i van vitorejar-li per les seues declaracions. La seua filla, no obstant això, es va quedar reflexionant sobre les paraules del seu pare: “hem patit”? El seu pare no havia fet més que donar l'esquena al regne. Per què ara es mostra tan involucrat? I sobretot, què

l' havia fet canviar?



La princesa va tirar una última ullada al seu poble devastat: cases derruïdes, famílies mendigant, places abans plenes de gent les fonts de les quals feia temps que s'havien assecat... No va poder evitar esclafir a plorar. Com anava aqueix maleït mineral a arreglar res? Podia tan sols confiar en el seu pare?



Els dies següents no van ser molt més fàcils. Es va posar en marxa el pla de recuperació de la capital, i encara que la gent es va mostrar sorprenentment optimista davant la colossal tasca, la princesa s'entristia en observar aquesta vista agredolça, la de la gent que ho havia perdut tot intentant reconstruir les seues vides anteriors que ja mai tornarien. No obstant això, es continuava contagiant de l'optimisme del seu poble, preguntant-se si potser valia la pena confiar en rei.



La mort de la reina feia temps que va deixar de ser notícia, la gent havia passat per molt, i ja tenien suficient amb els problemes que els havia causat un sol monarca. No obstant això, la princesa recordava en aqueixos moments durs a la seua mare, i com trobava a faltar l'afecte maternal que li proporcionava. Per a ella, havia perdut als seus dos pares al mateix temps, l'única cosa que volia era recuperar al seu pare.



La princesa a la fi es va decidir per parlar amb el seu pare, i últimament no era molt difícil trobar-li. Sempre es quedava observant les càrregues del mineral que arribaven al castell cada poques hores, satisfent la visió del monarca. Aquest no cessava de parlar meravelles sobre ell:



- Amb això, no hi haurà una sola persona en Hongria, home o dona, xiquet o adult, que passe fam.





-Estàs segur que tot això funcionarà? —va dir la princesa, desesperada per que el seny i saviesa del rei que ella coneixia hagueren tornat al seu pare.





-Tens la meua paraula.





La princesa hauria d'haver sabut llavors que de poc valia la paraula d'aquell monarca cobejós.